skip to Main Content

La memòria serveix per fer reviure

Diumenge passat, quan els llums de l’auditori es van encendre, em vaig girar cap als costats per comprovar que no només era jo que duia un mocador arruat a les mans per eixugar-me les llàgrimes. Llàgrimes d’emoció i d’agraïment, per remoure’m tantes coses. Emoció també per aquella cançó que sonava i que deia: ara que ja fa temps que ja soc gran, ara que ja fa temps que som grans, ara que ja fa temps que seiem junts al voltant d’aquesta taula, ara que tinc pares ancians, ara que els fills se’ns fan gran, avui se’m creen nous records diferents dels que guardava.

L’obra Vilafranca, un dinar de festa major, dirigida per Jordi Casanovas, plena de simbolismes, és una apologia a la memòria, al pas del temps, a la família i a les arrels. Els fets transcorren a Vilafranca del Penedès un trenta d’agost de mil nou-cents noranta-nou, dia de la festa major de Sant Fèlix. Ens trobem amb una família completament normal, un matrimoni major amb tres fills i els seus respectius nets que es preparen pel dinar més important de tot l’any. És una data molt esperada, tan o més com Nadal.

Cada família té el seu propi codi, les seves pròpies normes i la seva particular manera de fer. I com a totes les cases, es parla de política, de fer país, de la rivalitat entre pobles, de les peripècies juvenils i de la velocitat amb que el temps passa. Però, el temps només temps. És una cosa efímera. Lo important és com invertim aquest espai minúscul d’hores, minuts i segons que ens pertoquen viure. I jo em demano, que faríem sense records? Si feim memòria no tot el que recordam són imatges, sinó també sensacions, olors, rialles, veus. Però la memòria, a aquesta família, hi juga un paper molt important. El pare té Alzheimer i tots en són conscients de que, cada cop estan més a prop de perdre el qui proporciona l’equilibri a aquesta família. També hi veiem l’enemistat entre germans per quatre trossos de terra sense valor, i surt a la llum la part més maquiavèl·lica d’una societat que, amb el pas del temps, oblida el que és realment important. S’introdueix el tema de la memòria, tant individual com col·lectiva, com una apologia als records, al no oblidar, al conservar, al mantenir, a la por a acabar formant part d’una societat anònima.

Al final, amb una música que t’encongeix, recordes tot allò que estimes i que ja no tens i que enyores, molt, cada dia. També recordes la teva terra, la teva gent, les teves festes, les cançons. I te n’adones de la importància que té mantenir les teves arrels malgrat siguis a l’altra punta de món.

Back To Top
×Close search
Search