Matances a Can Fraret, l’essència del temps dins un acorador

En aquest lloc situat molt a prop de Son Negre fan matances des de sempre. Diumenge passat reuniren prop de trenta familiars i amics per fer “les seves” amb la incertesa d’una continuïtat que no està assegurada

Son Negre es lleva les primeres lleganyes en sentir grunyir el porc, àdhuc abans que els galls més matiners. Dins la soll que l’ha engreixat els darrers dies, el porc mor a mans de Pedro Riera, Castell, matador de la família que caplleva a Can Fraret, un lloc amb més de dos-cents anys d’història que, des de sempre, celebra les seves matances. Ens en parla Antònia Riera, Castell de malnom, que ens explica que “a ca nostra sempre hem fet matances. El nostre matador, en Pedro, n’aprengué amb la família. Mon pare ja ho va ser, i era qui matava els porcs, també”. Antònia recorda que “mon pare i els seus germans anaven tots a cal qui havia de fer les matances i fins a les sis del matí jugaven a cartes. Llavors, partien cap a matar el porc”.
Ara, a Can Fraret, les matances ja no s’estilen així. Tanmateix, sí que conserven aquell toc familiar, ancestral i festiu, tot i que sense tanta lulea. “Cantam, contam acudits, els homes i les dones es piquen…”, diu divertida Antònia, però segons quines coses més de la festa d’un temps ja no les fan: “No duim mistos de fer pets, que si en volguéssim no sé si en trobaríem”.
A trenc d’alba maten el porc, berenen de frit i sopes a mitjan dematí i devers les dues i busques ja tenen sobrassades i llonganisses plenes, botifarrons cuits i saïm colat. Ormetjos nets. Sense saber com, ara arracona això, ara vés a dur allò altre, ara espera que hem de tirar l’arròs, es fan les sis de l’horabaixa i dinen, peu davall taula, prop de trenta persones que, a un moment o l’altre de l’ample jornal han comparegut en aquesta finca de les rodalies de Son Negre. Uns han vengut per veure matar el porc, d’altres s’hi han aferrat. Alguns dels inexperts han gosat aferrar-se a la pedra tosca sense por de la flamarada valenta del butà. A la post de matances tota la carn sense sang, tota la xulla, ben destriada per anar a la sobrassasda. Les dones cusen assegudes a una camilla. Ulleres, patata per a les agulles. Fil per cosir els budells que minuts abans elles mateixes s’havien cuidat de fer nets. El padrí es cuida del fogó. Tothora hi ha d’haver aigua calenta, a unes matances. I tothora remenar el calderó del saïm.

Són feines de sempre, que semblen apreses d’esma per als qui les saben i, en canvi, res no pareix tan senzill per als qui encara n’aprenen: “El futur de les nostres matances no està assegurat”, diu Antònia Riera. “De joves interessats n’hi ha qualcun, els agraden les matances, però si les havien d’organitzar ells no sé si en sabrien”. Antònia reconeix, igualment, que els joves de la casa s’aferren a la feina com el qui més, però sempre sota el guiatge dels majors. “L’organització de les matances surt de nosaltres”, acaba dient.

Però què vol dir organitzar unes matances? “A un jove li pots dir que faci tal cosa o tal altra, però no sabrà destriar quina carn ha d’anar a la sobrassada o al botifarró, per exemple, o saber les proporcions d’espècies i de sal que s’ha de posar a la sobrassada”.

El porc que han mort aquesta setmana a Can Fraret era faixat, de 168 quilos de planta, amb molt poquet greix (tot just dos potets de saïm…) fet i pujat per un veïnat. Li han tret tot el suc que han pogut. En reserven poca carn: els lloms i els llomillos. “Ho feim per tenir sobrassada”, diu Antònia Castell. Per descomptat, amb el sanguinós fan el botifarró, “i qualque botifarra si no ens basten els budells”.

Guarden els ossos del corc, per fer el bullit. Els reserven a la conservadora talment com han sortit del porc, i en fer-los ganes menjar el bullit d’ossos, Antònia els posa tres dies amb sal i després els espolsa i ja se’n poden llepar els dits… La sang, però, no la guarden, perquè “el frit de la sang no agrada”.

Avui són molts els qui “els fa peresa matar el porc i compren la carn i les espècies i fan sobrassada”. Tot plegat fa que Antònia sigui pessimista a l’hora valorar la continuïtat de les matances arreu de Mallorca. I qui sap, per ventura quan no quedi més remei que cedir el relleu, per ventura es troba que els joves de ca seva decideixen posar el porc damunt la banqueta i fer-lo grunyir per llevar les lleganyes de Son Negre un dematí dominical del mes de novembre…