skip to Main Content
La Màgia Secundària

La màgia secundària

No hi ha dubte que els anys vitals que coincideixen amb l’escolarització secundària són segurament els més màgics de les nostres vides. Els nostres cossos viuen, experimenten, pateixen i fins i tot gaudeixen un compendi de canvis hormonals i físics, però també un creixement personal i intel·lectual que posa les bases gairebé definitives del que serem en ser grans, que ens sembla, tanmateix, que és ja en aquell mateix moment, als nostres quinze, als nostres setze. Per a molts, sens dubte, l’adolescència és recordada amb una certa recança, aquell malestar amb un mateix i amb el món, les discussions contínues, les bregues familiars, les negociacions… però tot s’acompanya, també, per la troballa del nostre lloc en el món, entre els nostres iguals, les nostres primeres trobades amoroses, les nostres gresques nocturnes… Per això és que, amb totes les mancances que hi puguem conèixer, i amb tots els fracassos que ja hi haguem acumulat, el que s’esdevé en un institut de secundària és una compilació de miracles juvenils que, d’una manera o de l’altra, aconsegueixen fer guaitar el caparrí a la vida adulta amb uns valors i una manera d’entendre la vida que ens fa ser més persones davant el món.

Un centre de secundària és una petita ciutat, una comunitat on floreixen les millors amistats, on es congrien els odis més atàvics, on descobrim que podem admirar i estimar persones que no són les de ca nostra, ni tampoc els nostres amics de sempre.

L’ensenyament d’avui lluita encara contra els efectes de la segregació des de tan petits que suposava la divisió entre els qui cursaven el BUP, un camí preparador cap a la Universitat, i la FP, que cursaven tots aquells que “no servien per estudiar”. Avui, afortunadament, les coses han canviat, encara que no ho hagin fet tant com voldrien. Són molts els alumnes que en acabar l’ESO es decideixen per cursar un cicle de formació professional. A la dècada dels setanta i els vuitanta una sobrevaloració dels estudis universitaris va generar una massa d’estudiants a les facultats i de llicenciats que el mercat laboral no podia sostenir. A poc a poc, aquella tendència es corregeix. En tot això hi ha de tenir molt a veure, també, la feina que s’ha fet a tots els pobles i ciutats, a Manacor també, per vèncer l’estigma de les escoles industrials i cantar ben cara alta que la formació professional no sols és una sortida digna, sinó també sovint més eficaç i directa que qualssevol estudis universitaris.

El pas de Na Camel·la a IES Manacor ha ajudat a vèncer aquesta concepció antiquada i avui, tot i que sense abaixar la guàrdia, podem dir que els tres instituts del municipi manacorí fan feina en igualtat de condicions. Seria bo que, si encara en queda cap baleig, es vencessin antigues rivalitats, convençuts com hem d’estar tots que els tres centres són tots públics i, per tant, fan feina amb les mateixes condicions i el mateix esperit. Qualsevol consideració més enllà d’això haurà de ser considerada no sols negativa, sinó perjudicial per a la correcta convivència i harmonia social.

Mentrestant, visquem amb l’alegria habitual la nostra particular màgia secundària. I que sigui per molts d’anys!

Back To Top
×Close search
Search