skip to Main Content

Un matrimoni que suma 200 anys

[pullquote] Antoni Bassa acaba de complir cent anys rodons, i la seva dona, Catalina Pascual, els farà l’octubre. Ens reben a ca seva i ens ho conten
[/pullquote]

És bastant difícil que hi hagi a Manacor cap matrimoni com aquest. És més, n’hi deu haver hagut ben pocs al llarg de la història. Catalina Pascual i Antoni Bassa, tenen salut per contar-nos-ho. Ens reben a ca seva amb el seu fill Toni. En tenen dos, de fills, en Toni i en Jordi.

Ell va néixer dia 28 de Març de 1918. Ella, dia 10 d’Octubre del mateix any. Precisament en Toni té una glosa feta que ho recorda, dedicada a la família: “Era dia deu d’Octubre/ de l’any 1918/que va néixer aquesta nina/ que ara és sa mare i padrina/ i voltros sou es seu fruit”. Ella braveja: “Saps quina memòria, que té.” “Si comença, no s’aturarà”, diu el fill. Dit i fet, amb la veu una mica embullada, però ben segur del que diu, amolla la tirallonga: “Sa justícia té un ham/ per ‘gafar es peixos petits/ Es grossos i es seus amics/d’aquests només en parlam”, “Mare de Déu del Roser/ perdonau ses nostres faltes/ que es lladre més gros ha fet/ sa presó per tancar es altres”. Pega un cop damunt la taula quan no recorda un mot, que tanmateix, troba al cap d’un moment. Encara hi seríem, escoltant les seves cançons. “Com ho heu fet, per arribar a cent anys?, els demanam. “Hem fet molta feina”, diu ella. “Com tothom.” I continuen: “I ja ho veus, no pots aturar el sol,” diu ell.
“Quina feina heu fet?” Na Catalina diu: “Jo fins i tot he llaurat amb un ase, també guardava les ovelles, mon pare estava molt gras i jo i la meva germana anàvem a munyir perquè ell tenia mal acotar-se.” En Toni, per la seva part, diu: “De foraviler, guardar porcs, regar, anar a aplegar figues…” En Toni va ser als Pirineus el temps de la guerra. En recorda anècdotes: “No teníem beure, ni aigua, menjàvem bolles de neu. També anàvem a cercar llet amb un poal, si patinaves, amb la neu, i el poal queia, ja havies berenat.” Una vegada, a Madrid, va menjar un ca “Com si fos una cuixa de pollastre”.
Es varen casar quan tenien vint-i-cinc anys, i varen anar de viatge de noces a Palma, a l’hotel Alambra. Catalina: “Ell cercava llocs barats, i al primer que vàrem anar, va alçar el matalàs, i va dir: Anem. Estava ple de xinxes.” També havien d’anar a Sóller, però el tren “ja havia fuit”.
El seu fill Toni, vol reivindicar l’atenció a les persones majors. “Si poguéssim tornar vells i llavors tornar enrere, els polítics farien un ministeri d’acompanyament al final. Darrere l’envelliment hi ha sofriment, no els podem deixar tots sols. Una vegada em varen dir una frase que em va impactar: L’únic vell que no té valor, a la nostra societat, és la persona.” Continua: “Per sort, ells estan bé.” Per celebrar el centenari d’en Toni es va ajuntar la família, quan els faci ella, tenen pensat fer una festa.Tant de bo ho puguin celebrar amb salut.

Back To Top
×Close search
Search