skip to Main Content

“Abans l’escola oferia molt més que les famílies o l’entorn”

[pullquote] Francesca Pascual (Manacor, 1956) i Maria Bel Martorell (Manacor, 1954) són dues mestres històriques de l’escola concertada de Sant Francesc. Quaranta anys després d’haver-hi començat, ara estan a punt de jubilar-se. Feim repàs amb elles de l’evolució de la professió de mestre en aquestes quatre dècades.
[/pullquote]

Tota la vida a Sant Francesc. Diu el tango que vint anys no són res. I quaranta tampoc.
Maria Bel Martorell: Durant 41 anys he estat sempre aquí, hi vaig començar el 1976.
Francesca Pascual: Jo n’hi he estats 40, vaig començar un any més tard. Aleshores les escoles tenien falta de mestres i ens venien a cercar.

Quan vàreu començar encara no devia ser escola mixta, Sant Francesc.
FP: Jo som mestra de primària especialista en infantil i tenia nins i nines.
MBM: Jo a primària vaig tenir només nines fins al 1987, que l’escola es va convertir en mixta. El primer any, a primer, només tenia nou nins. Alguns anys també vaig fer 1r i 2n d’ESO, però sempre m’ha agradat més fer primària.

Com neix aquesta vocació?
MBM: Mon pare em va influir molt. Ell era mestre de l’escola pública, va estar nou anys de mestre a poblets de Catalunya. De petita el vaig observar molt; feia classes de repàs a ca nostra, tenia autèntica vocació. Va ser el meu model.

Els darrers anys hi ha hagut canvis notables en la forma d’entendre la docència. Com us hi heu adaptat?
MBM: Al nostre començament a la Universitat ja hi va haver un canvi, hi havia l’especialització en filologia, ens feia català Biel Majoral, també hi havia na Joana Serra. Ens varen donar molta d’empenta en la qüestió del català.
FP: I anàrem a l’escola d’estiu de l’Autònoma a Barcelona, a la Rosa Sensat, tornàvem carregades d’idees, amb la idea que els alumnes han d’aprendre passant gust del que fan, i experimentant. Però tot això anava junt amb unes normes, hi havia uns límits, que establien que els nins sabessin fins on poden arribar. I jo encara ho defens. I pel que fa a les noves tendències les hem seguides i també n’hem fet cursos darrerament.
MBM: A més, la titularitat d’aquí ens va donar moltes facilitats per a l’ensenyament en català, i començàrem amb aquells muntatges audiovisuals de Biel Barceló, en tenc molt bons records. Tot això va començar a partir del moment que Mateu Sancho va ser director.

Per quina metodologia us inclinau?
FP: Mai en la meva vida havia estat tan embullada. Veig coses innovadores boníssimes boníssimes, però…
MBM: Però també en guardaries de les que hem experimentat nosaltres.
FP: Sí, i també hi ha coses que em funcionaven abans i en canvi ara no. Els nins han canviat.
MBM: Sí, abans els enllepolies amb no res.
FP: També perquè abans l’escola oferia molt més que el que oferien les famílies i l’entorn. Ara es molt difícil oferir-los coses que els sorprenguin o els estimulin molt.
MBM: De totes maneres, els mestres tenim molta capacitat d’adaptació
FP: Però ara mateix no hem trobat el carril. Uns es tiren en cos i ànima cap aquí, però de vegades veig coses que no m’agraden.
MBM: Jo crec que funciona més un terme mig, i també que hi ha d’haver canvi perquè les societats canvien.

Quants de mestres sou a Sant Francesc?
MBM: Som quaranta, és una escola d’una línia. I a banda de l’ensenyament obligatori tenim també una aula de dos anys.

Amb tant de temps de fer escola en un mateix centre deveu tenir fills, o fins i tot néts, dels vostres primers alumnes.
MBM: Sí, tenim exalumnes que ja són pares. Molts són alumnes que estaven molt per tu. Jo estava molt contenta amb ells i ells amb mi. Quan ens veim ens feim molt de cas.
FP: És molt agradable trobar-nos. Com que els hem tengut de tan petits, moltes vegades no els reconeixem i són ells els qui et vénen a saludar. De vegades ens miram i hi acudeixes: “Tu venies a Sant Francesc!”.
FP: I més d’un si es trobava les meves filles ho feien servir per lligar amb elles.
MBM: De vegades qualcun recorda anècdotes de l’escola. Un dia em vaig trobar una exalumna que em digué: “Sempre em record d’un dia que et vàrem dir que el mallorquí no era català i tu ens vares fer una explicació i ens digueres que això eren coses que no es discutien, que nosaltres ja érem nines de vuitè i que ho havíem de tenir clar sempre”.
Com valorau l’ambient del centre?
FP: Durant anys vaig pensar que havia d’haver anat a fer feina a la pública. Pensava que m’havia equivocat. Però l’ambient de feina que he tengut ha estat molt bo, no he tengut mai una discussió, sempre hi ha hagut bon rotllo.
MBM: Sí, i amb moltes, més que companyes ens hem convertit en amigues i anam plegades al gimnàs o de compres.
FP: Hi ha una plantilla molt estable, i és un centre petit. És un gran error fer escoles grosses.
MBM: En un centre petit es creen vincles més propers, i coneixes millor aquell nin o aquell altre per poder ajudar-lo més bé.

Abans dèieu que els nins havien canviat. En quin sentit?
FP: Abans els nins eren més autònoms. Molt aviat ja venien tots sols a escola. I tot això a infantil es coneix encara molt més. Jo he arribat a tenir 54 nins dins un grup. I somiaves poder tenir una aula de 30, que avui ens semblarien una exageració. Ara hi ha molta diversitat i els nins són molt més petits

A les aules de Manacor, un temps hi havia molt pocs nins d’asendència forana, això també ha d’haver canviat.
FP: Sí, i ha influït perquè és més complicat per al mestre i no hi ha hagutles ajudes necessàries per afrontar-ho.
MBM: De totes maneres, avui en dia també es tracten molts de síndromes que abans no es podien diagnosticar i no hi ha recursos per assumir tot això.

La integració dels nouvinguts a Manacor sol esser ràpida.
MBM: Sí. Hi ha nins d’origen magrebí que parlen amb un accent manacorí de bon de veres.
FP: De totes formes, l’escola no pot fer una feina d’integració si no es continua a la resta de la societat.

Quines sensacions teniu amb aquesta arribada a la jubilació?
FP: Per ara m’és una alegria enorme. No estic cansada de fer escola. Estic cansada del que em cansa fer escola. I si hagués de tornar a començar, tornaria a fer infantil. És molt reconfortant veure com els ninets descobreixen el món.
MBM: Jo si tornava a començar tornaria a fer de mestra.

Voleu afegir qualque cosa més?
Totes dues: Vint anys enrere la dedicació dels mestres era sempre de tracte directe amb els alumnes, i actualment la part burocràtica se’n du moltes hores. Sense que s’hagin llevat hores lectives n’hem de dedicar moltes a emplenar papers, programacions, registres d’entrevistes, és un mai no acabar. A casa tornam tenir un altre jornal.

Back To Top
Search