skip to Main Content
“La Gent De Palma Va Endarrer De Cultura Popular I Identitat”

“La gent de Palma va endarrer de cultura popular i identitat”

Rafel, què va passar? Havies convidat molta de gent a la conferència?
No. S’havia anunciat al Diario de Mallorca cada dia. Però jo no vaig convidar-hi gaire gent. De fet, pensava que si hi venien 50 o 60 persones ja seria un èxit. Vaig arribar-hi una hora abans i ja vaig veure molta de gent que hi guardava lloc. Vaig començar a saünyar, de nirviós que estava. Quan arribaren a les 250 persones l’auditori va tancar les portes. Més de 200 se n’hagueren de tornar a ca seva sense poder entrar. Em va saber greu per elles. Per això en farem una segona funció.

Com t’ho expliques?
Pens que la gent de Palma va necessitada d’això, de cultura popular, d’identitat, més que no la dels pobles. La gent cerca dins el món de la globalització pertànyer a una tribu, cerca les seves senyes d’identitat més que mai. Em va venir de nou, de totes maneres, que aquesta temàtica, que per a molts podria semblar ridícula, atragués tanta de gent. A més, els assistents s’hi varen implicar i donaren el seu punt de vista. Vull deixar clar, també, que jo no som cap expert, no som antropòleg, ni etnòleg ni historiador, sinó un pur aficionat, ara bé, ho faig amb tota la il·lusió del món. És encoratjador veure tanta de gent que respongui a una temàtica que és una part de la cultura popular. Veig la cultura popular com un gran pa: les supersticions i la màgia en són només les miques.

Unes miques que arreplegues amb voracitat…
Sí. D’aquí a un parell d’anys serà absolutament impossible recollir testimonis orals. El que em va sorprendre de bon de veres va ser que vengueren tantes persones per donar-me el seu telèfon per ajudar-me a trobar nous testimonis. Un home em va dir que va fer feina amb el pare Bonafè, autor de La flora de Mallorca. El pare Bonafè va treure molts dels seus coneixements de curanderos, que eren grans herbolaris, però ell aprofitava per demanar altres coses, que va recollir en un llibre no editat. Aquest home té accés a aquest llibre… La gent va molt endarrer de tot això, per dir-te una cosa, m’ha telefonat el director de la Cadena Ser per fer-hi un programa. Jo no m’hi posava per a tant…

Amb qualcú de menys de vuitanta anys no t’hi poses…
Tothom et pot aportar coses. Però no pareix ver la diferència que hi ha entre una persona de 100 i una de 80. Jo tenc una bateria de 2.500 preguntes, i segons com canten tir per un camí o per un altre. El més vell que he entrevistat és l’amo en Pep de Can Xerret: 107 anys. Em pensava que havia entrat en una altra dimensió… Aquest home encara recorda com les dones a l’església seien en terra i a darrere… o que quan qualcú robava una gallina el feien passejar pels carrers amb la gallina o el feien seure enmig de la plaça.

Aquesta dèria per salvar el que perdem a cada vell que es mor ja la tenien els romàntics. Però creus que perdem més ara?
Perdem moltíssim més. El paradigma és la llengua. L’estroncament que va suposar el turisme va ser determinant, la mecanització del camp. A Capdepera, per exemple hi havia les vetlaries, trobades de vespre per fer obra de palma. Cantaven, contaven tradicions, conservaven l’idioma. Tot això es va perdre. Vaig xerrar amb un home que va conèixer mossèn Alcover, que anava a la Torre Nova a sentir contar rondalles. En contra del que es pensa molta de gent, mossèn Alcover no escrivia, sinó que duia dos escrivents i aturava la conversa quan l’interessava que s’apuntàs qualque cosa, ell dirigia. Ara bé, també hi ha una cosa positiva: hi ha una conscienciació de servar la cultura tradicional, que abans no existia perquè la cultura tradicional popular es conservava per si mateixa.

Però l’estroncament és gros, en l’àmbit lingüístic, però també en l’etnològic i antropològic. Què en podran fer de tot aquest cabal que arreplegues les generacions futures?
La utilitat és la que cadascú li vulgui donar. Hi ha un tresor per saber tu què feien els teus avantpassats. Aquesta desconnexió amb el passat immediat hi és, en setanta anys el desastre va ser apocalíptic. I de totes maneres, hem de saber destriar què ens interessa d’aquell temps i què no: el masclisme era aberrant, el domini de l’església era absolutament fabulós, les conseqüències terribles de la guerra civil, però davall tot això, davall l’observança de la religió i els seus preceptes es continuaven mantenint supersticions, pràctiques i creences que fins gairebé els nostres dies es va conservar.

Has trobat paraules que no siguin al diccionari d’Alcover?
Sí, més de 200 expressions i paraules. Un exemple: “Mal fumassis tàrrec”. El tàrrec era una planta que es bullia amb vinagre i es tallucava per fumar. Era un tabac molt coent. L’expressió no surt al diccionari. M’ho va dir un home de 98 a Son Servera. A Santa Eugènia vaig entrevistar un home. Jo estava molt constipat. I em diu: “Que varen aguantar el ciri tort, els teus padrins?”. Es deia que si no aguantaven el ciri ben dret, l’al·lot sortiria mocós…

Quantes entrevistes has fet?
419. En don per bones prop de 200. Ara el meu objectiu és xerrar amb els darrers pescadors que pugui. Pegaré per Valldemossa i Santanyí. La darrera vegada que vaig xerrar amb un pescador de bon de veres no entenia res. El llenguatge de la pescas és extraordinari.

De tot això en poden sortir un grapat de llibres. Com ho faràs?
Jo estava dins un nigul i em vaig trobar amb la realitat. Em feren baixar del cel. Per això he decidit distribuir els continguts per temàtiques. El primer llibre que sortirà serà sobre supersticions, màgia i bruixeria. Però no serà una transcripció d’entrevistes, sinó una espècie de diccionari distribuït per temàtiques: animals, persones, èpoques de l’any…

Tot i que moltes d’aquestes supersticions estan relacionades amb sants i elements religiosos, fa la impressió que van molt més enllà de la religió…
La màgia és anterior a la religió. Hi ha qüesitons que ens pensam que són únicament pròpies de la cultura popular mallorquina i resulta que han travessat civilitzacions. Per exemple, la por de l’òliba també existia a la Grècia antiga, perquè el seu cant sinistre era associat a una desgràcia. A nivell universal la superstició funciona en el sentit que tot el que surt del botador en forma part. A les mànigues marines se’ls atribueix un aspecte demoníac o de bruixeria. Una dona em va explicar que a Cala Rajada encara va veure pescadors que tallaven l’aire amb ganivets, perquè no es creassin mànigues.

Sempre te’n dus coses de totes les entrevistes?
Ni de molt. No totes són un èxit, i això et desanima. Però dins de tot, de vegades d’una xerrada de dues o tres hores treus una cosa, i això et retroalimenta. Jo he tengut sopars amb amics i no m’hi he presentat perquè entrevistava un pescador des de les sis de l’horabaixa i acabava a les dues de la matinada.

Què passa si la superstició té una explicació científica, la hi inclous?
Sí, ho arrepleg tot, però no dins el llibre de màgia i superstició. Per exemple, l’amo en Mateu Morelló va ser un curander molt famós els anys trenta a Manacor. Aplicava solucions emocionals als fics, i això és científic, perquè els fics tenen caràcter psicosomàtic. Sense que s’ho esperassin, ell els escopia damunt els fics, per crear aquest xoc. Davant ca seva sempre hi havia 50 persones fent coa i vengudes de tot Mallorca. El dia de la seva mort hi anaren 144 carros per fer l’acompanyament al cementeri. Emprava remeis molt antics que a Menorca ja s’empraven al segle XVII o XVII, com ara bullir rates pinyades i mussols vius per llevar el reuma.

Back To Top
×Close search
Search