Isabel Ordaz: “Poques vegades la malaltia mental apareix damunt un escenari”

[pullquote] Dissabte dia nou de desembre, a les 19.30 hores es representa a Sa Màniga He nacido para verte sonreír. En parlam amb la coneguda actriu
[/pullquote]

Ens podria fer una breu introducció de l’obra?

L’obra és d’un autor argentí, Santiago Loza, i el director també és argentí, Pablo Messiez, ell fa estona que viu a Espanya.
És un monòleg, però també hi ha una presència que no parla. Són una mare i un fill, i el fill té problemes mentals. L’obra dura una hora i mitja i transcorr en temps real. És un temps en què esperam el pare per dur a internar l’al·lot a un hospital mental. És una obra intimista, una història d’emocions, en la qual la mare desgrana el seu dolor, el seu sentiment de culpa, els seus records… És un melodrama clàssic.

Si és d’un autor argentí, com s’ha fet l’adaptació, s’ha traslladat la història aquí?
És la primera vegada que aquest text es representa a Espanya. Fa uns anys jo vaig esser a Montevideo i em varen parlar d’ell. Me’n vaig interessar i el març de l’any passat estrenàrem l’obra. L’estrenàrem a Bons Aires. T’explic això perquè vegis que no és important el localisme. Pot esser una mare de Madrid, de Bons Aires o de Mallorca.
Temporalment se situa entorn dels anys setanta.

Com és l’escenografia?
És un espai bonic, una cuina amb dues parets i les altres dues obertes; amb tons de color pastel. Però a la vegada hi apareixen elements inquietants, hi ha branques, com si una espècie de bosc amenaçàs la cuina; són elements simbòlics. La dona està sotmesa a l’univers domèstic tancat, el pare no hi és, el fill no parla, i ella ha de parlar per no embogir de dolor. És un contrast entre paraula i silenci. La música també hi juga un paper important.

Aquesta malaltia del fill, hi apareix identificada?
No, l’autor no ha tengut la necessitat de posar cap etiqueta, es tracta d’una metàfora de la incomunicació. Tanmateix, el més important és que poques vegades apareix la malaltia mental damunt un escenari, en aquest sentit, l’obra és innovadora per això.

A nivell interpretatiu, ha estat costós el diàleg entre paraula i silenci?
Cadascú té la seva responsabilitat i el seu pes dramàtic. Personalment ha estat un desafiament, perquè un monòleg sempre és molt costós. El personatge m’ha ensenyat molt, el meu company és un actor excel·lent i amb el director també he après moltes coses.

Vols afegir res més?
Sí, que és una obra que ens ha donat moltes satisfaccions i que al públic li agrada molt. Esperam que als mallorquins també us agradi.