skip to Main Content

“M’agenollaria enmig de Sa Bassa i cridaria: Veniu-nos a veure, mirau què feim i acceptau l’intercanvi que oferim”

[pullquote] Jaume Santandreu, el profeta dels exclosos, i el cappare de Can Gazà, ens fa un envit que no hauríem de defugir
[/pullquote]

Què és Can Gazà, per si un cas qualcú encara no ho sap…

Can Gazà és un institut contra l’exclusió social, un casal autogestionat d’exclosos socials, malalts, sense suport familiar ni possibilitat d’inserció en el mercat laboral ordinari. Té dos punts neuràlgics, per una banda la casa de Can Gazà, que és allà on vivim, de fa 40 anys, i és el nostre nucli familiar, i per altra banda el taller, que és on tenim el nucli de feina.

Can Gazà és ca vostra, sou com una família…
Sí. Una família de malalts terminals autogestionats. Som autoresponsables. Cadascú té la seva zona, la seva àrea. L’avantatge és que omplim un buit que ningú no pot omplir. Un metge o una assistent social no poden omplir el buit de la família. En aquest sentit can Gazà té la satisfacció que les persones que passen per allà tenen aquest ambient de família, on jo tenc el gust de sentir-me pare. Quin és l’inconvenient? Que aquesta família autogestionada no té una base jurídica. Jurídicament som una associació i davant la llei som un centre, un centre de malalts terminals que no complim el que toca, per això no podem tenir ajudes de res. Per jo poder tenir ajudes, hauria d’adoptar tots els que tenc allà.
Però nosaltres no estam conformes de tenir una família de “vagos” i donar només menjar i jeure, nosaltres tenim un lema que diu: “La dignitat d’un pobre requereix que quan segui a taula pugui dir aquest plat el m’he guanyat.”

I per això teniu el taller
Sí. Aquí fa dos anys i mig que hi som. Aquí hi ha un nucli de feina, però una feina de veres, una feina digna i productiva, no per passar el temps. Aquest és el gran miracle d’aquí: uns homes que estarien tirats al carrer s’han tornat a enganxar a la feina.
Per viure amb nosaltres ells tenen un mínim de quatre hores de feina per la comunitat, però llavors també tenen un temps lliure per fer-ne per ells. I és increïble la feina que fan: com pinten, com entapissen, com decapen, com descorquen…

Funciona bé, idò el taller?
Hi ha dues coses que funcionen beníssim. La primera són ells, les persones que el duen Si fos seu, no ho farien millor, fan una feinada. Per altra part és la generositat de la gent que ens ajuda, que ens ompl de trastos, de coses, de mobles, de roba…
I quina mancança hi ha, idò?
El gran inconvenient és que les despeses són molt més del que podem treure. Un capítol molt gros és el lloguer. Són 4000 euros. No és que no vulguem pagar lloguer, però aquest capítol ens ve molt feixuc. Quina és la nostra gran meta, la gran il·lusió ara? Ser autofinançats. Aquí tenim mitjans suficients per nosaltres poder-nos finançar. M’agenollaria a la plaça de la Bassa: “Veniu-nos a veure, vegeu el que feim i acceptau un intercanvi.” Si tenguessim una mica d’afluència de visitants, com té qualsevol mercat, tendríem material suficient per poder sobreviure.

Com vénen les persones a Can Gazà?
Mallorca és tan petit que saben on van i perquè hi van, ni enganam ni els enganen, vénen quan estan disposats a fer la vida que feim, a esser abstinents de les dependències que tenien, i a fer feina. Això és voluntari, venen perquè volen i estan el temps que volen. Hi ha gent que fa 15 anys que hi és.

Hi ha una sèrie de normes que han de complir però, no és cert?
Sí, hi ha unes coses que són la violència o la manca de respecte que no toleram, i per les quals se’n van defora. Hi ha d’haver respecte i convivència. Però poques vegades per no complir l’exigència has de cridar l’atenció. Ells saben que se’n van al carrer. Mai he hagut de menester la policia, n’he tret defora i no m’ha passat res mai, em tenen més por ells a jo que jo a ells. I això t’ha de néixer.

Quin temps fa que dus aquesta vida?
Fa 48 anys. A partir de l’any 70. Vaig estar a Sa Pobla, al Perú, i aquí.

Et jubilaràs?
Si fos una feina o un voluntariat em podria jubilar, però això és una vida. Quan morirà això dins mi? Quan se’n vagi la vida. A no ser que no estigui bé i m’hagin de dur a un asil. Jo vull viure com un pobre i amb els pobres. I jo vull per mi el que vull per ells. Un que no es pot valer l’enviam a un asil. A Manacor, què passa amb una persona sense fills que l’han de dur a una residència? El bot que fa el mata. En canvi, a mi on em poden dur que jo no hagi viscut? Estaria amb la mateixa gent que estic ara.
A la presó no hi he estat, crec que m’hi trobaria bé, si no fos per la claustrofòbia. Al carrer no hi he viscut, hi he estat a dies. Això són assignatures pendents, qualsevol escenari que em vulguis pintar és una passa endavant sempre. A no ser que em duguessin al palau, allà em moriria.

Què passarà amb Can Gazà quan tu no hi siguis?
No és el meu problema. Jo no deixaré ningú fermat. El que és trist és per exemple el que ha passat amb les monges de Son Macià. La gent els va fer una casa. I ara queden molt malament, perquè venen la casa que la gent els va regalar. El que ferma és la propietat. Les monges acaben, velles i malaltes, i han de tenir tres cases per dur-les a la mort. El problema és que feren vot de pobresa, però varen viure com a senyores i ara han de tenir una residència només per elles. Si haguessin estat com els pobres estarien a una residència normal.
Així que aquí faran el que voldran. Imagina que a una família mor el pare. Què passa quan mor el pare? Els fills segueixen, i si no segueixen, no passa res.

Parlem del Jaume literari, tens en marxa qualque llibre nou?
Tenc una gran notícia per la gent que s’ha vist compromesa a llegir-me: de moment no escriuré res més, crec que en quaranta llibres ja ho he dit tot. Hi ha alguns llibres que tenc escrits però no publicats, però he de deixar qualque cosa per després de mort.

Quins llibres teus estimes més?
En poesia seria El Nom del Pare. Com a literatura i testimoni Encís de minyonia. En Jaume Santandreu va morir als deu anys, quan va anar al seminari. I aquests deu anys hi estan escrits. Per altra banda som una persona realista, així que ara m’hauré d’acostumar a escriure en tuits. No tants com en Rufian però quasi.

Esperes qualque cosa d’aquest nou papa?
El papa nou el definesc, del principi, amb una frase en castellà: “muchos gestos y pocas gestas”. És un bon home, però l’església no necessita un bon home, necessita un cabró que es dediqui a fer edictes, que posi l’església al dia. Tot podria ser molt bo de fer, per llevar el Celibat basta un decret, Celibat fora, per ordenar una dona, també. Tanmateix, un jesuita argentí per arribar a papa, ha d’haver dit moltes mentides i ha d’haver estat molt fals, perquè si no, no hi arribes, i en arribar a papa no canvies els teus hàbits.

Què en dius del procés català?
Ara faig una cura de desintoxicació, perquè jo em colgava pensant amb en Junqueres i m’aixecava pensant amb els jordis, i arriba un moment que si no t’ho lleves del cap, pots tornar boig. Això va per llarg. En la independència o mates o et maten, i com que nosaltres no volem matar, ens mataran. Tanmateix crec que no hi ha tornada enrere, crec que un dia s’aconseguirà. Jo al procés li he d’agrair moltes coses, mai podria haver pensat que el clavegueram anàs tan ple, ni que l’odi fos tan fort, ni que l’esquerra espanyolista fos tan imbècil. Però tot el renou que feim són els coets de l’enemic, jugam perquè els enemics ens ataquen, el dia que no ho facin serem morts. . El que vàrem fer malament és que un dia vàrem treure un conill del capell que li deien urna, i ara esperam tots el conill i el conill no existeix. Que m’agradaria fer respecte el procés? Tornar a ser capellà per repartir hòsties de veres. M’ha decebut molta gent; Oriol Junqueres és un sant i cap bisbe ni ningú no l’ha anat a veure. Tenc ganes de tenir saliva per escopir tothom. Els bascs, Europa, l’església, el PSOE… Tothom ha fallat. Ara, ens han fet odiar tot allò espanyol… Veus, no en xerr per això, em tornaria fer capellà d’un moment a l’altre.

Back To Top
×Close search
Search