skip to Main Content

Miquel Brunet: “Els mallorquins hem de passar de l’autoodi a l’orgull”

D’on surt Ferments?
Va ser un desig de formular una pregunta. He anat veient que als mallorquins ens costa molt musicalment expressar la nostra identitat, més enllà de folklorismes. Hi ha una pressió brutal de globalització, en moda, i en la música tampoc no hi som aliens.
I què heu fet per respondre aquesta pregunta?
Férem unes jornades de reflexió. Ens tancàrem durant tres dies a l’estudi d’enregistrament i a partir de l’estimulació sensorial cercàrem si érem capaços que afloràs una música que ens pogués definir identitàriament.
Què ens identifica, musicalment? La llengua, o els ritmes, les ressonàncies?
La llengua és una cosa més. No la podem obviar dins el fet musical. Pel que fa a la part més intrínsecament musical també és molt important que cerquem la nostra pròpia expressió. Molta de la gent que fa música imita models anglosaxons, quan aquí en tenim d’altres. La pregunta és: els mallorquins, podríem arribar a tenir una personalitat musical? La tenim? O la reprimim i no la treim?
Qui hi prenia part?
Volia que hi hagués una connexió de les noves generacions que practiquen el jazz, que tenguessin un vincle molt directe amb la terra: la persona idònia era Biel Majoral, que practica la terra a diari, professor d’universitat, cantador, fa vi; i Sebastiana de Son Roca, que cantava tonades del camp. El tret més diferencial és que no hi havia partitures, ni convencions ni cap indicació prèvia, només cuiners, músics, gent que fa vi, glosadors… vaig dividir les sessions en temes perquè no fos caòtic. El verb, la paraula, amb la presència de Maribel Servera i Mateu representaven el caràcter més improvisador del jazz, la capacitat d’improvisar no tant en la part musical, que també, sinó també en la paraula.
Trobares la resposta? Tenim identitat?
Més que una resposta cercava un procés que pogués tenir continuïtat. John Cage o Michael Nyman, ja feren en el seu moment música de processos, no de resultats. Així com Bob Dylan deia que la resposta és dins el vent, nosaltres podem dir que la resposta és dins el disc. Jo m’hi sent identificat, efectivament, també hi veig processos de comunicació, encetar un debat per veure si som capaços dins la voràgine globalitzadora de tenir una veu.
Una veu com la que tenen el formatge, el vi o l’oli?
Sí. A un club de jazz no hi ha ningú que improvisi sobre la sibil·la o les rondalles, Jo ja sé que dins el folklore hi ha unes mostres que es treuen al carrer quan hi ha una festa, però jo parl de la quotidianitat.
I ho aconseguirem?
Sí, si passam de l’autoodi a l’orgull, que és una cosa que els mallorquins practicam poc.

Back To Top
×Close search
Search