skip to Main Content
Més Enlla De La Dualitat (Rita Shelyakina)

Més enlla de la dualitat (Rita Shelyakina)

La llum del matí em travessa i cega els ulls quan surto al balcó.
Aquesta setmana és molt diferent a les altres… Pel tema de la sentència tenim vaga de dimecres a divendres, i tant ahir com avui, s’han cancel·lat classes i organitzat manifestacions extraordinàries. Hi ha hagut moltes represàlies i la gent està perdent les maneres. No m’estranya, ja que els que venen enviats pel govern Espanyol ens pitjen perquè responguem amb violència.
I esque aquí, com bé vaig comentar ahir, tot és més intens i agitat que a Mallorca, on vivim molt més tranquils. Aquest fet, sense tractar-se de positiu o negatiu, simplement: és.
La multitud està molt implicada i a vegades em crea remordiments quedar-me a casa, fins hi tot si és el que el cos em demana, perquè sent que no participo prou de les coses. Faig un exercici d’autoestima i em dic que no sóc pas egoísta, sinó que si jo no em cuid ni emplen fent el que necessit, no donaré res bo al món. Donar és una qualitat natural que ocorre en els idonis casos sense esforç, sense cap intenció… surt naturalment.
I l’amor propi és el principi de la revolució col·lectiva més gran, encara que molta gent no s’ho pensi.
Però tampoc vull caure en la dualitat… Les persones que es manifesten, que surten al carrer o que s’impliquen en determinades coses: mouen muntanyes amb la seva determinació, que també és una forma d’amor, d’amor per idees, per un canvi, per un món més just.
Al final simplement intent no sentir-me malament amb mi mateixa, per no voler participar d’algunes coses. Tots som i sentim de formes diferents, i aportam el que podem, res és millor que lo altre, sinó granets d’arena.
Em vull acceptar així com sóc, malgrat em costi, ja ho estic fent. Amb el deixar una vella realitat, uns vells patrons i mentalitat de que el món és carència, de que només es pot salvar amb dur sacrifici, i en canvi: adoptar pensaments abundants i de poder, de que el poder està aquí, dins cada un de nosaltres. Això encara avui em sembla difícil de creure, molta gent no ho creu, ens queixem del món, no hi ha acceptació. Però vull entendre, vull rendir-me més ben dit, a la idea de que això també és una part del procés, que no hi ha res a fer, i que cadascú al seu moment abandonarà la resistència.
Quan em rendeixo a aquestes idees sent silenci i compassió. Sent de veritat que no hi ha res a fer, que no fa falta.
Entenc però, (i molt bé) que això no ha de suprimir-nos la ràbia, la pena, la tristor… inclús la indignació. Que la compassió no anul·la les males sensacions, sinó que les permet veure i sentir desde l’acceptació de les pròpies, permet que s’expressin amb una qualitat conscient al darrere, que les transforma, les alquimitza en una cosa totalment nova.
No és el rebuig de lo difícil, no és un “pau i amor” passiu, ni un no conflicte constant. El viure desde la ment comporta conflicte, i aquest pot ser dinàmic, enriquidor, i finalment desaparèixer quan abandonem la nostra addicció al sofriment.
Penso això i alhora crido mentre sent l’escalfor de la gent, la unió del poble. Que més enllà d’ideologies, reivindica una cosa tan simple com fer-se sentir, com que la seva veu sigui escoltada, com deixar-se ser el que és, alçant el que per ell és símbol de llibertat: una estelada.

Rita Shelyakina

Back To Top
×Close search
Search