Jerry Bergonzy

El músic manacorí Andreu Galmés posa l’exemple de Jerry Bergonzy, un dels més grans del saxofon, per mostrar com de desolador és avui en dia el panorama per a la música de qualitat

L’any 1987 vaig assistir al “VII Seminario Internacional de Jazz” amb John Abercrombie, J.Bergonzi, J. McNeely, A. Nusbaun i M. Richmond a San Lorenzo de El Escorial (Madrid). En aquells moments Jerry Bergonzi tenia quaranta anys i ja duia tota una llarga trajectòria com a saxofonista líder o acompanyant entre ells al famós Dave Brubeck (Take Five). No fou però fins a l’any 1996 on vaig descobrir a Los Àngeles ( al Musicians Institute ) els seus ja famosos llibres que i de fet vaig adquirir i estudiar.
L’any passat visitant Boston un altre cop vaig saber que tocava als seus 70 anys al Thelonius Monkfish, un restaurant asiàtic.
Un exprofessor meu de Berklee ( John Baboian) em convidà a tal indret perquè ell hi tocava a duet. Em presentà a l’encarregat i amo. Cal dir que poc era el cas que es feia als músics a tal indret, la gent sopava i estava més pels plats o la companyia que i no pas per la música. Parlant amb Baboian l’encarregat li esmentà que l’únic que enllà triomfava era un tal Jerry Bergonzy, un senyor que i malgrat els seus 70 anys tocava amb una energia que es transmetia al públic. John Baboian li aclarí que tal vegada estàvem parlant del millor saxofonista del món en vida.
Es clar, tant John Abercrombie com Jerry Bergonzi estudiaren i viuen a Boston, la seva ciutat.
Parlant amb Baboian i altres músics de Berklee College of Music, on per cert vaig assistir al seu 50 aniversari i vaig poder gaudir de les millors Big Bands dels Estats Units, vaig saber que no eren uns bons moments ni pel Jazz ni per la bona música als EEUU. Pocs indrets hi ha on poder “fer bolos” i a més estan molt mal pagats donat l’escàs interès del públic. Parlem de Boston, pot ser la cuna del jazz tal i com s’entén avui en dia.
Al mateix temps vaig saber que un semester (quatre mesos nostres) al Berklee College of Music avui costa de matrícula 21.440$ el Degree Program i 18.475$ el Diploma Program. Parlem fa no fa de 60.000€ anuals de matrícula, 240.000€ aconseguir el títol si tot va bé. Si hi sumem els costos de vida podem arribar fàcilment als 300.000 €. Boston és una ciutat cara.
Trist és veure un futur on (amb tots els meus respectes) un dels millors saxofonistes reconeguts toca a un restaurant asiàtic on la música és un tercer plat, per a no dir un quart. I si enllà es fa jazz és perquè a l’amo li encanta tal música i és el seu hobby.
Dies després vaig anar a un club de jazz (Scullers Jazz Club) per a escoltar Stanley Jordan que acabà el concert tocant i cantant un tema Country (el que més aplaudiren… ).
Fa anys que sé que el jazz i la música de qualitat de fet cada cop és més minoritària. Lluny queda aquell “Jazz entre amigos” de TVE 2 o el Jazz Internacional (Radio 3) de Paco Montes. O els Festivals de Jazz que omplien l’Auditòrium de Palma o aquell Tete Montoliu que va tocar a la discoteca Gent de Manacor i on en Pau de Ca’n Pau li va demanar que toqués You’ve changed, cosa impossible avui en dia.
Quan ara oferim jazz a qualsevol indret l’amo arrufa el nas. I és normal… a poca gent li interessa. Amb els anys la música s’ha convertit més amb una eina de divertiment i evasió del personal que no pas amb el plaer de gaudir d’un art difícil i a la vegada meravellós.
Tenia raó V. Kandinski quan deia que l’art és com una piràmide on com més amunt puges més poca gent hi ha.
Els mitjans de comunicació, essencials avui en dia, poc ajuden ferms ells amb la mentida que i només el que ven interessa.
Seria mentir dir que qualsevol temps passat fou millor i de fet la música ben entesa mai ha sigut fàcil. Però que no corren bons temps per al jazz ni per la música de qualitat, és evident.

Andreu Galmés