skip to Main Content

“Els mobles d’avui són llisos, no duen feina tornejada”

[pullquote] Andreu Riera (Manacor, 1940) és torner. Ho ha estat durant tota la seva vida. Avui recorda amb nostàlgia un ofici que, com tants d’altres, s’ha vist condemnat a la desaparició.
[/pullquote]

Heu estat torner tota la vida.
Sí. Vaig començar amb 14 anys de mosset. En aquell temps, tot d’una que podies havies de fer feina. El meu conco Capellano coneixia fusters i torners i em va recomanar a un taller per començar. No ens en quedava d’altra.

Quin taller va ser aquell primer vostre?
Era el taller d’en Gaspar Melis, al carrer de la Pau. Ell va ser el meu mestre. A Manacor, en aquell temps, hi devia haver una quarantena de torners. Només al carrer de la Pau n’hi havia quatre.

Amb ell passàreu el mossatge. Què cobràveu?
Cobrava sis pessetes cada dia. Si treus comptes en toquen 42 a la setmana. Ell me’n pagava cinquanta, i així els diumenges podia anar al cine, que costava una mica més de dues pessetes, llavors.

Quin jornal fèieu?
Fèiem moltes hores i a males hores. Ten en compte que llavors l’electricitat ens arribava de la central de Manacor. Si no teníem corrent feia molt mal fer feina. I quan l’electricitat era més bona era durant la nit. Durant una temporada prohibiren que posàssim res en marxa entre les sis i les nou. Acabat aquest parèntesi tornàvem a la feina.

El torner deu fer feina per al fuster, no és així?
Així és. El fuster et du les barres preparades i el torner amb una gubia o un puntacorrent fa els dibuixos.

L’ofici de torner té aquest nom perquè hi deu haver un torn.
Sí. La barra es posa al torn, que roda, i així dónes forma a la fusta, amb l’eina, que reposa damunt el que anomenam la costella. Fèiem feina a mà. Una vegada a un jove que havia de començar amb mi no li anava bé el torn perquè era esquerrà i la politja del torn li venia a la part esquerra. Haguérem de fer un torn girat perquè pogués fer feina.

Quin tipus de barres tornejàveu?
De tot: cames de taula, menjadors de casament, llits, cames de paradora.

Amb quina fusta solíeu fer feina?
Fèiem feina amb llenyes guapes: ametler, cirerer, albercoquer, noguer. Eren fustes guapes, però també fortes.

Com fèieu la feina?
L’entorsillat es feia a mà. Primer havíem de senyar el dibuix damunt la fusta. Després amb el martell i el punta corrent anàvem donant forma. I també empràvem una aixa. Després amb la raspa li anaves donant forma. I amb una raspa més fina de forma cònica que anomenàvem coa de rata fèiem el coll a l’entorsillat.

Quants d’anys féreu de mosset?
És una feina complicada. Vaig estar set anys per aprendre’n. Després de fer el servici vaig comprar un torn i em vaig posar per jo. En aquell temps fèiem feina molt a la vista, sense fer servir compassos. Un torner ha de tenir molt de pols.

Què en pagàreu, d’aquell primer torn?
Del torn, el motor i la banca per sostenir-lo en vaig pagar 5.000 pessetes. El vaig comprar de segona mà a un taller que feia cadires i on jo anava a fer feina els vespres. Era una màquina bastant antiga, perquè en el rodament, en lloc de capses de bolles hi duia soquets d’alzina.

On obríreu aquell primer taller?
Damunt ca ma mare, al carrer de Valdívia, just al costat del carrer de la Verònica. Tenia dos mossets, i una germana meva que també fregava.

Quan comença el declivi de l’ofici?
Arriba amb els copiadors.

Què són els copiadors?
Són els torns copiadors. Els poses una plantilla i la màquina fa tota la feina. Gent que no era de l’ofici va comprar aquelles màquines i treien la feina molt més barata que un torner que feia la feina a mà.

Com ho féreu per sobreviure?
Quan la cosa va començar a anar malament vaig començar a fer arrambadors d’escala, que era una feina que s’havia de fer molt a mà i els copiadors no les podien fer. Això es pagava bé. Més tard, a Mobles Galmés compraren un màquina i em demanaren per anar-hi a fer feina. Hi vaig estar deu anys. Després ell es va retirar i em va dir que si volia continuar amb la feina o li havia de comprar les màquines o les hi havia de llogar. I les vaig comprar. En total, dos torns copiadors i una fregadora. També hi havia torns de mà.

Què féreu amb totes aquestes màquines quan us vàreu jubilar?
Un dels torns el vaig vendre a un que feia marès. La resta ho vaig vendre a un taller de Guadalajara, a Mèxic.

A Mèxic! Com arribàreu a contactar amb un taller americà?
Tenia un amic manacorí que hi feia feina, en Joan de s’Hort, li deien. A mi les màquines no em feien més que nosa. Les vaig dur a en Sebastià Frau perquè les repassàs. Vaig ensenyar el sistema a en Joan i les vàrem posar dins un contenidor per enviar-les a Amèrica.

I va anar bé?
No. En Joan no era de l’ofici i quan les màquines varen ser allà no en treien aguller. Em varen demanar si podria anar-hi a ensenyar-los-en. I me n’hi vaig anar.

Us pagaren el viatge, així mateix?
I tant! Me n’hi vaig anar mantengut una setmana, amb tot pagat. I els moments que no fèiem feina ens dugueren a veure les coses de per allà.

Encara deuen funcionar, aquelles màquines.
No. El taller ha fet ull. Era un taller grandiós, feien mobles per als hotels i tenien més de 300 empleats.

Avui queden torners, a Manacor?
En queda un, si no s’ha jubilat, en Prohens.

Pensau que es podria recuperar, l’ofici?
No, perquè avui la feina tornejada no es posa. Els mobles d’avui ho duen tot llis.

Back To Top
×Close search
Search