“La bella Helena”: una mirada punyent i divertida sobre el món clàssic

Sempre és per a mi “motiu de fonda satisfacció”, com diria el Borbó emèrit, veure que els temes relacionats amb el món clàssic ocupen els escenaris i que, per tant, mantenen la seva actualitat. En aquest cas pel fet de tractar-se d’una representació relacionada amb uns dels “afers” que més tinta va fer córrer als autors grecs i llatins: la guerra de Troia, amb els seus antecedents i les seves múltiples conseqüències.
A la vigència d’aquest “trending topic” de la literatura clàssica, cal afegir-hi l’endarrer que tenia de veure el to paròdic i burleta que l’autor, Jacques Offenbach, havia donat a una qüestió tan “d’estat” com era aquesta. És recomanable, i també saludable, tractar amb humor, ironia i, fins i tot amb un punt de vista una mica gamberro, aquells temes més seriosos i transcendentals, com el que ens ocupa.
Un dels millors encerts de l’obra dirigida per Antoni Rosselló és el gran joc que donen els personatges, amb una Montse Mozo esplèndida, – que ja ens va encisar en el seu paper de Blancaneus -, com una Helena sensual, dolça i juganera, ferida d’amor per la deessa Venus i que ben aviat caurà en les mans de Paris. Així com també Sergi Gil, el ros i burleta pastor Paris, autor d’un dels judicis entre dones que més maldecaps varen suposar en el decurs de la història antiga.
Maldestre i a estones despentinat, el jove pretendent de la reina d’Esparta té una aparició estel·lar al final de l’obra, vestit de tirolès i amb una cabreta a les mans, en una paròdia magnífica del que degué ser el “rapte d’Helena”, que tantes vegades varen imaginar els autors clàssics.
Com també donen molt de joc personatges com el rei Menelau, que res té a veure amb l’esforçat rei del qual canten meravelles els poemes èpics grecs, convertit ara en un marit poruc, esquifit i cuca molla que no és capaç de retenir les ànsies d’aventura amorosa de la seva atractivíssima esposa, seduïda finalment pels refilets intensos i plens de desig del pastor tirolès. Joan Toni Oliver, per la seva banda, en el paper de l’augur Calcas, aporta un to desenfadat, irònic i polissó a aquest intèrpret dels oracles, expert en profecies i sacrificis, i li treu tota la solemnitat acumulada de fa tants segles.
L’escenografia de l’obra és senzilla, com sol ser habitual en les obres d’Antoni Rosselló, amb uns pocs elements de fusta que són moguts pels mateixos actors i que ens situen, amb molt poca tramoia, en els diferents espais de l’obra. Molt interessant, també, la integració dels músics en l’escenari, com si fossin un element més del repertori dramàtic; com observàrem també en la Comèdia de Sant Antoni, dirigida per aquest mateix autor.
Especialment vibrants i potents són els moments en què tots els actors i actrius són presents a l’escenari i canten amb passió i intensitat, com una sola veu, amb unes mirades i uns gestos que donen molta consistència a l’escena, amb la força, sentiment i emoció que devien transmetre els cors del teatre grec.
No hi ha cap dubte que l’envit de representar aquesta opereta era gros i feia molt de respecte. El cert és que els integrants del cor de cambra d’Ars Antiqua, dirigits per Toni Rosselló i Eulàlia Salbanyà se’n surten molt bé, amb solvència, divertiment i naturalitat; amb l’únic emperò d’algun moment en què no s’acabava de sentir bé i d’entendre el que es deia a l’escenari. De ben segur que els deus i deesses de l’Olimp n’estan ben satisfets.

Montserrat Nadal