skip to Main Content

Mestre Bach. L’Oratori de Nadal a Manacor

[pullquote]

Fundació Studium Aurem a l’Auditori de Manacor 20-12-2015.

Direcció: Carles Ponsetí.

Solistes: Marcela Inguanzo, Fréderic Sizaret, Antoni Aragón, Xavier Mendoza.

[/pullquote]

Els humans navegam dia a dia entre ombres i claror.  Clarobscurs que conformen la nostra existència. Dies grisos, on la boira que un atribueix al canvi climàtic no permet pensar més enllà de les preocupacions quotidianes.  Sabem que, a vegades, comprar una entrada per anar a un concert pot ser l’única porta de sortida a unes setmanes d’entrebancs personals.

I vet aquí que, una vegada asseguts al teatre, una espiral de llum esfereïdora ens colpeix.  Unes timbales quasi marcials, decidides, marquen la sortida.  Rínxols de so s’enlairen cap amunt i avall, enlluernant als oients que, bocabadats, esperen l’arribada de quelcom indefinible. Trompetes i violins s’encalcen en cercles de color, i el cor, encetat el cant, obre la porta a la sala magnífica on tot serà entès i perdonat.  L’habitació divina on la joia omple el cor, la llum anega els ulls, el bàlsam esperat cura les ferides i dóna conhort als perduts i desesperats.

Mestre Bach, el bruixot Bach, presideix el ritu catàrtic. Res pot impressionar tant com l’entrada a l’Oratori de Nadal. És igual si no has estat criat dins el món cristià: l’alegria poderosa, lluminosa, plena, de “Jauchzet, Flohlocket, auf preiset die Tage” no necessita traductor.  Tot allò que un pot esperar de conhort, de comprensió i gaudi està escrit en aquesta música. Solament queda agrair-ho al curandero, al que unta amb art les ferides dels pobres mortals.

Potser Manacor ha tingut concerts memorables, però Studium Aureum mostrà la categoria i la classe necessària per envestir una obra mestre.  Res faltà, encara que la Cantata n.1 semblà més rodona en interpretació. El cor, les cordes masculines i femenines mesclades com li agrada al director Carles Ponsetí entraren decidides i clares a cadascuna de les parts. I una secció instrumental afinada, brillant i equilibrada feu possible l’acompanyament perfecte a la cort celestial. Els solistes no escaparen a l’encanteri: mesurats, definits, expressius però sense sentimentalismes.

Carles Ponsetí mostrà, en el seu gest com a director, respecte i amor per la música interpretada.  A vegades, un sol cop de braç donava l’entrada, deixant que els músics seguissin l’espiral encegadora.  “Entrau i seguiu, tanmateix aquesta música vos portarà ella sola…” semblava transmetre en la seva direcció mesurada, clara, alegre també.  Molt bona feina , excel·lent. I tan sols resta donar les gràcies per l’esforç de programar i oferir una música semblant, malgrat tots els entrebancs que qualsevol producció musical té avui dia.

I ja curades totes les ferides, ens aixecam dels seients.  Ara, encesos els llums de l’Auditori, ens adonam que el programa oferia la traducció del text alemany/català/castellà. I veiem que, tanmateix, havíem endevinat la traducció: “Alegreu-vos, canteu feliços! Lloeu aquest dia! Lloeu el que ha creat l’Altíssim! Abandoneu la por  i les penes! Canteu alegres! Lloeu sense fi! “

Com sabia mestre Bach el que necessitàvem quan, derrotats, arribàrem al concert?

Back To Top
×Close search
Search