skip to Main Content
La Retòrica Del Carreuat. Un Patrimoni Absolutament Oblidat

La retòrica del carreuat. Un patrimoni absolutament oblidat

Ho trobam de forma molt habitual pels nostres carrers, no ens hi fixam i forma part de la tradició arquitectònica d’Occident d’ençà fa segles.

Precedents històrics
Florència, primera meitat del segel XV: els qui deduesc que en foren pioners són els arquitectes Alberti, Michelozzo i Bernardo Rossellino cap a les dècades de 1440-50. Es tractava de convertir un element bàsic per a la construcció, com és el carreu de pedra, en un recurs ornamental: domesticar-lo, manipular-lo, donar-li relleu i visibilitat, sotmetent-lo a una retòrica arquitectònica que se superposàs a la resta d’aplicacions en façana com ara pilastres adossades, finestres i portals amb les seves dovelles pertinents.

 

La retòrica del carreuat consistí inicialment en un treball sobre els carreus per d’aplicar-los una ornamentació específica, i especialment per traçar diferents superfícies segons quin lloc ocupava dins la façana: per exemple, és molt habitual que en la planta baixa s’empràs un carreuat intencionadament més gropellut, dit a la manera “rústica” (recurs ja emprat pels pioners florentins); aquest gropellut es podia convertir en un llis encoixinat que li dona volum, talment fingint una pedra manco treballada, però de fet aplicant-hi una volumetria estricta i precisa. Aqueixa tècnica “rústica” se podia aplicar específicament a la planta baixa i alhora als cantons o límits de la façana, però també es podia aplicar en els carreus i dovelles que entornen portals i finestres.

Però més sovint consisteix en una superposició ornamental sobre la façana realitzat amb materials més volubles (el que coneixem com a “referit”) i que fingeix un carreuat que res té a veure amb el real que es troba davall la seva superfície; és una manera de dominar les dimensions dels falsos carreus en benefici del seu dibuix, i de facilitar el treball sobre materials més mal·leables: de fet, aquest és la forma més habitual, i la que s’aplicà sistemàticament en les solucions més barates, tot i que sovint amb un domini del dibuix geomètric i de la seva lògica aplicació a l’arquitectura tan hàbil com el dels exemplars més cultes. Es podia jugar alhora amb un petit escairat del perfil, a 45º, o bé amb un petit marge llis que perfila el gropellut o l’encoixinat.

Back To Top
×Close search
Search