skip to Main Content

Informe Semanal (II)

Per Miquel Àngel Cabrer

A l’Informe Semanal del 28 d’octubre s’arribà a un punt molt interessant que ens permet l’anàlisi de certes idees divulgades sobre el nacionalisme català: el reportatge anava dirigit a explicar el terme recentment encunyat de “post-informació”. El reportatge començava meravellosament oposant els 2 millions de separatistes (dades electorals: els separatistes que poden votar) a 7 millions (dades demogràfiques: el total de la població de Catalunya) -val a dir que aquest recurs fa anys que s’empra en aquests mitjans de comunicació-. “Post-informació” és un concepte nou de la sociologia de la informació que es refereix a la simplificació i manipulació de la informació en relació al domini de la propaganda i la mentida, i vinculada a la facilitat de captura i transmissió d’imatges i informació. La veu del guionista, quan descrivia l’acreditació acadèmica i intel·lectual dels entrevistats, era adesada amb aquelles solemnes i prestigioses imatges dels entrevistats agafant un llibre d’una gran biblioteca; el reportatge s’esdevenia no una explicació sociològica inòcua ideològicament sinó que servia com a base argumental per desacreditar les mentides de l’independentisme. És a dir, el que els entrevistats i la veu en off deien és que l’independentisme usa la mentida i el sentimentalisme a través dels mecanismes de Post-informació, mentre que l’unionisme no empra aqueixes eines sinó que se sotmet a l’argument objectiu, no-sentimental, de la legalitat. El mateix reportatge donava a entendre que la brutalitat de l’1 d’octubre no havia existit i que era una manipulació divulgada per TV3 i per la Generalitat, i que els mitjans de comunicació i la diplomàcia espanyols se les havien tengut amb feines per revelar a nivell internacional les mentides sobre l’1 d’octubre.

En un periòdic català, Ferran Toutain -en l’article “la veritat de les mentides”- s’expressava de forma molt similar a Informe Semanal: referia l’autoritat de Hannah Arendt (“Orígens del totalitarisme”) i d’André Glucksmann (autor de Voltaire contre-attaque ) comparant el “procés” amb el Brexit, el trumpisme,…: parla que l’accés a la divulgació de l’opinió pròpia ha fet que “la societat vegi l’essència de la democràcia en aquesta actitud viciosa i pertorbadora”. A continuació, un cop s’ha revestit d’autoritat, l’articulista es permet aplicar aquest diagnòstic general contra el catalanisme i excloent d’aquest diagnòstic l’espanyolisme, amb l’ús d’insults, apel·lant a autoritats externes com les citades, i aplicades per ell al catalanisme: totalitarisme, populisme antiespanyol, anarquia dels sabers i les opinions. La conclusió és molt simple: les úniques veus que tenen autoritat de criteri són les que accedeixen als grans mitjans de comunicació com ara la del mateix articulista; la resta són eslògans, animadversió, propaganda: apliqui’s òbviament això a l’independentisme.

Back To Top
×Close search
Search