skip to Main Content
“Intento Que La Poesia Vagi Circulant, No Li Vull Fixar Un Lloc”

“Intento que la poesia vagi circulant, no li vull fixar un lloc”

Laia Carbonell (Castellbisbal, 1986) ha estudiat Periodisme i Literatura Comparada. Autora de diversos poemaris, ha guanyat el Premi Ciutat 2019 de poesia per la seva obra “Nibrós”. Parlam amb ella sobre el llibre.

Foto: Francesc Gelonch

Què vol dir Nibrós? 
Nibrós va ser un poble que se suposa que va existir al cap de tot del Vallat d’Estaon, a la Vall de Cardós (Pallars Sobirà). Actualment existeixen les Bordes de Nibrós, però el poble original va quedar colgat a causa d’una esllavissada, segons diu la llegenda que m’explicava el meu padrí, i que Verdaguer recull a les seves llibretes d’excursió: «En Nibrós ―avui Cortals dalt d’Estaon― entre la vall de Cardós i la d’Esterri, hi havia un senyor que tenia tres filles, a qui per dot donaren tres punts ―Estaon, Anàs i Bonestarre― i aquests punts arribaren a ser pobles. Lo Nibrós, per terratrèmols desaparegué.» La meva família per part de mare és d’aquella vall i prenc Nibrós com una mena de
mite fundacional, amb la falta de solidesa i rigorositat amb què se sostenen tots els mites.

De què va aquest poemari?
Aquest poemari parla de la mort. Està com petrificat en una mort que s’esdevé i que encarno: la mort dels meus parents, d’un model de vida i econòmic que ha portat a la despoblació de la zona, d’una manera de parlar, d’unes relacions familiars, d’unes creences, d’una moral… Nibrós és aquesta vida morta o agonitzant dita a través de diverses veus i enfocaments, sense nostàlgia, sense buscar culpabilitats i assenyalant des del mateix títol que a la vegada no és la fi de res, sinó alguna altra cosa.

En què t’inspires a l’hora d’escriure?
En coses molt diverses. Per exemple: un dels versos del poema I ve d’un moment en què escoltava obsessivament la reinterpretació de la Rosalía d’Aunque es de noche, de l’Enrique Morente, a partir d’uns versos de San Juan de la Cruz; el poema VII és de l’escena en què La Perla 29 treu un cavall a l’escenari a Bodas de Sangre del Lorca; el VIII agafa com a estereotip de masculinitat l’Stanley Kowalsky d’Un tramvia anomenat desig, del Tennessee Williams; el IX és de quan vaig veure la companyia La Bombeta interpretant Cendres a les cendres, de Harold Pinter; La mort i la primavera de la Rodoreda al poema X; la Pietà de Michelangelo al poema XII; els primers versos del poema XVIII refregeixen el ‘Pregadèu’ del Bestiari de Pere Quart, i el paral·lelisme del final del llibre està copiat de l’ària ‘Un bel di vedremo’, de Puccini. La «inspiració» del poema XIX va venir follant. Mirar fotografies també em porta molt a escriure, així com escoltar cançons en loop, caminar pel bosc, o repensar converses que he tingut… Qualsevol cosa que em commogui pot funcionar.

Què és per tu la poesia?
Intento que la poesia vagi circulant, no li vull fixar un lloc i tancar la relació que tenim. Li procuro deixar espai, no ofegar-la ni esclavitzar-la. No m’obligo gens a escriure, ni tinc un mètode concret. Així pren formes diverses: quan he de fer una factura per cobrar un recital, és una feina; quan tinc un dia de merda i escric, o em rellegeixo, pot servir com a teràpia o per acabar-me d’enfonsar; llegir altres poetes és una manera de viure, com també ho és anar a sentir recitals cada dimecres a l’Horiginal; si he d’escriure sobre poesia, és un exercici diguem-ne intel·lectual; quan em trobo amb amics poetes és una festa, i així la vaig entenent i vivint de tantes maneres com puc.

Com valores la rebuda del Premi?
Ha estat important per a mi haver guanyat el Ciutat de Manacor. M’agrada la idea de presentar un text anònim i veure si s’aguanta davant d’un jurat. El que m’agrada especialment d’aquest premi és que el jurat sigui anònim, com el nom de la poeta. També he de dir que dona gust anar a la Institució Antoni M. Alcover, amb la Bàrbara i l’Andreu, que ho preparen tot amb molta cura i et fan sentir com a casa.

Hi ha algun detall de l’edició que vulguis destacar?

Ha estat un procés molt agradable, amb en Fausto de Món de Llibres. Al principi jo volia posar una fotografia dels meus germans aguantant un cap de porc ensangonat a la coberta, que enllaçava amb els últims versos del poemari, però al final, penso que la il·lustració de la Catalina Julve hi encaixa molt millor; l’estil abstracte i brut del dibuix se suma al desconcert que produeix el títol, un topònim
gairebé desconegut però que sembla una mena d’adjectiu inventat.

Back To Top
×Close search
Search