skip to Main Content

“L’última trobada és el més gran tractat sobre l’amistat que he llegit mai”

[pullquote align=left] Abel Folk (La Farga de Bebié, el Ripollès, 1959) és el director i protagonista de L’última trobada, l’obra amb que s’encetarà aquesta setmana la XX Fira de Teatre de Manacor
[/pullquote]Podem dir que L’última trobada és la història una amistat adulterada per un conflicte no resolt?Conflicte no resolt dins una amistat?

Si hagués de dir-ne una story line diria és el més gran tractat sobre l’amistat que jo he llegit mai. Sàndor Marai planteja una situació dins un triangle de relació que arriba a tenir un conflicte que si s’hagués resolt l’endemà hauria acabat en tragèdia. Per evitar-ho, separa els dos personatges principals durant quaranta-un anys. D’aquesta manera el procés de resolució és molt més intel·lectualitzat, menys visceral, menys sanguini. Tot plegat ocorre entre les grans guerres europees i jo hi veig una metàfora, un missatge de com s’haurien de resoldre els problemes entre els amics.

És poc important que sigui o no una història real?
Les històries és important que siguin veritat no que siguin reals. Que jo pugui creure el que succeeix als personatges, el que expliquen.

L’última trobada és una obra de petit format o de proximitat? O una cosa va amb l’altra?
Ho vam estrenar al Romea que es un teatre mitjà. Però ho hem fet en teatres de totes mides. Està bé que hi hagi proximitat, és millor que hi hagi poca distància, però en espais més monumentals també funciona. Tanmateix, a mi m’agradaria sempre fer el teatre en espais més petits. Però de vegades no és possible, perquè per rendibilitzar les coses s’han de fer en espais grans. L’espectador veu un espai on actuen els actors i darrere hi veuen espectadors. Vaig apostar per l’opció que els espectadors fossin conscients que eren davant una representació, per convidar-los a una reflexió intel·lectual sobre una relació d’uns personatges, però no demanem a l’espectador que es cregui que som en un castell de l’Hongria del 1940, sinó que vegin que som uns actors. Convidem els espectadors que ens vegin els budells, ens vegin la cuina, i conversem amb ells. L’espai es va construint davant els espectadors que arriben. Volem ensenyar als espectadors com donem dimensió teatral a un espai que no entenia. No els deixarem mai que se’n vagin d’aquesta vetllada teatral, no els farem fer coses, però seran contínuament interpel·lats per aquests personatges. Vocació de tenir els espectadors molt presents, com si fossin una mena de jurat en un judici entre aquests dos personatges. El que té d’insòlit és que intenta situar l’espectador dins la quarta paret, i no fora.

En tot cas, aquest judici de què parles el faria l’espectador, mai el text.
Recomano a tothom que llegeixi la novel·la si no ho han fet. El text és molt interessant, apassionant. Marai té la capacitat més extraordinària de parlar sobre passions humanes, amb més exactitud, de forma condensada i precisa, de forma clara i gairebé didàctica. És tremendament emocional i alhora profundament intel·lectual.

El teu paper és d’un home més vell. A banda de la caracterització, el vestuari o el maquillatge, què més hi pot aportar l’actor?
Quan vaig llegir el text vaig pensar: “Jo algun dia a la vida quan tingui l’edat d’aquest personatge el vull interpretar, però si m’espero a tenir l’edat del personatge ja no tindré les condicions per poder-lo fer”. Poc després vaig saber que a Londres ho havia fet Jeremy Irons amb 56 anys, que és l’edat que tinc jo ara. I vaig pensar que jo també ho podria intentar, i intentar que l’espectador no hi hagi de pensar, perquè això seria distreure’ns de l’essència del que s’està explicant. Per això vaig decidir pintar-me i disfressar-me davant el públic i així ja veuen que és una trampa. I ningú s’ho planteja, cosa que agraeixo. Hi ha un esperit d’home gran, però no es tracta de construir un vell, sinó de sentir un senyor gran.

L’última trobada és un duel d’actors? És més fàcil actuar contra algú que et replica?
El personatge d’ella és molt més curt, però també és fonamental per a la història. Els actors no són competidors quan actuen, i si ho fan, no funciona. Ja ho decidirà el públic, si ho vol. Jo necessito treballar amb els actors, no contra els actors.

Com es dirigeix un actor a si mateix?
Jo m’he dirigit a mi alguna vegada en funcions no tan exigents amb la feina d’actor. Vaig arribar a la conclusió que seria impossaible un director fes el que jo volia fer. Jo ja havia fet la versió catalana i m’havia fet el text molt meu. Això sí, hem tingut un ajudant en la direcció, Pep Planes, i sense ell res no hauria pogut ser igual.

Back To Top
×Close search
Search