skip to Main Content
“La Vida Comença Com Una Comèdia I De Mica En Mica Hi Entra El Drama”

“La vida comença com una comèdia i de mica en mica hi entra el drama”

Dissabte 24 de novembre a les 19.30 hores i diumenge 25 a les 18 hores es representarà a l’Auditori de Manacor Les noies de Mossbank Road, una obra d’Amelia Bullmore dirigida per Sílvia Munt. En conversam amb una de les actrius, Marta Marco

Diuen que Sílvia Munt és una gran directora d’intèrprets, a què creus que es deu?
Pens que una de les coses és que té una sensibilitat i una capacitat de treball brutal, i una intel·ligència emocional i teatral molt gran; i sobretot és perquè ella ha estat actriu i entén molt bé els mecanismes que necessita l’actor per portar a terme la construcció d’un personatge, per entendre l’execució, les accions… T’ajuda molt a buscar el resultat a nivell interpretatiu.

La directora és una dona, l’autora és una dona, les actrius sou dones… Calia una sensibilitat femenina, diferent de la masculina, per afrontar l’obra?
No crec que calgui, hem intentat no fer-ne un tema, d’això… No hauria de ser un tema que tot fossin dones, igual que a l’obra Art tot eren homes, i no passa res; hauria de ser tot una cosa normal. Sí que crec que la història que Amelie Bullmore vol explicar és una història de tres dones, i està clar que l’amistat femenina no és la mateixa que la masculina, són diferents, simplement.

Humor i dolor. Les noies de Mossbank Road és un drama en tota regla; però, com en surt l’espectador?
Nosaltres sempre deim que la vida comença com una comèdia i de mica en mica hi va entrant el drama, i l’obra comença una mica així, perquè començam amb devuit anys i acabam amb quaranta i pocs, i crec que l’autora juga amb això, en veure com amb devuit anys et menges el món i et menges la vida, i de mica en mica la vida et va fotent unes hòsties que et van transformant… Però crec que l’espectador surt amb una sensació bonica, o això és el que hem rebut fins ara, la gent surt contenta, hi ha qualque cosa viscuda, identificable, en allò que conta l’autora. Diria que la gent surt positivament tocada.

Què té, la vida, d’inevitable? L’amor, el desamor, la mort, el patiment, el dolor? O és la vida, tota ella, que és inevitable?
Jo crec que la vida intrínsecament està lligada amb la mort, és un camí cap a la mort, i aquest és l’al·licient, veure com omples tot aquest recorregut, com busques allò que anomenen felicitat, que no en tenc ni idea què és. El que està clar és que has de portar a terme el verb, viure.

Amelia Bullmore és una autora viva, relativament jove; som davant una obra de rabiosa actualitat?
No ho diria, que és de rabiosa actualitat, diria que és una obra molt intel·ligentment escrita, on es parla de les relacions humanes, però no és de rabiosa actualitat perquè Shakespeare també parla d’emocions humanes. Sí que crec, com et deia, que és molt intel·ligent; i a més, també crec que Sílvia Munt encara l’ha millorada, perquè ha aconseguit condensar coses, ha aconseguit l’essència d’allò que cercava Bullmore, que és aquest pas per l’amistat al llarg de la vida, com es modifica, com hi ha coses que t’ajunten i altres que et separen; i a més parla de moltes coses entremig: de les relacions amb els pares, de les relacions amoroses, de la maternitat, de l’acceptació, de triomfar a la vida a canvi d’altres coses, de la solitud… Del que t’has imaginat que faràs a la vida i del que acabes fent.

Back To Top
×Close search
Search