skip to Main Content
“L’obra Va Tensant Molt Les Cordes De La Realitat I Acaba Com El Rosari De L’aurora”

“L’obra va tensant molt les cordes de la realitat i acaba com el rosari de l’aurora”

Pablo Derqui (Barcelona, 1976) és, juntament amb Maria Ribera, el protagonista de “La dansa de la Venjança”. L’actor combina la gira d’aquest espectacle amb la gravació de sèries televisives. Parlam amb ell sobre l’obra que es podrà veure el pròxim cap de setmana a l’Auditori de Manacor.

Foto: Guillem Medina

Què és “La dansa de la Venjança”?
És un text d’en Jordi Casanoves i que ha dirigit en Pere Riera i, per dir-ho breument, tracta la baralla d’una parella. Ells són la Clàudia i el Roger, una parella que s’ha separat fa poc i casualment es retroba. Es tractava inicialment d’un divorci que aparentment estava sent bastant plàcid i el públic assisteix a la trobada accidental d’aquestes dues persones i aquesta conversa que comença molt tranquil·la acaba sent una discussió que va creixent amb intensitat. L’espectador és una mena de jutge que està espiant aquesta esbroncada molt impúdicament i és tot en temps real. És un artefacte teatral i és una dansa precisament per això, perquè l’espectador va ballant d’un cantó a l’altre d’aquesta baralla. És també un thriller que acaba entrant en una dinàmica de tensió cada cop més alta, tot buscant els aparents culpables.

En certa manera, el públic ha de prendre partit, no?
Inevitablement. Vas veient aspectes de la personalitat d’un i de l’altre, de la relació que tenen, com es van llençant els trastos pel cap… De fet, l’autor no defuig d’això. És una peça molt teatral en aquest sentit: l’obra va tensant molt les cordes de la realitat i acaba com el rosari de l’aurora. L’espectador entra, jutja i balla aquesta dansa macabra.

El títol ja és suggerent… Hi ha bons i dolents?
És una certa venjança però els botxins i les víctimes van ballant al llarg de l’espectacle. També parla una mica d’això, de les relacions malenteses que es confonen amb relacions jeràrquiques, de dominació i de poder… Són coses que avui en dia poden ressonar a moltes persones perquè nosaltres com a societat encara ho patim.

Parles de víctimes, de relacions jeràrquiques… Hi ha un rerefons de violència masclista en tot plegat?
Tractem molts temes socials però sense ser una obra que tingui intenció de denúncia. És una obra molt costumista que acaba tenint tocs de gènere: és una ficció que no defuig de ser-ho, tensem la realitat, com en una pel·lícula de por. També parla de l’amor adulterat, del maltractament psicològic i també inclús les afeccions mentals, com puguin ser les depressions…

També hi ha una presència constant del fill, tot i que no surt a l’escenari.
Sí. La figura dels fills que és un dels elements que ho enrareixen tots. Un fill és la persona que et perpetuarà a tu en el món i quan una parella es trenca i no sap portar bé aquesta separació el fill acaba convertint-se en una arma que es van llençant l’un a l’altre. Per exemple, intentar posar el fill en contra de l’altre és un fet terrible que tristament passen.

Com són els personatges protagonistes?
Són dos personatges arquetípics que són dues peces. No són per portar-te’ls a casa, cadascú té un caràcter marcadament singular i que és difícil de gestionar. Ell és un triomfador a nivell professional, una persona que té el do de la paraula molt controlat i que moltes vegades parla amb vehemència i inclús amb paternalisme, sobretot cap a la Clàudia. Acaba essent un maltractador psicològic de manual… D’altra banda, ella és molt més sensible i sensorial, no dóna tanta importància a la part racional… Ella ha patit molt per una depressió que fins al moment no ha sabut gestionar. Són elements molt reconeixibles en parelles però en aquest cas, se li treu molta punta.

És un duel entre dos personatges. Diries que hi ha un guanyador?
En aquests casos mai n’hi ha. De fet, una part molt interessant del disseny de l’obra és que la víctima i el botxí fluctuen. El que tu pensaves que era el botxí passa a ser la víctima i a la inversa… Crea una tensió a l’espectador i el fa pensar a veure de quina part s’ha de posar. L’autor no intenta arribar a una conclusió, ho deixa obert.

Com ha estat el procés d’assaig i creació?
Va ser molt bonic. Recordo que va ser molt engrescador perquè era un text nou, que mai havia estat interpretat prèviament ni reflectit sobre cap escenari i això és molt llaminer per un actor, perquè ens ho hem pogut fer una mica a la nostra mida. També hem tingut l’oportunitat de tenir l’autor molt a prop per veure on s’havia d’afinar més o menys… A més, el director, el Pere Riera, era la primera vegada que dirigia una cosa que no era pròpia perquè ell també és dramaturg i ell sempre havia dirigit les seves obres. Per ell també va ser una experiència. Treballar amb el Pere va ser un plaer perquè és molt respectuós i molt càlid, ens va acompanyar molt suaument. Vam començar assajant amb la Laia Marull que feia de Clàudia però ara ho està fent la Maria Ribera i fa una temporada que fem feina bastant intensa per posar a punt el canvi.

Hi ha algun element tècnic que li doni més intenció?
Hem volgut embolcallar-ho tot amb un cert expressionisme. Hi ha un espai aparentment convencional, com una mena de rebedor de casa, molt reconeixible però amb aquest toc expressionista, com si anés més enllà de la realitat. També amb la il·luminació es juga amb això: comença molt normal però es va enrarint i agafant tons més marcats. S’ha tractat de seguir la mateixa línia del text, que comença molt normal però que acaba agafant uns tons que surten una mica. També és remarcable el fet que tot sigui en temps real, en viu i això és llaminer per nosaltres però també per l’espectador, que no es pot desprendre del que està passant. Tota l’estona està allà, com espiant pel forat del pany.

Vols afegir alguna cosa?
Que ens agradaria sentir el públic a prop. És una obra que no és complaent perquè són temes durs però és molt intens i divertit.

Back To Top
×Close search
Search