“Jo vaig al meu aire, faig el meu camí i a qui no li agradi que s’hi foti fulles”

Pau Riba (Palma, 1948) és un dels cantants més polifacètics i provocadors de l’escena catalana des de la dècada dels seixanta. Parlam amb ell sobre la seva carrera i el seus propers concerts a Manacor, els dies 5 i 6 de març a Can Lliro. 

Com així vas néixer a Palma?
Va ser una casualitat. Els meus pares van anar a fer la lluna de mel a Mallorca i el meu pare, que era enginyer tèxtil, va trobar feina a una fàbrica de ràfia d’allà, d’un tal senyor Pons. Es van quedar allà tres o quatre anys i els primers tres fills vam néixer allà.

Què podrà veure la gent de Manacor? Quin projecte estau duent a terme?
Estem amb els cinquanta anys de Dioptria, un espectacle molt potent, amb bastanta gent. Aquí a Manacor ho farem amb un format més reduït i diferent amb el meu fill Llull, que toca la bateria; Anna Tobias, que s’encarrega de la percussió i el baix i en Noè Escolar que és teclista, flautista i saxofonista.

Fa temps deies que volies destruir la cultura catalana per ajudar-la. Quina relació tens actualment amb la cultura oficial?
Sí, això va ser essent jo molt adolescent, anava molt fort! Jo tinc una manera de fer bastant iconoclasta i no és que ho hagi buscat però la cultura m’ha obviat bastant i s’ha oblidat de mi. Mai m’han donat cap premi ni cap subvenció ni res. Jo vaig al meu aire, faig el meu camí i a qui no li agradi que s’hi foti fulles.

Conserves l’essència. Com diries que ha evolucionat la teva música al llarg d’aquests cinquanta anys?
Sí, clar. No crec que hi hagi res al món que no evolucioni. El temps fa que les coses canviïn i en cinquanta anys han passat moltíssimes coses. Per exemple, hem guanyat una realitat que abans no teníem. Abans teníem la realitat a seques i ara tenim realitat virtual. Abans teníem espais: l’exterior i l’interior i ara en tenim tres, perquè també existeix l’espai virtual. Tot això, vulguis o no vulguis, t’influeix. Pensa que quan jo era petit gairebé no hi havia ni televisió, era un altre món. A més, estàvem en ple franquisme i en una dictadura que no ens deixava expressar, ni cantar ni parlar en català. El món va canviant molt i un va canviant tan si vol com si no vol.

Has incorporat aquestes noves tecnologies en la teva música?
Sí però crec que això a l’hora dels resultats, no es nota. Són maneres diferents de gravar, suports diferents però al final, el que surt és el mateix.

Fèieu una cançó de revolta perquè la dictadura no us deixava expressar. Creus que tot plegat torna a tenir sentit?
Jo diria que no. La meva generació vam haver de lluitar per sobreviure. Les noves generacions són una colla de nens consentits, que ho tenen tot fet i no els falta de res.

Vols afegir alguna cosa més?
Que ens veurem als concerts amb la gent que vingui. Vam obrir un segon dia de concerts perquè pogués venir més gent i esperem que la gent ompli la sala.