skip to Main Content
Javier García Lerín: “Si Fas Una Cosa Sincera,  El Reconeixement Sempre Acaba Arribant”

Javier García Lerín: “Si fas una cosa sincera, el reconeixement sempre acaba arribant”

“Els ulls s’aturen de créixer, el documental sobre els germans Joan i Miquel Serra que ha guanyat el festival Inèdit de Barcelona, es projectarà el 23 de novembre a les 19:30h al Teatre de Manacor. En parlam amb el seu director.

El jurat ha valorat la “narrativa” singular del documental. Com ho expliques?
El que està clar és que nosaltres defugírem d’escriure un guió i de contar la història cronològicament. La història es conta una mica com a mi m’ha arribat, no es focalitza en quan són petits a l’inici per evolucionar després. L’estructura narrativa de la pel·lícula té la forma de la memòria, de la meva memòria, si es vol. De fet, quan vaig començar no necessitava cap casta de guió, perquè feia feina tot sol. Ha estat només al final, quan amb Aina Calleja, la muntadora, vàrem necessitar plasmar una estructura i objectivar-la, però el guió són sis punts en un full, res pus.

Es percep, però, aquest microguió?
No. Et conten la pel·lícula com si fossis dins la memòria de qualcú.

El jurat també donava valor al caràcter rudimentari d’imatges i sons aportats des de l’arxiu de Miquel Serra…
El jurat valorava molt el caràcter artesanal, no sols de la música, sinó també de tot el film. De fet, som davant una pel·lícula que no ha estat produïda amb molts de mitjans. El mèrit és dotar d’una ànima el material que tens al teu abast, i això ho converteix tot plegat en una eina molt potent.

Quin és aquest material?
Hi ha una cinta de VHS que en Joan havia gravat durant el seu darrer estiu. Uns estrangers deixaren una càmera domèstica a una botiga d’un amic, i amb aquella càmera, sense saber-ho, es va gravar els seus tres o quatre darrers mesos de vida. Això tenia un valor essencial. És una cinta que tot i no tenir un ordre destil·la moltes coses. L’he tractada amb molta estima, tallant el menys possible i mirant molt d’agafar bocins que puguin donar llum a aspectes de la seva personalitat, a un moment concret de la seva vida, quan es recupera de la seva malaltia. Aquest material és l’ànima de la pel.lícula, perquè ens permet poder poder accedir al passat d’algú que ja no hi és.

Com hi abordau la relació dels dos germans?
És el fil conductor de la pel·lícula. La porta d’entrada al relat és en Miquel, que és així com jo també hi vaig entrar. En Miquel, amb la seva música, obre moltes portes que comuniquen amb la vida del seu germà, i les hem aprofitades per endinsar-nos dins el seu món. És molt diferent poder parlar amb qualcú o no poder-li demanar res.

Què significarà per al documental aquest premi?
Si tu fas una cosa sincera i t’esforces al màxim per treure tot el que pots d’una història, el reconeixement acabarà arribant. El premi constata uns falors que la pel·lícula ja tenia abans de rebre’l. Que un jurat o que tot el públic que va assistir al festival arribàs al consens que aquesta era la millor pel·lícula, a banda de satisfacció, implica moltes facilitats a l’hora de distribuir-la. Per començar, es projectarà a les altres seus del festival al món: Buenos Aires, Santiago de Xile, Mèxic DF, Tesalònica, Londres i Berlín. I també facilita que programadors d’altres festivals es mirin el film d’una altra manera.

Back To Top
×Close search
Search