skip to Main Content
Història De Vida

Història de vida

Li diem Montse, perquè és com es diu. La Montse.
Som tres germans però la Montse és la que va quedar a viure a casa els pares. Decisions que es prenen a la vida, o simplement on la vida decideix portar-te.
El pare va morir el 1999 després de tres anys llargs de veure’l apagar-se lentament.
La mare, la forta, era la que portava el pes de la casa. La que cosia com una boja mitjonets per poder pagar els deutes que s’havien acumulat va semblar rendir-se en aquell moment. No ens ho esperàvem… Primer una depressió i després la bufetada més gran: Alzheimer.
I la Montse a casa, aguantant. Nosaltres, els altres dos germans, al seu costat. Però no ens enganyem, ella duia el pes de tot, el dia a dia.
Treballant a una notaria de passant va començar a no poder amb tot. Obviaré el tracte que va rebre de la nova sòcia que va entrar-hi a treballar. No val la pena. Ja s’ho faran, les persones amb la vida arreglada que trepitgen els més dèbils i que s’inflen davant d’ells.
Al final acomiadament improcedent, dos anys d’atur. I la Montse al costat de la mare, aguantant.
El 10 d’agost de l’any passat va morir la mare. 13 anys de la pitjor malaltia, la pitjor.
No ho he dit. El pis és de lloguer, al carrer Avinyó, propietat d’una dona que en té molts, és clar, i que és germana d’un antic president del comitè olímpic. Quan li vàrem trucar per si durant aquests mesos podia reduir 50€ el lloguer per mirar de quadrar els números, ens va dir que de cap manera, que ni pensar-ho. Bé, és igual.
La fan fora, com podeu imaginar. I és legal, com bé sabeu. I és una MERDA, això ho dic jo.
58 anys, depressió, pensió de 430 € i sense pis… ha deixat d’aguantar, evidentment.
Deixarà el pis, només faltaria. Segurament vindrà a viure amb mi, que visc a Manacor, en un pis de lloguer. I entre el meu sou, el suport del nostre germà i la seva pensió doncs ja veurem com ho fem.
La Montse, amb 58 anys, ha de deixar la seva estimada Barcelona, ha de canviar de vida sense opcions, sense poder decidir res. Ha de posar-se a compartir pis i deixar el que ha viscut durant 58 anys. Ha de trobar-se depenent d’algú després d’haver dedicat tota la seva vida a ser la millor cuidadora. I tot perquè ÉS LEGAL.
La pregunta ni sé quina és ni a qui fer-la. A la Sra. Colau? Al proper alcalde? A les persones que en comptes d’allargar la mà li han ensenyat el cul? A aquelles persones que viuen donant lliçons de moral catòlica i que després responen “ara em va fatal”? Seguiu anant a missa, no hi falteu.
Penseu en la quantitat de Montses que hi ha a Barcelona? Que hauran de marxar perquè hem convertit aquesta ciutat en un lloc per a gent amb diners, per a turistes? Penseu en la quantitat de gent gran que després d’una vida de feina i dedicació es queden sense res?
Vosaltres, polítics de totes les opcions, viuríeu amb 430 € al mes? O amb 600 €?
Estic cansada de sentir discursos, estic fins al capdamunt de veure una colla d’hipòcrites que només apareixen en època d’eleccions i volen com mosques al voltant de la gent.
Montse, gràcies per tot, per ser el tronc que ha sostingut els pares i que ens ha fet la vida més senzilla a nosaltres, que ha aguantat huracans emocionals. Tant de bo t’ho poguéssim donar tot. Tant de bo les coses fossin més boniques i tots tres haguéssim arribat tan lluny com volíem. No et preocupis. Recordes el que deia la mama? Diners no en tenim però tenim la sort de tenir-nos els uns als altres. I ens tenim.
Poden continuar dormint tots tranquils. Nosaltres seguim …
Us estimo, família!

Teresa Riart i Roca

Back To Top
×Close search
Search