skip to Main Content

“Me’n vaig amb les mans molt plenes del gust que he passat i del reconeixement públic que he rebut”

[pullquote] Magdalena Gelabert (Manacor, 1964) ha estat la directora-gerent de la Institució Pública Antoni Maria Alcover els darrers 13 anys. Ara, coincidint amb la lectura de la seva tesi doctoral aquesta setmana passada, deixa el càrrec per tornar a una altra de les seves passions: la docència.
[/pullquote]

La primera pregunta és obligada. Per què deixes la Institució per tornar a l’institut?
Ha acabat un cicle. Quan vaig començar vaig agafar una comissió de serveis per un any i l’he anada renovant periòdicament. Jo som profundament de vocació docent. Adesiara em sortia la vena de tornar a la docència. Quan vaig arribar aquesta casa (la seu de la Institució, al carrer del Pare Andreu Fernández) estava en ruïnes. I vaig arribar-hi amb el meu portàtil, la meva impressora, la meva tovallola… Hi he passat moment molt emocionants i vaig estar molt contenta de poder agafar el relleu que em passaren amb la creació del 1999, i la feina molt considerable que ja hi havia fet Joan Llodrà amb la constitució de l’entitat. El meu mèrit més més de l’edifici.
Què te’n dus de bo i de dolent, d’aquests tretze anys?
Del que estic més contenta és d’haver pogut acompanyar i dur la gestió de la reforma de l’edifici i el projecte museogràfic, és el que m’ha costat més en salut i energia, són tretze anys sense vacances i de dedicació vint-i-quatre hores al dia i set dies a la setmana. He donat molt a aquesta casa, però també n’he rebut molt, moltíssima satisfacció personal i moltíssim de reconeixement. Jo no vaig tornar feinera a la Institució, a l’institut ja passava gust de fer feina, però en un lloc com la institució la feina s’hi valora perquè es veu més. Me’n vaig amb les mans molt plenes del gust que he passat i del que he rebut de reconeixement públic. El poble de Manacor m’ha fet sempre costat, amb gent que ha participat en multitud d’activitats sense cobrar, i amb el suport de totes les forces polítiques i de tots els colors polítics. La junta rectora sempre m’ha fet costat, sobretot en el moment que les obres estaven més embarrancades… ha estat un vaixell molt gros. Però destacaria sobretot un nom: Antoni Pastor. Si no hagués estat el batle, no s’hauria acabat, perquè va ser ell el que va dur el projecte i el va defensar davant Jaume Matas el 2006. També destacaria l’anada a Missouri a fer una conferència sobre rondalles, una de les experiències més guapes de la meva vida… O el suport incondicional i constant de la família de mossèn Alcover. Allò que m’ha agradat més poc: la manca de personal, la burocràcia administrativa… Tanmateix, el darrer any i mig ja tenim un auxiliar administratiu, i ja en fa dos que tenim també Llucia Serra Ferrer. Per aquí hi han passat una vintena de becàries amb contractes de pràctiques o convenis de primera feina. Tenc paraules d’agraïment per a totes, perquè aquesta feina no hauria estat possible sense elles.

Què queda per fer, a partir d’ara?
Elaborar alguns materials més divulgatius, edicions de contes breus per a infants amb il·lustradors manacorins. Això crec que és necessari. I una altra cosa que ha quedat pendent és un catàleg de la visita guiada i de tot el material que hi ha a la Institució. Però això està gairebé acabat. També hi ha dos llibres que estan en marxa i que sortiran en breu, el llibre sobre Miquel Riera Alcover, a càrrec de Gabriel Barceló; i la traducció de rondalles a l’espanyol, després de les traduccions a txec, rus, romanès, anglès, francès i alemany.

En tretze anys ha passat una gentada per aquí. Ho teniu quantificat?
És tot a les memòries anuals. Només a la Marató de Rondalles hi han passat més de 2.000 nins. A partir del 2014, amb el projecte museogràfic acabat, s’ha multiplicat l’afluència de gent de tota edat. Hi han vengut les escoles, i també gent gran, associacions de la tercera edat, els premis Cavall Verd. Tot és fruit de la nostra vocació d’abraçar gent de zero a cent anys, i persones de tot tipus. Alemanys, francesos, anglesos… Per aquí hi passen també aquells turistes o visitants que cerquen la Mallorca autèntica, la nostra essència, la nostra llengua, lesnostres paraules.
Què ha significat, què significa, la figura de mossèn Alcover per a la cultura catalana?
Com tothom va tenir encerts i errors. I hi ha gent que en vol manipular la figura. Jo els ho dic ben clar: Antoni Maria Alcover va ser l’apòstol de la llengua catalana i en va defensar la unitat toa la vida. Científicament s’ha de reivindicar. Que vénguin a dir-me qui és mossèn Alcover! Jo el conec molt bé! A mi les primeres paraules que em surten cap a ell són d’honor i gratitud, perquè ha marcat la vida del nostre poble, la trajectòria de la cultura catalana no seria la mateixa si ell no hagués existit. Aquesta transcendènca encara la bevem i encara la vivim. Durant molts d’anys la seva figura s’associava només a bregues i a disputes. És ver, però és una part molt petita de tot el que va fer. El Diccionari avui encara és únic a Europa. Ell hi va deixar la vida, i va tenir la capacitat d’aconseguir 1.896 col·laboradors dels Països Catalans. Ell ens va aglutinar com a poble. Les rondalles, que són la meva passió, són una obra menor que feia en temps de lleguda. Va ser un home sempre arrelat a la terra, sense perdre el nord, transparent, nito. Si hagués estat una herba molla no hauria estat ni hauria fet res del que va ser ni va fer.

Aquest canvi de cicle coincideix amb la lectura de la tesi, que va ser divendres passat… Els teus fills ja són grans… No és casualitat, tot això.
No és casualitat. Som molt calculadora. De fet, com he dit abans, sempre he estat temptada d’anar-me’n. I ara és un bon moment. Les obres estan acabades, i el projecte museogràfic també. Hi ha Andreu Pasqual i Llucia Serra, que està molt preparada per agafar el relleu. La casa no em necessita. D’altra banda, a nivell personal és clar que hi ha una relació amb la lectura de la tesi. A mi m’encanta comunicar amb els alumnes, tenc vocació docent, m’agrada transmetre la passió per la llengua, per les paraules, per la literatura catalana i, a més, tornar a la carrera docent em permetrà tenir un temps per poder-me dedicar a escriure, perquè jo també som poeta, emocionalment vaig endarrer d’escriure poesia. La poesia ha hagut d’esperar i per ventura és el moment de poder tornar a agafar aquest camí.
Parlem de la tesi. La dona a les rondalles d’en Jordi des Racó…
Sí. Les rondalles d’Alcover mostren que hi ha una base matriarcal implícita i la figura de la dona hi té una presència imprescindible, poderosa. La dona hi apareix com a pensadora, com a model de saviesa, molt ben considerada i de vital importància per a la vida. Les rondalles no neixen a Mallorca, vénen d’un punt euroasiàtic i es reparteixen arreu del món. Superficialment pot ser patriarcal. Per davall hi ha el matriarcat, que és molt més poderós. I això ve de molt més enrere, no de la Mallorca de mossèn alcover. I ell no n’era conscient. Potencia les figures femenines, valentes, astutes, llestes, sàvies. Ho tenia tan dedins que li vessava sense ser-ne conscient. La dona tenia les claus del rebost i la clau dels doblers. Fins fa molt poc, els homes donaven el sou a la dona perquè l’administràs. A nivell de família, de poble, de clan, això vol dir un poder enorme. Ara, és clar que hi ha unes capes, uns intents de superposició de la força física masculina per sobre del que s’ha anomenat “el sexe dèbil”. Però ja en temps dels paleocristians, qui deia missa eren les dones. Balèria era una bisbessa de 66 anys. La comunitats matriarcals, d’altra banda, no són societats guerreres, perquè les dones defensen els fills de tota la comunitat, perquè saben el que els ha costat l’embaràs, el part, el fet de surar-los… De fet, en aquestes societats moltes vegades el fill no sap qui és son pare. Si totes les societats fossin matriarcals no hi hauria guerres.

Back To Top
×Close search
Search