skip to Main Content
La Maredéu De La Quíbia Mitjana

La maredéu de la Quíbia mitjana

Un home anomenat Pere Bosc (1349), pare den Berenguer, és el donat de Sant Salvador. Com diu Mn. Pere Xamena a la seva Història de Felanitx, «Els administradors del santuari foren, des d’un principi, els jurats; els quals delegaven la seva autoritat en dos obrers». Aquests jurats eren els equivalents dels actuals regidors municipals i alguns anys abans havien decidit edificar una petita església al cim del santuari, en una muntanya que era d’alou reial.
Actualment el bisbe de Mallorca es reivindica com a propietari del lloc i per això fa i desfà en el nomenament dels donats. Sí, encara hi ha donats, o n’hi torna a haver, perquè durant uns anys se’n cuidava una comunitat d’ermitans amb llargues barbes descurades.
Segons l’historiador Miquel Barceló, allà hi havia hagut una zaouia en època islàmica, o sigui una mena d’escola i lloc de reunió, una institució molt pròpia de l’islam magrebí relacionada amb els pelegrins que havien fet el viatge a la Meca. Sovint s’hi construïa un safareig o bé se situava en llocs on hi havia aigua, per exemple una font.
La doctrina actual és que Sant Salvador pertany a la jerarquia catòlica, en aquest cas el bisbe, i per tant si els abelleix donar la concessió d’un hotel i d’un autodenominat restaurant a una empresa privada res els en priva. Si això comporta un cert assetjament a la fonda, gairebé centenària, no es fa més que seguir la tònica general – la doctrina, també – de pressionar els llogaters considerats poc rendibles perquè se n’afluixin del lloguer.
Curiosament, a l’hora de construir una carretera asfaltada fins a dalt, o bé de tenir cura del bosc i de la garriga, se segueix confiant en la iniciativa del comú. El camí cap a l santuari ha vist diferents millores, potser la més important entre els anys 1917-1921, per iniciativa de Miquel Rigo, president del Cercle Recreatiu, amb la col·laboració de l’Ajuntament i de molts de veïnats. El 1924 l’Estat -altre cop més o menys «el comú», declara el camí d’utilitat pública i concedí subvencions per a la seva millora, fins a arribar a l’asfaltat de la carretera a la primeria dels anys 60 del segle passat, on col·laborà, com d’habitud, tot el poble.
Naturalment, empleats públics se’n cuiden de netejar voreres, prevenir els incendis i tenir cura tant del camí vell com de la carretera.
Vist aquest panorama se’ns fa difícil d’imaginar el lloc com un «alou» episcopal, subjecte a les estrictes lleis del mercat, que tan venerades són en aquest temps, segons quan i com.
Amb el pas dels anys, aquests darrers trenta per posar qualque fita, hem vist com les cel·les, on es podia dormir pel preu de «la voluntat», amb uns llençols de fil immaculats, han passat a esser espais prohibits, envaïdes per un motor que escampa unes delicioses vibracions nit i dia per tot allò que abans foren espais de silenci i quietud, oberts tant a cristians com a budistes dels anys 70, passant per gent que fugia de la calor estiuenca per poder dormir tapats amb una flassada allà dalt.
També hem pogut comprovar, esporuguits i esmaperduts, que l’església on hi ha la poc graciosa, però revestida d’important simbolisme, imatge de la marededéu de Sant Salvador, referent dels quíbers de Felanitx i Manacor, la qual tant ha servit com a fita de pesquera – la marededéu per sa Cova – com per receptora i depositària dels exvots al llarg de les generacions, es tanqui segons la voluntat del donat, sovint a mitjan horabaixa, i de passada el portal d’accés a la fonda on s’elaborava aquell arròs salvatge i sagrat.

Sebastià Vidal

Back To Top
×Close search
Search