skip to Main Content

A Mallorca, ara, jo proposaria qualitat estètica

El grup Drac fou un un grup estable d’artistes plàstics que engegà tota una sèrie d’esdeveniments culturals al Manacor dels anys 60: Martí Binimelis, Miquel Brunet, Llorenç Ginard, Joan Riera Ferrari, Gabriel Barceló, Alfons Puerto, Antoni Riera Nadal i Gabriel Sanch. Tingueren en Klaus Völker, arquitecte de professió, com a “manager” i gestor cultural.

 

Völker visita Mallorca adesiara.  I gairebé cinquanta anys després, repassa l’existència d’aquest grup que, sense pressupost oficial, oferí 22 activitats que inclogueren exposicions col·lectives i de fotografia, conferències, concerts i, fins i tot, dos cicles de cinema amateur. Un grup que apareix a catàlegs i articles com a precedent del famós grup “Dimecres”.

 

Com va ser que començareu el grup?

Ells ja tenien un grup amb relacions properes, se coneixien, pintaven junts, tenien trobades informals… Un dia em digueren: volem formar un grup de veritat, que et pareix ser un poc com el nostre “esperit sant”? Ten en compte que per la meva professió d’arquitecte, jo mirava el grup una mica des de fora. Va ser molt graciós, ens varem reunir al bar Marina de Porto Cristo. Hi havia tots els joves que volien treballar. M’explicaren la idea, i vaig dir: “bono, m’interessa”.

Jo tenia contacte llavors amb els estrangers que vivien aquí, mitjançant Ellis Jacobson (un bon amic meu), que era americà.  Estava molt ben situat a Palma, i així vam contactar amb un grup d’artistes de Deià, de manera personal.  Alguns d’ells exposaren a Manacor, com Waldren, Ulbricht, Jacobson.

Richt Miller també va exposar, ell també era autodidacta.  Un home que venia d’una família americana molt bona, però que va sofrir molt a la guerra de Corea i ho va deixar tot…  Va venir a viure a Mallorca amb molts pocs diners.

 

I les primeres passes…

-Hi havia més gent que els que al final es van quedar, alguns d’ells no complien els criteris que, sense fixar per escrit, ens havíem plantejat.  Ens reuníem cada setmana, moltes vegades dos i tres cops.  I molt important, mitjançant Puerto i Ferrari vam aconseguir tenir la sala Drac, el famós local de l’ OJE, on no hi havia massa cosa (ara hi ha el pis del Mig i Mig).

Mirant-lo ara amb distància, no es van ficar amb noltros per res.  Com un ca fermat amb corda llarga, ens deixaren fer. Ningú criticava, ningú va dir res. I així renovàrem la Sala i la preparàrem per a les exposicions.

 

Venies d’Alemanya, com veies el moviment artístic aquí, durant l’Espanya franquista?

En realitat, els membres del grup i els estrangers que vivien aquí estaven fora del franquisme, de política ja no se’n parlava. Vivien paral·lelament, en un altre món, estaven totalment fora.

Jo venia d’un país que ja n’havia tingut prou, i aquest tema no es tocava.  Nosaltres erem conscients de que era perillós veritablement, però mai ens digueren res.  Mai hi va haver pressió, sensació de perill. Jo crec que ens consideraven uns beneits tancats dins una gàbia, fent feina allà.

 

-També vareu tenir contactes amb els pintors de la zona de Pollença, no és així?

-Si, Miquel Brunet hi va exposar. Binimelis va presentar un quadre a Pollença, un dels que tenc jo, i va obtenir unes crítiques excel·lents. Novament amb els contactes de la gent estrangera que venia aquí, va venir fins i tot un músic (Dylan Todd) que va tocar música del Renaixement, i fins i tot va cantar en català.

 

Tot un mèrit si pensam que eren moments d’esplendor  franquista. Klaus Vöilker va ser una excel·lent gestor, que permeté donar a conèixer totes les iniciatives del grup, i molt més important, va tenir els contactes per dur artistes de molta vàlua a Manacor.

 

-Com ho veus, amb el pas del temps, aquesta experiència del grup Drac?

-Fabulosa! La meva dona, quan Christian ens va mostrar la comunicació de les VII Jornades d’Història de Manacor sobre el grup, va quedar molt sorpresa.  Per la visió cultural d’aquell moment, constituíem un món totalment diferent, un món paral·lel amb moltíssim valor artístic. D’alguna manera ens protegien i no sé per què, algú realment semblava tenir cura de noltros.

No importava gens la formació que tenien (o si no en tenien), el més important fou el resultat.  La meva dona, per exemple, és una cuinera excel·lent, autodidacta, i no ha rebut formació. El més important és el que aconseguiren els artistes.  Binimelis era un excel·lent pintor, era el més intel·lectual de tot el grup.  A Alemanya tenc dos quadres extraordinaris d’ell, Estava molt ben preparat, mitjançant la literatura…per mi era molt estrany trobar a Manacor una persona que havia llegit els mateixos llibres que jo (a la dècada del seixanta), sobre art contemporani. Riera Ferrari tenia una habilitat “bàrbara”.  Per a mi, ja ho deia llavors, Ferrari tenia fins i tot massa habilitat.  Tot el que tocava, ja ho feia…De Miquel Brunet també no hem de parlar, va ser un gran pintor.  Llorenç Ginard ha demostrat el gran artista que és, creava des de les entranyes. Però per mi, per arribar a ser un gran artista, hi fa falta quelcom més que habilitat.

 

-Vau fer moltíssimes coses, amb moltíssima imaginació. Com sorgien les idees dels projectes?

-De les reunions setmanals, però del cap de poc temps ja rodàvem un programa. Una exposició que va tenir moltíssim èxit va ser la de col·leccionistes de Manacor, també la d’objectes sacres.

 

-Ara que ja fa temps que no vius a Mallorca, trobes que ha canviat molt?

-Vols saber la veritat? Si no tinguessin el nostre fill, els nostres amics Ginard, i alguns més, ja no sé si hauríem tornat.  Mai, mai més en no ser el mes de gener, anirem a la platja aquí.  Per la gent, per la destrucció d’obres, que són molt molt lletges. És una pena, una pena.  A l’interior de l’illa queda alguna cosa de l’encant passat… les costes són una pena absoluta, horrorosa.

 

Se podria haver fet molt millor. Quan van començar era una illa verge.  Jo ja discutia amb Toni Riera Jaume.  No ho entenc, no ho entenia: amb la meva formació com arquitecte, amb els meus estudis, jo concebia les coses amb un pla: per fer una platja, jo volia un projecte de conjunt d’aquesta platja.  No començar amb solars, 1600 m, ocupació 0.3…i sobretot faltava un Pla general.  Què el teniu, al Pla General?

 

No queda més remei que admetre que no en tenim, encara, de Pla General (50 anys després).  

Quines solucions proposaries ara?

 

-El primer de tot, aturar, aturar.  Començar per la Platja de Palma , Cala Millor, sa Coma, i Porto Cristo, que també està…llevar lo vell i arreglar-ho, reduir-lo. Bé, amb Llorenç Ginard ja ens van encarregar des de l’Ajuntament un pla de conjunt de la Platja de Porto Cristo, com podien construir els volums, l’ocupació…Des dels aparcaments de baix fins a dalt de la costa den Blau…fins i tot vam fer una maqueta.  Mai, mai, fins avui, jo no he sentit res de que es fessin les coses tal com estaven marcades, com es van dissenyar.

 

Proposaries reformar les zones, renovar-les, donar-les un altre aire?

-Qualitat.  Jo just proposaria qualitat. No hem refereixo sols a l’obra, a com estan realitzades, sinó que em refereixo a qualitat estètica.

 

Back To Top
×Close search
Search