skip to Main Content

Manacor acull la presentació del poemari d’Àngels Cardona “Quan la paraula és dona”

Magdalena Gelabert expressà la seva satisfacció pel fet de comptar amb una dona “poeta, activista”, a la qual agraí que “donàs la paraula a les dones”, ja que som dins un nou cicle en què les autores feim poesia, uns versos dels quals ja “ningú s’atrevirà a dir que són cursis, o que haguem de fer servir un pseudònim per a escriure”; cal que s’hi acostumin “perquè som aquí per a quedar-nos”. La gerent de la Institució Mossèn Alcover lloà la “plenitud d’un poemari preciós”, i donà les gràcies a l’autora “per donar-nos la paraula”.

Cristina Salom, encarregada de presentar el llibre, esmentà el moment màgic que suposa el naixement de tota obra literària, i es referí a l’encert d’un “poemari sadoll”, que amb la seva rima lliure “és una crida a la llibertat, amb no gaires figures retòriques, que defuig la impostura”, amb “l’ordre i l’equilibri propis de la maduresa poètica”.

La mestra i poeta manacorina agrupà el conjunt de poemes de l’obra de Cardona en tres camps semàntics fonamentals: el paisatge, la dona i la sensitivitat. Del primer digué que “el nostre tarannà d’illencs ens condiciona una forma de pensar genuïna i diferenciada”. Però, tanmateix, en el nostre inconscient “resta, com la marca d’aigua d’una litografia, el tarannà del poble foner. L’originari, el genuí”. La poesia d’Àngels Cardona ens mostra aquest paisatge, “per connectar-nos amb la psique de la dona primigènia, que es troba en l’interior de totes les dones que volen trobar-se elles mateixes”.

El segon camp semàntic, segons Salom, és el de la dona, amb la posada en escena de nombrosos patrons femenins de dones que han esdevingut arquetípiques; com el cas de Dafne, “que acaba convertida en llorer, el símbol de la victòria”. O el de la meuca Friné, “paradigma de la dona lliure i alliberada que porta amb dignitat la seva condició de dona que gaudeix del seu cos”. O el de la sempre fidel Penèlope, que no va cedir mai “sota el jou de les lleis”; o el cas de Sibil·la, la primera de tantes i tantes “fetilleres o mal-bocineres” que ha donat la història.

I en darrer terme, el camp de la sensitivitat, de la sensualitat, un aspecte que Àngels Cardona “viu a través de la poesia en una mena de nostàlgia o necessitat de vivificar en el nostre interior l’espiritualitat”, amb l’eclosió d’uns poemes “absoluts, potents i poderosos”.

Àngels Cardona agraí les paraules de les companyes que havien intervingut i definí el que suposava la creació poètica per a ella amb el símil d’una tasca domèstica: “avui matí he començat el dia preparant una paella, i una de les coses que he hagut de fer ha estat netejar el peix. I la poesia és quelcom semblant a això”. Segons l’autora, de la mateixa manera que al peix se li han de treure les escates i fer-li les butzes ben netes, amb la poesia “ens traiem les màscares, les cuirasses que normalment ens protegeixen, ja que ens cal indagar dins cada un de nosaltres i al nostre voltant”, i trobam coses “que ens agraden i d’altres que no ens agraden tant”.

Cardona afegí que creia en el poder de la paraula, ja que aquesta “no és neutra sinó que té la força de denunciar i ens dóna el coratge per fer front a tantes realitats que no ens agraden”, i que tenia sentit seguir fent poesia, fins i tot dels terribles fets que havien sacsejat la humanitat al llarg del segle passat i d’aquest: “escriure poemes és una manera de resistència civil i personal”. L’acte acabà amb la lectura d’alguns poemes de “Quan la paraula és dona”.

Back To Top
×Close search
Search