skip to Main Content
“La Nostra Feina és Fer Que La Gent Es Demani Coses”

“La nostra feina és fer que la gent es demani coses”

Rostoll Cremat és la darrera obra d’Antoni Gomila. Parla de turisme i de saturació, però més que donar respostes, fa preguntes. S’estrenarà dia 5 d’octubre al teatre Principal de Palma. A Manacor hi arribarà dia 26, a l’Auditori. En parlam amb Antoni Gomila i amb Oriol Broggi, que la dirigeix

D’on neix Rostoll Cremat?
Gomila: Neix de dues bandes; primer de tot, d’una proposta del Principal, de fer un espectacle a la sala gran, i després, de la meva resposta en forma de: m’arriscaré, miraré de fer una cosa pròpia… I llavors em vaig demanar: quina cosa? Un text que, des de la mallorquinitat, intenti aportar qualque cosa a aquesta societat. Pel moment actual que vivim, vaig pensar que era interessant xerrar de turisme, de saturació… Que és d’allò que xerra la gent a les taulades a l’estiu després de sopar.

I què ens vols explicar, respecte a això?
Gomila: Simplement vull aportar una reflexió, vull aportar elements i arguments per conversar, per reflexionar… Perquè aportar solucions pressuposaria tenir-les, i jo no tenc capacitat per tenir una solució, però sí que crec que la feina nostra és percebre una realitat, exposar les diferents vessants, posar-les davant el públic i que cadascú es demani coses.
Broggi: Sí que hi ha una solució que proposes, que és parlar-ne. Crec que has tengut cura de no triar una opció, de no agafar cap posició. De fet, quan qualcú explica un argument, un altre diu: però, has pensat això altre?, i al final el que passa és que es crea renou entorn a allò; per tant, acaba per haver-hi més preguntes que respostes. Tu dius: parlem-ne.

Rostoll Cremat té qualque tipus de relació amb Acorar?
Gomila: Acorar seria la part emocional, identitària i cultural dels mallorquins; i aquesta, sense deixar de banda tot això, seria un principi d’aplicació pràctica, en un tema concret. Acorar mira del passat fins avui i Rostoll Cremat mira d’avui per endavant. Però bé, el públic d’Acorar pot venir tranquil.

En Toni és autor i actor a la vegada; com és la relació entre un autor-actor i un director?
Gomila: En el procés de muntatge, al principi hi era més present l’autor, i ara se n’ha anat a fi de deixar fer feina a l’actor.
Broggi: Hem d’entendre que el més important és l’actor, després l’autor i l’últim el director. Podria ser complicat però en aquest cas no ho és gens.
Gomila: L’autor necessita una espècie de mèdium que transformi allò que ell ha escrit per poder-ho dir com a actor, però vol que el públic ho rebi tal com ell ho va escriure. Pensa que allò que tu has escrit és el teu pensament, però llavors ha de cobrar vida, i qui ho desintoxica, ho fa escoltable, i fa possible que arribi al públic és el director. Però per fer això, l’autor primer ha d’estar segur que el director ha entès què volia dir, que sap què és important, què és retallable. Així l’autor ja pot estar tranquil, i en aquest cas jo estic tranquil·líssim… Ens podríem trobar amb un director de fora que no entengués la mallorquinitat, però crec que n’Oriol ho ha entès molt bé.
Broggi: Per un costat som iguals, i parlam la mateixa llengua, però per l’altre costat hi ha paraules diferents, i un vocabulari més ric. Quan en Toni ve a Barcelona hi ha gent que diu: ai, que mono, el mallorquí, i això és perillós, i per això hem d’intentar no caure en la folklorització.

Perquè n’Oriol Broggi dirigeix aquesta obra?
Gomila: Perquè, a part de les col·laboracions que hàgim fet junts; hi havia una qüestió de posada en escena del text que s’hi deia molt amb allò que li hem vist fer a ell. Jo quan l’escrivia ja veia com ell la podria fer créixer, i fins i tot podia ser més atrevit escrivint, perquè deia: això ja m’ho salvarà ell, era com si estàs predestinat que ho havíem de fer plegats.

Quins actors hi ha? Cada actor fa un personatge?
Gomila: Els actors som Caterina Alorda, Catalina Florit, Joan Toni Sunyer, Xesca Vadell i jo mateix.
Broggi: Tres són manacorins, i tots mallorquins. Podríem dir que cada actor té un rol, però cada un fa dos o tres personatges.
Gomila: Pensa que la història té un fil conductor, que és en Joanet de la Gerra, però s’hi mesclen moltes històries, es mescla el text que jo he escrit amb altres textos de literatura universal, a priori inconnexos però que cobren sentit junts.

Parlau-nos de l’escenografia…
Broggi: Partíem d’un camp de rostoll, a priori un lloc agradable i neutral que resumeix una part de la mallorquinitat, un lloc on no hi ha ni una casa ni una platja ni un palau, però hi podria ser tot. Un moment donat, el rostoll, que està a fora vila, s’ompl de turistes, s’instal·len allà perquè no hi ha lloc a la platja. I aquest espai, de rostoll, es comença a omplir amb una gelera, una tovallola, etc. Com a element gros només hi ha un banc de fuster i una bala de palla. El banc de fuster hi és perquè la història parteix d’en Toni, de la seva família, i els seus pares feien de fusters i varen anar a fer d’oliveraines, això vol dir fusters especialitzats en fusta d’olivera, i feien, entre d’altres coses, souvenirs de pianets d’en Chopin. Coneixies la paraula oliveraine? Hi ha molta relació amb la llengua, com deis les coses aquí, l’existència d’uns barbarismes divertits, que la filla intenta corregir… També hi ha un tema de generacions…. Cobren importància les diferències que hi ha entre les diferents generacions; que es veuen sobretot en les diferències en la llengua, i en les opinions sobre el turisme.
Gomila: Els trets que identifiquen la meva escriptura hi tornen a ser.
Broggi: Hi ha una barreja entre els dimonis d’en Toni i els dimonis de l’illa, i hi ha com un punt molt teatral en tot plegat, i això és un gaudi, per jo és molt atractiu.

Quan i on la podrem veure?
Gomila: L’estrena és dia 5 d’octubre al Principal, allà la hi feim dos caps de setmana; i llavors feim una sèrie d’espais grossos de Balears. A Manacor dia 26, a Alcúdia dia 27, llavors a Porreres, al Palau de Congressos d’Eivissa, al principal de Maó, i més endavant a Barcelona.

Back To Top
×Close search
Search