skip to Main Content

Jordi Basté: “La ràdio és un antidepressiu”

Cada matí desperta més de 700.000 persones i és, indubtablement, una de les veus més conegudes de la ràdio. Amb una llarga trajectòria, Jordi Basté porta ara 12 anys al capdavant del programa matinal, ‘El Món a Rac 1’ i que a Mallorca només podem seguir per internet. Ha fet incursions al món de la televisió i al de la narrativa. En aquest sentit, la present temporada l’hem vist presentant el ‘No pot ser!’ a TV3, un programa sobre tecnologia i que es planteja cap on va el món.

Diuen de vostè que és un tastaolletes, no sé si maliciosament, perquè d’altra banda sembla que és capaç de dur a terme qualsevol repte que se li presenta.
Això de tastaolletes m’agrada molt perquè recordo que un amic amb qui vaig treballar molts anys a Catalunya Ràdio que ja s’ha jubilat, en Jaume Boix, quan jo tenia vint anys em va dir una frase que se m’ha quedat marcada i que molta gent d’aquella redacció històrica d’esports de Catalunya Ràdio recorda: “Tu nen, -perquè encara em diuen nen-, ets com les mosques; vas de merda en merda”. I jo… és que sóc molt inquiet! El cap, de vegades, va més ràpid que tot. Però, per exemple, de televisió n’havia fet molt poca. És veritat que havia fet el Gol a Gol, però un programa a TV3 setmanal, no. I crec que tocava de fer, no?

Parlant de sobre com va el món; què n’ha extret de tots aquests programes?
Quan em van venir a buscar (perquè aquest programa no el porto jo, només el presento; la directora, que és esplèndida, és la Rosa Lucha) la idea era molt bona perquè era un personatge que parla molt de tecnologia, li agrada molt, però no té ni punyetera idea del tema, que sóc jo, clar. És a dir, jo estic tot el dia amb el mòbil, tots aquests temes em semblen fascinants: parlar de compartir, parlar dels avenços que fan que la medicina en aquests moments sigui exponencial, parlar de la immortalitat em sembla inquietant, del big data… però no en tinc ni idea de tecnologia. Però, també, com més tecnologia més sols estem: et tanques al teu món, t’estires al llit, agafes el teu mòbil, agafes la teva tauleta, estàs allà… Ens fa molt poc còmplices. Hauríem de començar a pensar que, per exemple, potser en un restaurant no hauria d’haver-hi mòbils perquè hi ha grups de gent aïllats; la gent jove viu aïllada… Osti, això és una preocupació. No ho hem de legislar però ho hem de controlar (com a pares i com a societat).

I parlant del futur, després de tants intents de matar-la, podem donar la ràdio per viva definitivament?
Si, jo crec que és immortal. Bé, dic això i toco… ferro perquè… jo crec que ha sobreviscut a totes les idees de possible destrucció i a totes les figures apocalíptiques que deien que la ràdio no tenia futur. La ràdio té un component que no tenen altres mitjans: és un antidepressiu; no hi ha cosa més meravellosa quan tens un problema que és que algú et parli. I, segurament, algú que et parli d’allò que no sigui el teu problema. I la ràdio té això. És a dir jo, quan estic baix de moral, escoltar un partit de futbol per la ràdio m’anima, escoltar el Clapés a la tarda m’anima… el millor que pots fer és posar-te la ràdio a cau d’orella i que et parlin i que et diguin qualsevol estupidesa. Per això crec que no hi ha aquest conflicte de si vindrà no sé quin invent audiovisual i acabarà amb la ràdio. Ho han intentat la televisió, la televisió en color, l’Internet… i no han pogut amb la ràdio. Per tant, jo crec que té aquesta màgia que difícilment serà destruïda.

Després de 12 anys al capdavant de ‘El Món a Rac 1’ i sent líder d’audiència, quines creu que són les claus de l’èxit del seu programa?
Naturalitat és una paraula que jo crec és el concepte de la vida. És a dir, si tu fas ràdio, si tu ho fas natural, si ets com ets, hi haurà gent que li cauràs molt malament però hi haurà molta gent que pensarà: “doncs mira, aquest pensa com jo” o “no pensa com jo però ho diu d’una manera que…”. I després, un altre dels èxits que per mi és cabdal a l’hora de fer un programa o de treballar en grup: el “bon rotllo”. El tema grupal és bàsic; és a dir, que hi hagi un bon ambient d’equip és fantàstic, i, jo, hi ha vegades que sóc molt ciclotímic i que m’aguantin… només tinc els del programa, que són una mena de secta. Jo crec que aquest és un altre dels èxits junt amb la naturalitat a l’hora de fer el programa. Som tots plegats una mica el reflex del que passa a la societat: si hi ha una sèrie que té èxit, doncs parlem d’aquella sèrie; si ens esgota la política doncs diem, “osti, avui volem parlar d’una altra cosa”. És a dir, hem fotut una puntada al peu al faristol del que era la ràdio d’aquelles veus xules –jo no tinc una veu maca- ni aquells tons ni aquell llenguatge perfecte, d’aquell català quadrat… nosaltres som absolutament imperfectes, molt naturals, com la gent. Això ha fet, segurament, que la gent hagi pujat al carro d’una idea de programa, diguem, “tal com raja”.

Per cert, aquest seu “tastaolletisme” seu al qual fèiem referència al principi acabarà superposant-se als matins a Rac 1, en algun moment?
No ho sé… Hi porto 12 anys… Sempre dic –fa 8 anys que ho dic- que la meva presència té data de caducitat: sóc com un iogurt, o sigui, amb una data de caducitat. Ara, la data no sé quina és, això és veritat. Pot ser ara, pot ser d’aquí un any… Jo necessito trobar-me a mi mateix, i decidir què faig l’any que ve, i l’any que ve decidiré què faig l’altre. Però jo crec que el meu final dels matins cada cop està més a prop, sí, evidentment.

Text: Júlia Solé / Clack – AMIC
Fotos: Pol Alfageme / Clack – AMIC

Back To Top
×Close search
Search