skip to Main Content

Més de trenta quilòmetres no espotonen els devots

Centenars de persones acudiren dia 17 vespre al darrer ball a sa Bassa, després d’una volta accelerada que encetà el capvespre a la pista dels cavalls.

La volta del matí, vestida de bondies amb bata i xoquí, s’ha alçada tranquil·la. Fan camí assossegat, els dimonis, cap a les beneïdes. Després, just abans de dinar, l’entranyable ball de la rectoria. A Tortova, una trentena d’incondicionals dinen d’arròs i aguiat de pollastre. Restarà, ara, la volta de l’horabaixa. La pista dels cavalls, el ball, els trofeus. Caminaran cap a les avingudes, pel Colesterol. Poc greix deu quedar a les venes dels qui fan la ruta completa. A ca les Vives. I d’allà cap a la Torre altra volta. La mítica ballada del costat de can Puigserver. Euro a euro. I paciència. Acceleren, només el baciner sap per què. Ni la benzinera de Felanitx, ni molins de Fartàritx. Ni balls dins Fartàritx. Restarà només el Mingo, ca na Perelló i en Pont, cals Nicolau al carrer de Sant Joan, l’Apol·lo. Pel camí, el suplent de luxe Reyes conversa apassionadament amb una mà forta del Patronat. I sa Bassa, sempre al centre. Fa hores, més de dues, que una vintena de jovenells s’hi han assegut per fer rotlo, i quan hi arriben els dimonis, la disciplina és tanta que ni cal, tan sols, dir amples. Canten, encara, les gargamelles. La veu reposada de dir molts d’anys a un Toni o a una Tonina. L’abraçada i el bes. El somriure, més que la rialla. I la pissarra. La “codrilla” natural, el “17” i els “fideus”. Tot s’esfilagarsa com un nigul que s’hagués equivocat de dia un jorn de sol. Com un borrelló de llana entre els terrossos cansats de sequedat. Com l’aigua que ni fa xeregall ni s’estanca quan plou així com toca. Amb lentitud. Amb una lleugeríssima tristesa dels dies que passen com passen els anys. S’enceta un viarany cap a Francesc Gomila, i abans de travessar el carrer dels bous, es desfermen les vetes, es fan els darrers selfis, surt, definitivament, la carota del dimoni del cap de Toni Puig, qui sap, aquesta vegada, si serà la darrera… Emoció continguda. Alguns devots segueixen la colla carrer avall, d’altres desisteixen. I els més pocs, els darrers, els més valents, arriben a la persiana del carrer de Sant Roc per obrir la porta a un altre any que comença avui i sentir com puja per la gola escanyada, en forma de crit sord, en forma de paraula amorosida, la darrera paraula de la festa: “Fins l’any que ve!”

Back To Top
Search