skip to Main Content
Manacor, De La Memòria De Franco A La De La Democràcia (i III)

Manacor, de la memòria de Franco a la de la Democràcia (i III)

Memòria històrica, de la democràcia, de la guerra, dels vençuts, dels vencedors. O el que és el mateix: la recuperació del passat recent, traumàtic i marcat per episodis de violència. La recuperació del passat per a la comprensió del present. Amb rigor, respecte i seriositat. D’això n’hem parlat al llarg d’aquest serial. I ho hem fet per diversos motius: a Manacor hi va haver l’únic front de guerra de Mallorca i també hi hagué molta violència. I la violència destrueix i nafra, sovint de per vida.
En l’actualitat en sabem molt més. S’ha actuat per a rescatar una pila d’històries, succeïts amb la necessitat d’interpretar, entendre. I rescabalar, reparar fins on sigui possible a les víctimes. Víctimes moltes. Persones assassinades, jutjades i executades, empresonades, desterrades, exiliades, acomiadades del lloc de feina, mortes als fronts de guerra, ferides i mutilades. La teringa de dolor fou llarga. Però encara n’hi ha més.
«Saps que passa Manel -em digué una bona amiga – jo no venc de família represaliada. Jo som neta d’un repressor. El meu padrí va participar directament en els crims i atrocitats de la guerra». M’ho va dir amb serenitat, però amb dolor. Fa anys, quan era joveneta i el seu padrí estava molt malalt (patia una malaltia incurable) una veïna se li va apropar per a fer-li una confessió terrible. Li va fer saber que tot el dolor que pogués tenir a les velleses era per mor de les seves malifetes durant la guerra. Aquesta amiga meva, valenta per a fer una confessió com aquesta, també és una víctima.
Com deia ara en sabem molt més. Tenim elements per tractar de reconstruir el passat i entendre com aquest s’ha projectat en l’actualitat.

La memòria dels morts
Queda enrere en el temps el Diccionari vermell, de Llorenç Capellà en el qual s’apuntava el nom dels manacorins assassinats durant la guerra. En faltaven però ja eren molts. Des d’aleshores la historiografia ha rescatat i posat a sobre la taula els noms, el seu llegat durant els anys republicans, les circumstàncies que envoltaren la seva desaparició o els consells de guerra als quals foren sotmesos amb l’execució de la pena capital. La repressió i els efectes col·laterals. Les xifres són esfereïdores: entre 135 i 140 persones de Manacor moriren per mor de la repressió. No cal dir res més. Sobren comentaris.
Fa uns anys el govern de les Illes Balears va encarregar a un grup d’historiadors l’elaboració d’un mapa de fosses. És a dir, localitzar els indrets en els quals els cossos de les víctimes estan enterrades (víctimes malmenades, violentades i assassinades i enterrades sense cap respecte). Antoni Tugores va elaborar l’estudi de les fosses de Manacor. Les localitzà però apuntava una cosa: la majoria ja no es poden excavar perquè s’ha construït a sobre. Els antics cementiris foren remodelats i els cossos dipositats en una ossera. En d’altres s’ha edificat a sobre (blocs de pisos i rondes de circumval·lació). Així tot l’estiu del 2018 el govern de les Illes Balears va fer sondeigs a son Coletes amb l’objectiu de localitzar indrets del cementiri originals, sense modificacions. Espais coincidents als indrets on es suposa que s’enterraren les víctimes. D’aquella intervenció s’obrí una escletxa per a l’esperança. En el futur s’esperen treballs exhaustius a son Coletes.

La memòria de les dones
En les guerres i les dictadures les dones sempre han sortit més malparades. La violència de mascle al llarg del temps s’ha acarnissat amb elles. Hi ha una fotografia, esdevinguda una icona carregada de símbol i de significat. És la fotografia de les cinc infermeres que havien vengut amb les tropes de Bayo i foren capturades. També malmenades, violentades, vexades. I assassinades. Les infermeres, però també altres deu dones manacorines moriren en aquells anys. De tot això ens en parla Antoni Tugores en una sèrie de treballs com Moriren dues vegades (2017), Víctimes invisibles. La repressió de la dona durant la Guerra Civil i el Franquisme (2011) i Com la carn de xinxa (2013). Víctimes Invisibles es presentà l’abril del 2011 al Teatre de Manacor de la mà de l’ advocada Cristina Almeida.
Precisament a Manacor hi ha el Col·lectiu de dones de Llevant, que nasqué el 2008. Antònia Matamales és la cara visible d’una entitat centrada en la lluita contra el patriarcat per avançar en la igualtat. I en aquesta reivindicació, en aquesta perseverança per a rebutjar a la violència masclista i l’apoderament de les dones la memòria històrica hi és present. Fer visibles les invisibles. Posar en valor les dones i la seva empremta al llarg del temps. Res d’això és fàcil.
Mentre escric això em deman quina és la presència de les dones en el nomenclàtor de carrers de Manacor. Cert, hi ha places com la de les Perleres, però en falten, ens manca la presència de les dones en els nostres carrers i places per a posar-les en valor.

Les rutes de la vergonya
Era el 2005 i la consciència ciutadana en relació a la gestió de la memòria i el passat de violència creixia. Eren més, eren moltes les persones sensibles i conscients de la necessitat de recuperar, de saber. En molts casos era la generació dels nets que volien saber. Què havia passat a la generació dels padrins? Els padrins patiren, els pares callaren sovint embolcallats en la por i els silencis. Però els nets, amb el pas del temps volien (volen) saber. Escodrinyar el temps, els fets, els succeïts per entendre tantes coses.
Com deia, el 2005 es feu la primera “Ruta de la vergonya”. Un grup de veïns convidà la ciutadania a recórrer els espais on succeïren episodis de la guerra. A Manacor i a Portocristo. I s’hi apuntà tanta gent, fins i tot d’altres pobles, que fou necessari llogar un autocar per anar al port. Son coletes, sa Graduada, el Parc, sa Bassa (on el conde Rossi esperonava a no defallir en la brutalitat), els monuments de la guerra (grandiloqüents, paquidèrmics, exaltadors dels valors dels vencedors).
Els espais dipositaris del pas del temps, testimonis, també muts, dels fets i de la història. Els espais que fiten la quotidianitat de manera conscient i reflexiva. De rutes de la memòria se n’han fetes d’altres. De fet, mentre escric aquest article m’arriba un wassap amb el cartell d’una activitat semblant a Sant Llorenç. És la IV ruta de Bayo i com el nom indica es volen recórrer els indrets de la del front de Llevant, del front de Mallorca, de la guerra.
En els darrers temps proliferen les activitats, les accions en favor del record conscient i crític. N’anomenaré dues més. D’una banda el projecte la Batalla de Mallorca. Un grup d’arqueòlegs, historiadors i professionals diversos s’apleguen uns dies a l’estiu per a fer prospeccions, excavar i recuperar els vestigis materials dels vint dies de guerra. Trinxeres, parapets, amagatalls. És un projecte ambiciós que posarà al nostre abast un volum d’informació nova. I amb moltes possibilitats divulgatives i de fer itineraris de memòria.
La segona cosa que em plau explicar són les pedres de la memòria, les anomenades Stolpersteine, projecte ideat per l’artista alemany Gunter Demnig i que vol dir “pedra o llambordí que et fa travelar”, dedicada als deportats i assassinats pel règim nazi a Europa. Aquí també a les víctimes del franquisme. A Manacor se’n posaren quatre. Una davant el domicili d’Antoni Amer Llodrà, “Garanya”, que va ser assassinat el 29 de desembre de 1936. Altres tres pedres en record dels delegats de batlia de Portocristo, Son Macià i Son Negre. Aquests són Joan Parera Gomila “Ramonico”; Antoni Sitges Febrer “des Clot”; i Antoni Adrover Santandreu “Ravenet”, respectivament. Tots ells varen ser represaliats per la dictadura franquista i per això una pedra de la memòria ben a prop de casa seva o d’allà on feren feina.
Fins aquí aquest serial de tres articles. Perquè la memòria no s’esqueixi, perquè mai no sigui volàtil.

Back To Top
×Close search
Search