skip to Main Content
Maria Antònia Gomila: “En El Voleibol, La Tècnica I La Visió De Joc Poden Substituir L’alçada”

Maria Antònia Gomila: “En el voleibol, la tècnica i la visió de joc poden substituir l’alçada”

Maria Antònia Gomila “Gomi” (1996, Manacor) juga a la màxima categoria del voleibol espanyol i aquests dies disputa l’All Star, un partit d’exhibició amb les millors jugadores de Superlliga

 

Com i quan vares començar en el món del voleibol? Per què triares aquest esport?
Vaig començar quan tenia vuit anys, a l’escoleta de volei, al poliesportiu Miquel Àngel Nadal, record que érem molts poquets, que anàvem a fer tornejos, tenia d’entrenador Pedro Perelló… Aleshores feia tennis, voleibol i teatre, però a mesura que passaven els anys em vaig decantar cap al volei. Hi havia començat a jugar perquè molta gent de la meva família hi jugava, o hi havia jugat.

De l’escoleta de voleibol del Miquel Àngel Nadal fins a… On jugues, ara?
Jug a l’Avarca de Menorca, que està a la màxima categoria del voleibol espanyol, la Superlliga. És el meu segon any allà. I jugam per tot Espanya contra altres equips.

Com has arribat aquí? Quin camí has fet d’ençà que vares començar?
Tal com et contava, vaig anar a l’escoleta, després vaig jugar a les categories d’infantil, cadet, juvenil… Quan era cadet, del centre de tecnificació em varen cridar per anar a fer un entrenament, els vaig agradar i vaig començar a anar dos dies a Palma a entrenar. L’any següent vaig ser interina, vaig anar a viure allà. Tenia 14 anys i feia 4t d’ESO. A partir d’aquí va anar tot molt rodat, va ser entrar al centre, i anar a fer unes proves al CAEB Sòria, la concentració permanent, que és com un centre de tecnificació a nivell nacional, on van les jugadores amb més projecció. Hi vaig anar al Nadal, i aquell estiu m’agafaren per la selecció espanyola, per anar a jugar el campionat Vuit Nacions. L’any següent em proposaren anar d’interina a Sòria, vaig acceptar i hi vaig estar dos anys. Allà jugàvem a Superlliga 2. Mentrestant, el Barça em va fitxar. Jugàvem la lliga regular amb el Sòria i el campionat d’Espanya amb els nostres clubs. Amb el Barça quedàrem campiones d’Espanya, i també em donaren el premi a la millor lliure del torneig.

Una trajectòria trepidant, sens dubte. Com continua?
Al CAEB Sòria, quan acabes segon de batxiller, ja no hi pots estar més estona. Quan me’n vaig anar d’allà vaig seguir al Barça, dos anys, a Superlliga. Llavors havia d’anar a Guadalajara, però, per temes econòmics, no va sortir, i vaig acabar al Cide a Superlliga 2. Amb el Cide guanyàrem la Copa Princesa i pujàrem a Superlliga, però una altra vegada per temes econòmics no vàrem poder pujar. L’any següent ja va ser el meu primer any a Menorca.

Un moment has dit que vares ser la millor lliure del campionat, què vol dir lliure?
És una posició específica, la lliure és la jugadora que organitza la recepció i la defensa. Vesteix una camiseta diferent i es canvia per les centrals quan passen a darrere. És la meva posició.

L’alçada és important en el voleibol, no és vera? Però en el teu cas, no tenir una gran alçada no t’ha impedit arribar a la màxima categoria…
A jo sempre m’han dit que hi ha tres coses importants en el voleibol: tenir alçada, ser bona tècnicament i tenir visió de joc. N’has de tenir dues d’aquestes tres. Si falles amb una, ho has de complementar amb les altres dues.

Quines són les teves virtuts com a jugadora?
Crec que capacitat de sacrifici, i que som molt exigent, inconformista, mai em basta el que tenc, sempre vaig més enllà.

Tots aquests reptes assolits, idò, són somnis complits?
En part sí i en part no. Per exemple, quan vaig saber de l’existència del centre de tecnificació de Balears, vaig dir: “jo vull entrar aquí”; però, en canvi, a nivell nacional, no m’hauria passat pel cap; de fet, jo no sabia que existís la CAEB Sòria, me’n vaig témer quan vaig entrar a Palma, i tot em va venir de sorpresa. Llavors, quan vaig ser a Sòria que jugava a Superlliga 2, em vaig posar l’objectiu de jugar a Superlliga, perquè aleshores era només un escaló més. Abans, no ho hauria pensat mai.

Consideres que has hagut de fer sacrificis? Quins?
Sí. Primer de tot separar-me de la meva família bastant petita. Llavors, renunciar a molta vida social, era només entrenar i entrenar. Els matins anàvem a classe, acabàvem a les dues i entrenàvem de quatre a vuit, cada dia, i les vacances eren molt curtes, una setmana per Pasqua i una per Nadal, i això quan no teníem concentracions. Un any vaig estar sis mesos sense anar a casa.

I amb els estudis ho has pogut compaginar?
Sí, ho he pogut compaginar, però perquè m’he organitzat bé. Record l’any que vaig aprovar selectivitat, estudiava els vespres; la rutina de cada dia era: classe, entrenament, i estudiar. Ara estic al darrer any de la universitat, estudii infermeria. Si t’organitzes, ho pots dur.

Així i tot deu ser dur…
Jo ho he fet perquè realment era el que volia fer, i si m’ho tornassin a demanar amb la mateixa edat, tornaria a dir que sí.

Parla’ns del teu equip… Ens has dit que jugau a Superlliga, com anau classificades? Quins objectius teniu?
Ara hem acabat la primera volta de la lliga, i anam cinquenes. El primer objectiu que teníem era classificar-nos per la copa de la Reina, i ja hi estam. El segon objectiu és classificar-nos pel play off. Haurem de veure com acaba la lliga, ja que només es classifiquen els quatre primers. Enguany és una competició molt disputada. L’equip que va segon, du només 3 punts més que nosaltres, que anam cinquenes, i a casa li guanyàrem 3-1.

Quantes hores entrenau?
Entrenam dues hores al matí i dues hores i mitja l’horabaixa, però a l’equip som tres o quatre jugadores que estudiam i només hi anam els horabaixes. I si, per exemple, el mati fan peses, nosaltres hi anam el capvespre una hora abans i també les feim.

Cobres per jugar?
Sí, a banda del pis, tenc un sou cada mes. Ara mateix visc del voleibol i m’he pogut independitzar econòmicament dels meus pares.

Quantes jugadores hi ha de Menorca, a l’equip?
Mira, enguany és l’any que hi ha més illenques: dues ciutadellenques i tres mallorquines, això és gairebé la meitat de l’equip; a més, dues de les quals, són titulars indiscutibles.

La resta d’on són?
Hi ha una austríaca, una portuguesa, una argentina, una d’Estats Units, i les altres espanyoles, de Galícia, Madrid…

Et queden somnis per complir, en el món del voleibol?
Sí, m’agradaria anar a la selecció absoluta i m’agradaria anar a jugar a l’estranger.

Quin és el teu futur més proper?
Ara me’n vaig dia 28 a jugar l’All Star, que és un partit d’exhibició, que té per objectiu fer créixer i donar a conèixer el voleibol femení. Per jugar-lo se seleccionen les dues millors jugadores de cada equip de Superlliga. Es juga a Valladolid, dia 29, i es retransmet per Teledeporte. Llavors torn aquí a passar el cap d’any i llavors cap a Menorca una altra vegada.

Imagín que amb 22 anys i en l’esplendor en què et trobes, encara no has pensat en la retirada…
No et pensis, l’any que ve en teoria m’he de posar a fer feina, i és incompatible tenir una feina estable com a infermera i jugar a Superlliga. Així que ja hi he hagut de pensar, però he decidit seguir jugant i estudiar qualque cosa més. Tanmateix, som conscient que el volei qualque dia acabarà, i per això estudii.

Back To Top
×Close search
Search