Pau Oliver Quetglas (Inca, 1999) és una jove promesa de l’orgue que ha decidit emprendre el camí de renovar la música per a l’instrument, mesclant-la amb elements electrònics i amb…
“La fotografia és una professió molt guapa però econòmicament és una altra història”
Margalida Morey (Manacor, 1955) ha dedicat tota la seva vida a la fotografia, creant un dels primers estudis de fotografia a la ciutat. Acabada de jubilar, parlam amb ella sobre la seva carrera professional.
Quants anys fa que et dediques a la fotografia?
Vaig començar l’any 78.
Ets autodidacta?
Som un poc autodidacta però també he fet cursos i formacions. Crec que com més n’he après ha estat escoltant gent que en sabia més que jo.
I com vares començar?
Abans de tenir l’estudi ja feia fotografia. Vaig començar amb el ròdol d’amics que et comana fotos i el cercle es va anar fent gros. Al principi no tenia cap local obert. La gent em telefonava i jo anava a fer les fotos a cases o a l’aire lliure i després les revelava i les entregava. Fins que vaig pensar que ja em convenia fer-me autònoma.
Feies tot el procés tu mateixa.
Sí i diria que no he guanyat tan mai com quan anava així. No tenia tanta despesa i no havia de tenir un horari comercial, un local, estar pendent…
Imagin que al llarg de 23 anys has tocat moltes branques diferents de fotografia…
Sobretot he fet reportatge social i fotografia d’al·lots petits, que m’encanta… I també he fet feina per catàlegs, empreses privades… Sí, un poc de cada cosa!
Hi ha qualque cosa que t’agradi més?
Sí. M’inclinaria per la fotografia infantil. Els al·lots ho donen tot, és una fotografia molt agraïda. A mi m’agrada molt la comunicació amb els infants i sempre ha estat una cosa que m’ha arribat. També la fotografia de mobles m’ha agradat molt fer-la.
Creus que es pot viure de la fotografia?
No. Jo després de tant de temps pens que no s’hi ha pogut viure mai, ni ara ni en el meu temps. De fet hi havia gent que feia reportatge social i entre setmana feia una altra activitat, que ens hi dedicàssim cent per cent érem comptades persones. Sí que és cert que n’hi ha que tenen sort i ho poden fer però en el meu cas, si hagués hagut de mantenir una família, no ho hauria pogut fer. No pots pagar totes les despeses amb els ingressos que se solen fer. En el meu cas, per sort, el manteniment de la família estava assegurat i no depenia dels meus ingressos. Jo m’he pogut dedicar a la meva passió però no per sobreviure econòmicament.
Hi ha una part artística i comercial en la fotografia. Hi ha res que ha de passar per damunt?
Jo no sé exactament com s’equilibra. Jo he anat fent i bàsicament he guanyat el que he invertit. O bé en una càmera, en un ordinador, en un local… Pens que la fotografia és una professió molt guapa però econòmicament és una altra història.
N’hi ha que pensen que fer negoci amb l’art no és correcte. Què en penses tu?
Potser sí que és correcte però sols ho poden fer persones privilegiades. En general no es pot fer viure de l’art.
Consideres que hi ha hagut intrusisme de gent no professional en el món de la fotografia?
No ho sé. Jo vaig deixar fa anys de fer reportatge social i per ventura aquí és on l’hagués notat.
Les noves tecnologies i les xarxes socials posen la fotografia més a l’abast de tothom.
Sí per ventura sí. En el meu temps sí que hi havia gent que feia feina els caps de setmana amb bodes i comunions i entre setmana es dedicava a una altra cosa però jo mai ho he considerat una forma d’intrusisme.
Creus que ha canviat molt en l’àmbit professional?
Jo crec que ara és més fàcil arribar a la gent i que et coneguin però al mateix temps hi ha més competència.
Et vares adaptar bé a l’arribada digital?
Sí. Jo només frisava de deixar l’analògic. Jo abans el que feia era escanejar els negatius i els manipulava a través de l’ordinador, per si la volies quadrada o canviar el color… Record, per exemple, que el primer ordinador que vaig tenir era molt lent: per aplicar un simple filtre podies anar a dinar i tornar perquè es fes! De tot d’una les càmeres i les eines digitals no oferien tanta qualitat, les pells semblaven de porcellana… Però ràpidament van millorar molt.
I els clients s’hi van acostumar al canvi?
Sí, amb el temps. Record que vaig penjar una mateixa fotografia amb tres filtres diferents a l’entrada de l’estudi i la gent no reconeixia ni tan sols que fossin fotos!
Creus que hi ha un límit en el retoc i la manipulació fotogràfica?
Jo pens que cadascú ha de fer el que trobi. Si una persona vol manipular fins que li quedi allò que realment vol, jo no li llev gens de mèrit, així com tampoc li llev si una altra prefereix no manipular-la gens. No veig que una cosa sigui millor que l’altra, cadascú ho ha de fer així com ho senti.
Què és el que més t’agrada de ser fotògrafa?
En el meu cas el que més m’ha agradat és que m’han donat molta llibertat i han confiat en jo. Ningú m’ha imposat mai res i si alguna vegada m’han demanat qualque cosa en concret, també m’han deixat donar una segona opció.
Has estat un referent a Manacor. Com veus el panorama ara?
Crec que els fotògrafs professionals serem com els dinosaures…És una professió complicada però hi ha molta gent fent feina i crec que la il·lusió mou muntanyes i tot es pot aconseguir. Un punt a favor és que actualment no suposa tanta despesa com quan jo vaig començar.
Tot i les dificultats que expliques, l’estudi 9 segueix en marxa.
Sí, ara és un coworking i hi ha diferents activitats. No és un simple estudi fotogràfic s’hi fan més activitats.