skip to Main Content

Informe Semanal (I)

Miquel Àngel Cabrer (dins la sèrie Espanya, Espanya!)

Espanya ha vist reduïda durant aquests darrers anys la diversitat d’opinió en els seus mitjans de comunicació: en principi normalment efectuada no des de la legislació, sinó a través del domini econòmic d’aquests mitjans, i posterior entrega a un determinat tipus d’intel·lectuals i periodistes, vetant altres opinions: tot lamentablement normal dins un sistema legalment democràtic però que n’indica una mala qualitat des del punt de vista social i de la convivència.

De totes maneres aquesta dictadura democràtica de l’opinió ha rebut el suport puntualment d’una legalitat no democràtica (vegeu la “llei Mordassa”). Quant al domini dels mitjans de comunicació em va impressionar profundament el tractament de les notícies de les diferents manifestacions multitudinàries de l’11 de setembre per part d’Informe Semanal, reportatge de referència per a mi pel seu rigor d’ençà la meva infància: d’un any a l’altre (no record exactament entre quins dos anys es produí aqueix bot sobtat) passaren de descriure la manifestació d’una forma més o manco objectiva, i com a resultat d’un simple fenòmen social i ideològic, a l’any següent utilitzar termes insultants com “masa”, “populismo”, “enfrentamiento”, “manipulados”: fou el primer cop que vaig oir insults referits a manifestants pacífics (potser ja s’hi acostava amb la qüestió del 15M), fenomen el de la manifestació que fins llavors s’havia més o manco considerat com una de les formes normals d’expressió democràtica (també fou víctima d’ Informe Semanal el partit Podemos arran de la proximitat d’unes eleccions, on tots els entrevistats empraven insults, i on ningú de Podemos hi pogué participar).

Em va caure l’ànima als peus perquè no es tractava d’un canal especialment violent, sinó de la TVE, i vaig veure despertar un terrible fantasma. L’anticatalanisme que d’adolescent jo diagnosticava com una rèmora decadent del franquisme que, a mesura que s’anàs implantant l’esperit democràtic, s’aniria diluint, lluny de diluir-se anava despertant-se amb una violència ideològica que personalment mai havia vist –almanco avalada pels grans mitjans de comunicació de l’estat-, i que ni tan sols havia estat present en els mitjans de comunicació del franquisme (val a dir que no li feia falta).

Alhora, el que aquestes darreres setmanes m’ha impactat dels mitjans de comunicació audiovisuals i escrits espanyols i alguns de catalans com La Vanguardia és d’una “dissociació o esquizofrènia democràtica”: per una banda, un tractament totalment estàndard respecte dels valors propis de la democràcia moderna (llibertats, avenços i integració de grups minoritaris com ara persones amb discapacitats, homosexualitat, maltractament de la dona, o els casos de tragèdies humanitàries de caràcter internacional…), i d’altra banda, el tractament del problema català des d’una sola visió violenta ideològicament. Com a exemple d’aqueixa asimetria record fins i tot el cas curiós que mentre a la TVE2, talment com esquivant una hipotètica censura, emetien un precís reportatge, de molt rigor de històric (no record de quin país procedia) i d’uns quants capítols sobre la independència de la república d’Irlanda, a la primera cadena els debats del matí estaven plens d’insults per part unànime de tots els contertulians respecte del secessionisme.

Back To Top
×Close search
Search