skip to Main Content
“La Dona Del 600 és Una Història D’amor: Tothom S’estima Molt Però De Veritat”

“La dona del 600 és una història d’amor: tothom s’estima molt però de veritat”

Mercè Sampietro (Barcelona, 1947) és una de les actrius de cinema, televisió i teatre més reptudades del panorama català i espanyol. Parlam amb ella sobre l’espectacle La dona del 600, dirigida i escrita per Pere Riera i que es podrà veure a l’Auditori de Manacor els pròxims dies 7 i 8 de març.

 

Qui és aquesta dona del 600?
És la mare d’una família. És un matrimoni amb dues filles, una d’elles treballa a una ONG i l’altra és funcionària, treballa a l’Ajuntament i són dos personatges molt diferents. Ella és la mare i quan comença la funció es veu que és morta, va morir fa tres anys però està molt present i es parla molt d’ella. En un moment donat hi ha una mena de flashback i es recorden els moments en què ella era viva. Es tracta d’una dona decidida, independent i molt moderna per l’època que va viure. Fonamentalment, i com diu el director, La dona del 600 és una història d’amor: tothom s’estima molt però de veritat.

I aquest cotxe quin paper té en la història?
És la història d’una família presidida per un 600. És un cotxe que era de la mare i que ella s’estimava molt i fins i tot el va batejar i li deia Confit. Com en la vida real, aquest 600 va marcar un abans i un després en la família, així com ho va fer en les vides de tots nosaltres en aquella època. L’aparició del 600 simbolitza l’aparició de la llibertat i de poder començar una nova vida diferent. Això és el que va representar poder tenir a l’abast un cotxe com aquest, que pràcticament va ser el primer que va aparèixer al mercat. Aquest 600 presideix l’escenari al llarg de tota la funció i es converteix pràcticament en un personatge més dins de l’espectacle perquè és un element molt important per a tota la família.

Però no parla només d’un cotxe… Quin és el rerefons familiar?
No et puc explicar la trama ni que passi un conflicte i llavors això desencadena una reacció perquè llavors desvetllaria el que li passa a la dona del 600 però et puc dir que és el retrat d’una família que viu una sèrie de situacions i l’obra no té més pretensió que mostrar-les. La funció ensenya tota una sèrie de conflictes familiars amb els quals gairebé tothom s’identifica amb una situació o altra. Es planteja també el problema del dol, de la mort i de la pèrdua i de com es viu aquest dol i la diferència d’actituds entre les dues germanes… També es passa per la vellesa del pare, que el volen com retirar perquè és una persona gran i pensen que ja no serveix per res… Són situacions que totes les persones vivim en les nostres vides quotidianes. A mi em sembla que és una funció molt ben construïda i estructurada: l’arquitectura interna de la funció és molt sòlida i està molt ben escrita.

Diries que és un drama?
No, és una comèdia. És una funció que per això és tan interessant i agrada: tant perquè té un to molt jovial i fa molt de riure però al mateix temps transita per molts temes. És com una ceba amb moltes capes. Sembla tot molt senzill però conforme vas traient capes, t’endinses en coses molt serioses i profundes. Passa per molts conflictes quotidians profunds però pels quals tothom passa.

Què és el que més t’agrada d’aquest espectacle?
Que ens ho passem molt bé, perquè ens agrada fer-ho i sobretot perquè veiem la resposta de la gent, que t’ho agraeixen i estan realment emocionats. Et diuen que els ha arribat molt i que a tothom li ha aportat una cosa o altra. Això és el millor que li pot passar a un actor quan fa un treball.

Quins altres personatges acompanyen la dona?
Hi ha el marit d’una de les dues filles que interpreta el Pep Planes, que és la parella de la filla que és funcionària i que interpreta la Rosa Vila després hi ha l’Àngels Gonyalons, que és la filla que és metgessa i treballa a una ONG i finalment hi ha el Pep Banacolocha que interpreta el personatge del marit. Som els cinc i el 600, sis.

Com ha estat el procés de creació i feina?
Suposo que tothom amb qui parlis et dirà el mateix però el Pere Riera és una persona sorprenent i tenia moltes ganes de conèixer-lo i treballar amb ell. És una d’aquestes persones que després d’un temps de conèixer et demanes “on és el truc?” perquè no es pot ser tan perfecte! Té un caràcter magnífic i molta empatia amb tothom, coneix molt bé el teatre per dins i el funcionament dels actors, té molt sentit de l’humor i una paciència infinita, t’ajuda i et deixa parlar, t’integra en el projecte i et té en compte… I a més té el do de convertir la feina dels assajos i el procés d’aixecament del projecte en una alegria. Vas a treballar amb moltes ganes i això no es paga en res. És una rara avis, un ser fantàstic i ha creat, amb la seva actitud s’ha convertit en el catalitzador del bon ambient que caracteritza l’obra. Ens estimem i hem fet com una família i això es nota perquè la gent també ens ho diu quan veuen la funció. Ha sigut un procés adorable.

Quins altres elements de l’escenografia podries destacar?
Hi ha una projecció en algunes escenes, que es projecten en alguns moments determinats en una pantalla. Tot és molt senzill però aquest element té una forta importància. Com que l’obra cavalca entre el present i el passat, també hi ha l’element dels canvis de llum que reforça aquest trànsit entre les diferents èpoques. La resta d’elements tècnics i d’escenografia són bastant convencionals: és una casa normal i no té més tramoia que aquesta.

Has tocat cinema, teatre i televisió. Hi ha algun dels tres que t’agradi més?
He fet més feina audiovisual que de teatre però aquesta pregunta és molt complicada. No puc triar perquè són incomparables. M’encanta el teatre, adoro el cinema i sóc defensora de la bona televisió i no puc escollir. Quan feia molt de temps que feia cinema, enyorava el teatre i quan faig teatre, que és més feixuc i repetitiu, enyoro el cinema.

Vols afegir alguna cosa més?
Que ens fa molta il·lusió anar a Manacor i que espero que la gent s’ho passi molt bé i passin una hora i tres quarts plens de felicitat.

Back To Top
×Close search
Search