skip to Main Content

“Els ingressos dels malalts mentals solen ser traumàtics, hem de caminar cap a una psiquiatria comunitària”

[pullquote] Jaume Santandreu (Manacor, 1959) és metge especialitzat en psiquiatria a Anglaterra i és el coordinador de la UCR, la Unitat Comunitària de Rehabilitació de Manacor. Parlam amb ell d’aquest centre i de salut mental en general.
[/pullquote]

Què és i com funciona la UCR de Manacor?
Atenem malalts mentals greus i feim feina per la recuperació d’aquest malalt. La paraula recuperació implica recuperar les habilitats perdudes a causa de la malaltia i que el malalt arribi a tenir una vida plena, satisfactòria i amb feina.

De què parlam quan ens referim a malalties mentals greus?
Sobretot parlam d’esquizofrènia, trastorns bipolars, trastorn de personalitat i depressió.

Quanta de gent ateneu alhora?
Entre trenta-cinc i quaranta-cinc malalts, que ens deriven des de la unitat de salut mental del PAC o de l’Hospital de Manacor. Hi feim tallers de recuperació cognitiva, de psicoeducació, d’habilitats socials, d’activitats de la vida diària, tallers de teatre, de revista, de cuina, de gimnàstica, de ioga, d’aquagym…

Els malalts que ateneu són aquells que ja no estan ingressats però que necessiten recuperar aquestes habilitats.
La UCR és una unitat de portes obertes. Hi aplicam tècniques de psiquiatria comunitària. Feim feina amb uns malalts que a causa de la seva malaltia han perdut unes habilitats, i el que intentam és que no hagin d’ingressar pus en la unitat d’aguts. L’objectiu, al cap i a la fi, és recuperar la dignitat com a persona d’aquesta gent i llevar l’estigmatització que hi pugui haver sobre la malaltia mental.

Pel que expliques feis una feina comparable a la que ja fa Estel de Llevant, l’associació per a persones amb problemes de salut mental, que, precisament, surt per pal·liar les mancances en aquest àmbit de la sanitat pública. Feis feina colze amb colze, us coordinau?
Desafortunadament, la comarca de Manacor és la menys dotada de totes les comarques, ens falta un hospital de dia, ens falten pisos tutelats, una residència, un centre de dia. Estel de Llevant fa una gran feina i a més s’encarreguen de la inserció laboral. Hi estam coordinats i quan veim que un pacient dels nostres es pot beneficiar de la seva feina, l’hi derivam. Feim feina colze amb colze, sí.

De quants de treballadors disposau?
Hi ha un psiquiatre, una psicòloga, una treballadora social, una infermera, una auxiliar administrativa i tres monitors. Per completar l’equip ens faria falta un terapeuta ocupacional.

Abans parlaves de l’estigmatització de les malalties mentals. D’una banda hi ha l’estigma que pesa sobre el malalt, però de l’altra també hi ha l’estigmatització de la psiquiatria, tal volta com a conseqüència d’una determinada imatge al cinema… Parla’ns-en
La malaltia mental el que ataca és la dignitat del malalt, els fan persones de més baixa categoria que les altres, a base de prejudicis i de no saber exactament què són les malalties mentals, que no deixen de ser malalties del cos com puguin ser les altres. Es tracta que aquesta gent sigui acceptada així com és dins la societat. La societat és diversa i és tolerant amb segons quines actituds, i amb els pacients mentals no hi ha tanta tolerància. I aquesta minva de tolerància no hi és tan sols des de la societat en general, sinó també des dels mateixos psiquiatres, des dels professionals que hi fan feina, des dels familiars dels malalts i, fins i tot, entre els malalts mateixos.

Et demanava també per l’estigmatització de la psiquiatria mateixa…
La psiquitatria ha estat desjectada, per falses informacions i falsos conceptes. És cert que abans les teràpies biològiques eren molt més agressives que ara. Tot això ha millorat moltíssim. La psiquiatria que s’ha de perseguir, que s’ha d’intentar assolir, és la psiquiatria comunitària. Els ingressos són traumàtics per als pacients, per això hem de voler fer-la dins la comunitat, amb equips comunitaris, que facin feina a les cases. A Mallorca hi ha un parell d’equips comunitaris però a Manacor desafortunadament no en tenim.

Aquest estigma fa invisible la malaltia mental als ulls de la societat? Hi ha més malalts mentals dels que ens pensam?
La malaltia mental és molt freqüent. Hem parlat de malalties molt greus, però també hi ha problemes d’ansietat que han pujat bastant, per la societat en què ens trobam. Hi ha molts més sofriment mental del que la gent pugui saber si no ho han patit o no tenen familiars que ho han patit. Hi ha un gran ventall de malalties: ansietats, angoixa, depressions, fòbies, addiccions, ludopaties…

Fins a quin punt aquest ventall és fruit de la societat en què vivim o dels avenços en les investigacions psiquiàtriques?
És la combinació de les dues coses. Tenim dues classificacions (la DSM-V i la ICD-10), i totes dues s’han anat ampliant en la descripció del nombre de malalties. Hi ha molts més diagnòstics que ara fa trenta anys. Tothom hi podria estar dins aquesta classificació, per això s’ha d’anar molt alerta a medicalitzar tots els comportaments humans. Les emocions existeixen, els sentiments existeixen. La tristesa no és una depressió. Ara bé, la societat actual amb el ritme de deshumanització, fruit de la competència i producció,ens genera un estrès.

L’altre Jaume Santandreu, el de Can Gazà, diu que un temps hi havia una xarxa social que agombolava els pobres i no els deixava caure en la misèria. Podríem dir el mateix pel que fa a la solitud dels malalts mentals?
Les xarxes socials estatals han millorat, però la xarxa comunitària ha perdut fortalesa. I ha perdut tolerància. Avui en dia si surts del solc, aviat et posen una etiqueta i et discriminen.

Hi pot haver persones que per motius genètics no desenvoluparien mai una malaltia mental, però les circumstàncies de la vida els hi han menat, i viceversa, persones que tot i haver tengut una vida immaculada, per motius genètics o biològics, l’acaben desenvolupant. Què pesa més, el tracte que ens ha dispensat la vida o els components biològics o genètics?
Els psiquiatres quan avaluam un pacient hem de tenir en compte tres factors: el biològic, el de personalitat i el social, que són importantíssims. Hi ha malalties que tenen un component molt més genètic que d’altres, com ara l’esquizofrènia, el trastorn bipolar o la depressió, però d’altres són molt influïdes per la part social, sobretot pels anys d’infantesa i adolescència. Cal tenir present com cada un, a partir de la seva personalitat, es va adaptant als canvis que li du la vida.

Per acabar, cap a on creus que ha d’anar la psiquiatria en un futur?
Als països més avançats es fa una psiquiatria més comunitària, que deixa d’institucionalitzar elspacients.

I finalment, quines necessitats té la UCR, a parer teu?
Necessitam un terapeuta ocupacional i formar un equip assertiu comunitari. format per diferents professionals que poguessin tenir un vehicle per poder atendre, un mòbil, i altres recursos d’aquesta casta. També ens fa falta un hospital de dia, pisos tutelats i una residència.

Back To Top
×Close search
Search