skip to Main Content

Natural, com un guepard a l’encalç de la bellesa

Fotos: Núria Sánchez

“He titulat el disc ‘Adesiara’ perquè és una paraula que m’agrada. És curta, és precisa, és nostra, genuïnament nostra. Els catalans es pensen que és dialectal balear, i no és ver. Tampoc no és cap paraula extravagant”. Així explica Roger Pasqual (conegut en el món de la música com a Roger Pistola) el títol, entre poètic i nostàlgic, del seu darrer disc. De fet, el músic manacorí, que ha tornat a Mallorca després de nou anys per Barcelona admet que “el títol del disc vaig pensar-lo abans de fer-lo. El procés ha estat així, adesiara, fet a ràfegues, a temporades molt escalonades en el temps que han fet que el procés s’allargàs més d’un any i mig”.

Tenim un nom
Roger Pistola, però, aclareix que “no hi ha una desigualtat entre una peça i l’altra, perquè tot ja estava molt pensat, molt rosegat, abans de començar el procés. L’allargament en el temps ha estat més una qüestió de disponibilitat que no una manca de cançons”. Entre els motius de la demora hi havia la recerca d’una discogràfica. Avui, diu Pistola, “t’has d’espavilar, no és com els anys noranta. Ara la discogràfica només et posa el segell i s’encarrega d’un mínim de promoció”. Finalment qui es cuida d’aquestes tasques per al disc Adesiara ha estat el segell gironí RGB, “són de la vella escola del rock català, i editaren discos d’Elèctrica Dharma, Els Pets… i de fet va ser fundat pels mateixos Sopa de Cabra”. En la voluntat de Roger Pistola s’hi destria, diàfana, la il·lusió “d’eixamplar horitzons cap al Principat”, un objectiu que no podia assumir Velomar Rècords, el segell menorquí que fins ara havia editat els discs anteriors, dos, de Roger Pistola en Solitari. De fet, hauríem de dir ‘de Pistola’, perquè aquest disc d’Adesiara és el primer que publica “amb el nom complet de Roger Pistola, perquè Pistola era un nom massa genèric, i si ho cercaves al google et sortia de tot. De pistoles ja n’hi ha massa, i de Rogers Pistoles, no tants”. diu rient.

Per què un disc?
No sabria ben bé què hauria de contestar, Roger Pistola. “A priori tot són pèrdues”, diu, mentre afegeix que “quan fas un disc ja saps que hi vas per perdre doblers, però a mi m’agrada la figura del dis com a entitat, de dalt a baix, i m’hi capfic molt a l’hora de pensar l’ordre de les cançons i un concepte global del disc”. Recorda el músic manacorí que, per exemple, en el disc anterior totes les cançons començaven per “com”, ara totes les cançons tenen com a títol una sola paraula, com el mateix disc.

Creixem contents
Hi ha dues marques que determinen l’evolució de Roger Pistola en aquest disc respecte dels dos anteriors. La primera ens diu que “estan gravats d’una manera més casolana, tot i que sí que férem les bateries a l’estudi”. Ara “hi ha una preproducció molt forta amb tota la banda, i en dos dies enllestírem l’enregistrament en estudi i en directe”. El fet de tenir-ho enregistrat en directe fa que “el disc sigui molt fidel a com sonaria un concert”.

El músic manacorí recalca que “és un disc bastant pop”, i per tant, “bastant optimista i alegre, més que els anteriors”. Si ha d’explicar per què, la resposta és senzilla: “El que faig en solitari és molt autobiogràfic i ara estic en una etapa vital més alegre”. Si ha de parlar d’influències, no titubeja: Here we go magic i Daniel Lanois, “perquè són dos referents que m’agraden molt, pel tipus de producció que tenen, pel so, pel color de la seva música”. Però té color la música? És clar: “El color és equivalent a l’atmosfera, m’agrada aquest rotllo sinestètic, sí… és com quan dius que una guitarra sona dolça”.

Portocolom
Roger Pistola ha tornat de Barcelona després de nou anys. Ara viu a Portocolom i aprofita la seva estada a Mallorca per estudiar al Conservatori el grau superior de música moderna. Els qui no han tornat, però, són els seus músics. Antoni Llull és el bateria manacorí, Josep Munar, el guitarrista felanitxer, i Òscar Garrobé el baixista barceloní. Tots viuen a Barcelona i és ell qui es mou cap allà per fer els concerts que surtin. De moment, els podrem veure al Teatre de Manacor el pròxim 21 d’abril en la presentació del disc, i dos dies abans a la sala Pumarejo de Barcelona, “que és on assajam i on s’ha gestat el disc”.

Sobreviure
Roger Pistola viu de la música. Sobreviu de la música. Per això, a banda del seu projecte en solitari, manté i participa en Train of Love, un grup de versions; també l’obra de teatre La cita, de la Fornal; i és el vocalista de Ca de Bou, la reencarnació moderna dels mítics Tots Sants, després de l’adéu de l’enyorat Xavier Ramis. A banda de tots aquests projectes, també té en marxa “un grup punqui amb el meu germà Joan Adrià que li deim Mobbeim” i les versions de Guillem d’Efak a Ràdio d’Efak, amb Produccions de Ferro.

A Barcelona, explica, “les condicions per tocar estan molt malament, hi ha molta competència, i per això hi ha molta de gent disposada a tocar de franc. L’única manera és espavilar-te mabm la venda d’entrades”. Tot plegat ha canviat molt d’un temps a ara. A Mallorca mateix, recorda Pistola, “hi havia moltíssims més de llocs per tocar, hi havia, també, més costum d’anar a veure concerts”.

Sense nou disc a la vista
Si fa tant de temps que preparava l’Adesiara hom podria pensar que ja hi ha una quarta entrega discogràfica pensada, però s’erraria: “Precisament m’estic forçant a no compondre, perquè ha estat un disc, aquest, tan mal de parir que no vull tornar a passar l’agonia d’un any i mig amb el disc que et crema a les mans”.

Tesitures i naturalitat
Veure Roger Pistola damunt un escenari és com contemplar un guepard que corre per la sabana a l’encalç de la bellesa. És natural, en Pistola, perquè “ho tenc molt interiotitzat, perquè ho he fet tota la vida, faig concerts des dels sis anys”. I això li permet proposar molts de registres diferents, com amb els Ca de bou, en què “quan cant les cançons d’en Xavier em pos a la seva tesitura, en canvi quan faig les que he compost jo, vaig a la meva”.

La seva, la natural, la de Roger Pistola. Escoltau-lo, que ho paga.

Back To Top
×Close search
Search