skip to Main Content

L’Orfeó Català estrena a Manacor la “Cantata de Randa” de Salvador Brotons

Matí del diumenge passat 23 de gener. El canal TV3/24 hores emet, puntual i cada mitja hora, el seu programa informatiu. Cíclicament apareix l’Auditori de Manacor, ple de gent que aplaudeix dempeus la interpretació de l’Orfeó Català i la Simfònica en un concert que es pot qualificar d’històric. IB3, per la seva banda, no en va fer cap esment, ni tampoc cap mitjà de premsa de les Illes.

Siguin quins siguin els motius d’aquest silenci “mediàtic”, el concert presentava un programa que parlava de moltes coses. En primer lloc, de l’evolució ferma i constant de l’Orquestra Simfònica de les Illes Balears, apropant-se a una qualitat sonora que no havia tingut mai abans. La secció de cordes és ara homogènia, solvent, consistent; ajuda a engegar programes de gran envergadura instrumental. Els percussionistes demostraren que poden encarar qualsevol repte; la secció de vents –abans una mica irregular- sonà brillant. Ja passada una època de penúries (on s’havia de tocar al carrer per reivindicar un sou i la seva mateixa existència), l’Orquestra ha començat clarament una nova etapa.

Salvador Brotons n’havia estat director titular des del 1998 fins el 2001. Podem suposar que fou desig seu que l’estrena absoluta de la seva “Cantata de Randa”, dedicada a Ramon Llull, tingués lloc a Mallorca, dirigint els que foren els “seus” músics durant una temporada. El motiu pel qual l’estrena absoluta no fou a Palma, aquí, no hi arribam. Solament sabem que l’estrena d’una Cantata dedicada al mallorquí Llull fou a Manacor, amb una nombrosa assistència de gent que NO era de Manacor. I que pel seguiment que en feren els mitjans televisius catalans, Ramon Llull semblava més aviat nascut a la Catalunya central que no pas a les Illes.

La Cantata no era l’única estrena absoluta d’aquest concert. També el compositor illenc David León (1972) presentava “Reflecting Hamlet op. 47”, una obra d’atmosfera suggerent i enigmàtica (talment el Príncep de Dinamarca), d’una gran bellesa tímbrica. Si parlàvem abans del gran moment de l’Orquestra, és perquè ara pot envestir programes de gran diversitat sense fer pana: D. León fou combinat amb Txaikovski a continuació (i precisament aquesta obra de León és l’única que sabem fou esmentada a un article del Diario de Mallorca).

Alguns crítics solen dir de Txaikovski que, o bé és un compositor odiat o bé estimat amb locura. En tot cas és un compositor que no deixa indiferent. “La tempesta op. 18” i “Romeu i Julieta, Obertura-Fantasia” són dues obres molt diferents, però carregades de la creativitat tímbrica d’aquest compositor, que usa l’orquestra com ho faria un infant, jugant amb totes les seves possibilitats i avançant el clima sonor de moltes bandes sonores de les pel·lícules del segle XX i XXI.

Pel que fa a la darrera obra, Salvador Brotons explicà que li hagués agradat estrenar la “Cantata de Randa” en el marc de l’Any Llull, però que no ha estat possible (?). Ell recull en aquesta composició la tradició de les cantates corals catalanes, moltes d’elles compostes per a cors infantils i juvenils. Brotons tirà pel dret i escollí un entramat de motius musicals que eren una declaració de principis: “Cuncti simus concanentes”, “Maria matrem virginem” i “Imperaytrix de la ciutat joiosa” són elements temàtics de la “Cantata de Randa”, però també són peces del Llibre Vermell de Montserrat. La tonada de la Sibil·la mallorquina aparegué com un dels motius principals en el cant VIII, marcant el lligam entre la cultura dels catalans de terra ferma i els catalans de les Illes. Poc a poc, entre la veu narradora de Sílvia Bel i els solos de Marta Matheu i Josep-Ramon Olivé, arribà el clímax del cant IX, “Culte immemorial”. Pot ser Brotons usà tòpics musicals, però aconseguí un efecte grandiós. I sobretot, la idea de tota una història i cultura compartides, que tanmateix han deixat una estelada difícil d’esborrar.

Enmig de tot, cal recordar que l’Orfeó Català estava lligat a la nostra ciutat des de fa més de cent anys. Ja s’havien establert lligams amb Manacor a les primeries del segle XX, ja que entre el 1901 i el 1903 visitaren Manacor Lluís Millet, Enric Granados i Felip Pedrell, acompanyats dels arquitectes Gaudí, Rubió i Lluc; a més del pintor Santiago Rusiñol i Fèlix Escalas. La Capella de Manacor oferí una audició especial al director de l’Orfeó Català, Lluís Millet, remarcant així la germanor entre les dues formacions musicals. El 30 de maig de 1949 una visita de l’Orfeó permeté oferir un concert al Teatre Principal de Manacor i posteriorment es tornà la visita al Palau de la Música catalana, on la Capella de Manacor cantà de la mà de diversos directors en el 1950 i el 1952, entre els quals cal recordar a un joveníssim Rafel Nadal (el padrí músic, no l’esportista).

Ara, els lligams de l’Orfeó Català amb Manacor són més febles. Però esdeveniments com el concert de dia 22 marquen fites que moltes vegades no som capaços d’apreciar, sobretot perquè un dia seran recordats amb enyorança. Pot ser ningú recordava que l’Orfeó Català ja havia cantat abans a Manacor; però ben segur que darrere el concert dirigit per Brotons hi havia, per molts motius, una càrrega simbòlica extraordinària.

Concert a Manacor de l’Orfeó Català

Programa de l’any 1949

Back To Top
×Close search
Search