skip to Main Content
“La Música Nodreix L’ànima Dels Músics”

“La música nodreix l’ànima dels músics”

Perfil Pep Álvarez (Son Servera, 1978) és la veu dels Anegats. L’acompanyen Esteve Huguet, José Juan Umbert, Àngel Ríos i Paco González. Rebran el mes de maig el Reconeixement de Mèrits de l’Escola de Mallorquí. I poques setmanes abans hauran publicat el seu primer disc.

Com rebeu la notícia del Reconeixement de Mèrits de l’Escola de Mallorquí?
Ho vàrem rebre amb moltíssima sorpresa. Vaig rebre una telefonada d’un número desconegut, i era Catalina Riera, la batlessa de Manacor. “Què ha passat?”, li vaig demanar… I em va comunicar la notícia. La veritat és que ho hem rebut amb molta sorpresa i molt agraïts. Justament enguany vàrem tenir un petit reconeixement de part de la revista Enderrock, però a nivell institucional no n’havíem tengut cap mai i ens ha fet molta il·lusió. Justament el dia del premi Enderrock, Miquel Brunet, pianista dels Valldemossa, que ens va produir El fil d’Ariadna en directe, ens deia que hi devíem estar acostumats… En dir-li que era el primer reoneixement que rebíem, es va exclamar: “Quin poble…”. Catalina Riera em va remarcar que aquesta idea de donar-nos el Reconeixement de Mèrits que ja s’havia plantejat el guardó per a nosaltres altres anys, però que enguany els feia una il·lusió especial fer-ho coincidiramb el nostre retorn i el nou disc.

El Reconeixement de Mèrits té en compte sempre la fidelitat, i fins i tot la militància, envers la llengua. Vosaltres cantau en català per una decisió presa o de forma natural?
No va ser una decisió presa, sinó una cosa totalment natural. Quan començàrem no ens ho vàrem plantejar. Ens ho han demanat molts de pics, i sempre hem respost el mateix: cantam en català i és així com feim les cançons, per transmetre emocions hem de ser el més naturals possibles. Després se’ns ha etiquetat, perquè molta gent aplica allò de “amb mi o contra mi”.

És ben curiós que hagueu arribat tan al cor de la gent adolescent, fins i tot dels qui ho són ara, que no han tengut ocasió mai de sentir-vos en directe…
Ha estat ben sense voler, i hi ha molta de gent que ens deia “és ben hora que tragueu un disc nou”. Molta de gent que ara tal vegada siguin adolescents ens ha escoltat dins el cotxe de petits, és cert que sentim que la nostra música ha entrat dins les cases i la gent se l’ha feta seva, especialment gent jove però també gent major, i això és un motiu d’orgull, hem connectat amb la manera de ser i de xerrar de la gent, amb la idiosincràsia mallorquina. No som coneguts fora d’aquí. Hi ha hagut gent que ens ho a dit: “Aquí triomfau i allà no us coneixen”. Som com una fruita que es menja l’arbre mallorquí. És un fenomen una mica endèmic. Ens enorgulleix molt veure que hi ha al·lots que ens segueixen que no tenen la nostra llengua com a primera.

Us retiràreu i ara tornau. Com és que els músics no es retiren mai?
La música nodreix l’ànima dels músics. Arran d’aquest sentiment és que hem posat el títol al nostre disc nou: Anima niu. Nosaltres vàrem deixar de tocar perquè tots vàrem tenir infants. El nostre darrer projecte, amb El fil d’Ariadna, amb acompanyament orquestral, va ser molt exigent a nivell d’energia, i ja era una aturada prevista. Sabíem que ens mancava qualque cosa, el nostre cervell ho sabia. La música, però, et dona aquesta part espiritual, tornes agafar la guitarra, tornes fer melodies noves, versos nous… pens que a tots els músics això ens reconforta, és com una teràpia, aquest és el secret, a part de tot el que envolta poder tenir el privilegi de poder sortir a tocar i a cantar i a rebre l’energia i l’estima del públic.

Ànima niu és una evolució de la vostra trajectòria? Heu tornat grans… hi ha més malenconia?
És un disc bastant més madur, tenim la quarentena d’anys i al·lots. Hi ha una malenconia ben entesa, la que et dona la maduresa, des d’un punt de vista serè, i en aquest sentit hi ha cançons molt profundes i reflexives, que marquen la lírica del disc i mostren un creixement personal i emocional, a partir d’una introspecció que hem fet. També hi ha cançons festives, que són una mica el nostre segell, però és un disc bastant seriós.

Quin moment discogràfic vostre destacaries?
Sobretot el disc Mons diferents, que marca un punt d’inflexió després del primer disc, Illenc, del 2004. El 2005 traguérem el segon, que encara avui conté les cançons més escoltades, si ens atenem als rànquings de les plataformes digitals. Aquí vàrem marcar el nostre estil i de compondre cançons.

Com ho feis per compondre? Què és primer la lletra o la música? Componeu de forma coral, o hi ha uns membres compositors?
José Juan Umbert i jo som els que componem les cançons, les feim a mitges o per separat. Treim un fil musical i d’aquí la mateixa música et diu sobre què hauria de versar la cançó. De totes maneres, les cançons suren a l’ànima. Nosaltres només som antenes que les feim audibles, materials.

Quin és el vostre tema central?
Sempre la base és l’amor en els diferents caires: parella, família, terra, cultura, aquest és el denominador comú.

Diries que sou vitalistes, que són vitalistes les vostres cançons?
Sí, i especialment en aquest darrer disc.

Que surt…
Divendres dia 12 surt a totes les plataformes digitals, i dimarts 16 surt físicament. Després vendrà la gira. Presentam el disc físicament a l’Espai Xocolat, amb el videoclip de Si pogués, que és una rumbeta que recorda el temps de quan anàvem pel carreró, i de com canvia l’òptica de tot això quan ets pare. Dia 3 de maig, el presentarem a l’Auditòrium de Palma, i després vendrà l’estiu. Farem revetles, perquè a Mallorca no hi ha circuit musical. A les revetles, la gent s’ho passa tan bé amb nosaltres com amb un grup de versions.

Avui l’economia musical depèn més dels concerts que dels discs, no és ver?
Sí. Només venem discs als concerts. La part digital és la que va davant. Fas música perquè passes gust i el que arribi serà ben arribat.

Com us moveu en espais tancats, vosaltres que sou tant de revetla?
Ens hi trobam bé, perquè per a nosaltres el secret és tenir la gent a prop. En escenaris molt grans, amb barreres antiavalots, ens refredam. Tant en teatre com en revetla sempre ens va millor, perquè la música, en realitat, és qüestió d’energia.

Aquest disc no serà el darrer?
Segurament no. Hem descartat cinc cançons per a aquest i podran servir per a un de nou que facem. A més, ara ja tenim més savoir faire i ens sabem moure millor en el món de representants, tècnics, discogràfiques… i no ens enduim ensurts com abans, hem après a gaudir d’allò que feim.

És difícil per a un grup de creació pròpia com vosaltres competir amb els que fan versions…
Sí. I això és una gran responsabilitat de programadors, regidors i batles. Hn de conèixer l’escenari musical de la seva contrada. Està clar que el més còmode és agafar un grup de versions, que és més barat, i a més les cançons que faran tothom les coneixerà, però fer això és fer un flac favor a la cultura pròpia .

No s’esgota la fórmula de guitarra, baix i bateria, per què?
Perquè és com el pa amb oli, amb tres ingredients tens un gran menjar. A la gent li agrada veure com es toca el que sent. És una gran equació

Back To Top
×Close search
Search