In memoriam, basculant entre la realitat i la veritat

Quan comences a sentir com parlen els actors d’In memoriam entres en dubtes. Veus que ho fan amb varietats dialectals molt marcades, però alhora també que vacil·len, que dubten, com si no fossin actors, o com si fent d’actors fessin hiperrealisme sobre els personatges que representen.

És el principi. De manera ràpida, a estones imperceptible, d’altres estentòria, els actors es transformen en els seus personatges i en el patiment dels seus personatges, que, tot i expressar-se de forma diferent, i tot i anar vivint de manera diferent les peripècies que els ha tocat de patir, acaben parlant com un ésser únic, com una veu coral que ens explica el martiri d’una generació de quasi-infants de la guerra, nins de setze i desset anys que eren enviats al front de l’Ebre per la Generalitat republicana en una ofensiva que mirava de frenar l’avanç imparable de les forces feixistes del general Franco.

Dels dubtes inicials es camina sense remei a la por. Sabem que ens contaran la història dels seus companys i que ens explicaran les batalletes de la gran batalla. Els qui hi esperin maniqueisme o històries de bons i dolents, no cal que vagin a veure-la. Perquè els sis actors, bellament acompanyats per una orquestra de cambra i un tenor, a més d’encertades projeccions d’imatges històriques, ens relaten el seu drama de persones, més enllà dels bons (que són els seus) i els dolents (que són els altres).

La duresa de la narració cerca corprendre’ns continuament i ho fa amb sortides dels actors de dins els seus personatges, aproximant-se a nosaltres els espectadors en tant que testimonis encara més pròxims. Realíssims en la interpretació, realíssims en la realitat, realíssims en la veritat del relat.

Senzillament espectacular i corprenidor és el relat d’un dels soldats explicant-nos el seu final i amb un senzill, imperceptible, gest corporal i un lleugeríssim canvi en el to de veu, passa de ser un jove púber a ser un home de 96 anys que demana al públic assistent a un acte d’homenatge que faci un minut de silenci, si pot i vol. I el públic assistent, que em disculpin l’espòiler els qui no l’hagin vista, resulta que som nosaltres.

Plorar és poc.