skip to Main Content

“No moriren dues vegades, moriren cada dia i cada hora durant setanta anys”

“Aquesta nova obra d’Antoni Tugores té un gran valor pedagògic i social, perquè recupera la dignitat d’aquestes cinc dones, a les quals m’he acostat sempre amb emoció, i que ja formen part de la meva genealogia de dones, que admir amb sororitat, amb força i amb compromís amb els valors que sempre defensaren”. Qui parla així és Antònia Matamalas, presidenta del Col·lectiu de Dones de Llevant i que va ser la primera a parlar a la seu estibada de la Institució Pública Antoni Maria Alcover durant la presentació de Moriren dues vegades, el llibre que Antoni Tugores ha escrit sobre la història de les cinc infermeres de la Creu Roja vexades i assassinades a Manacor l’estiu del 1936.

L’encarregat de fer de mestre de cerimònies fou Lleonard Muntaner, que no es pogué estar de referir-se a “l’originalitat amb què Antoni Tugores ha estructurat la investigació. Has fet un ou de dos vermells”, li digué.

Seguidament prengué la paraula Teresa Fernández advocada de Women’s Link Worldwide, un organisme internacional que promou la justícia des de la perspectiva de gènere a tot el món i que ara ha duit el cas de les germanes Buxadé a la querella oberta a l’Argentina contra els crims de guerra del franquisme.

Abans de parlar, Fernández introduí un dels moments més emotius de las vetlada, en projectar un moment d’una entrevista que mantengué amb Carles Buxadé, nebot de Daría i Mercedes, que no va poder ser a la presentació per motius de salut. Fernández explicà que, una vegada que va conèixer Buxadé, “com més sabia del cas, més en volia saber, i encara no ho sé tot”. L’advocada asturiana recalcà que “Antoni Tugores no sap com és d’important aquest llibre per a la feina dels advocats. Sense les famílies, sense els historiadors, sense els antropòlegs, la nostra feina seria molt més difícil, perquè passats tants d’anys és molt difícil obtenir proves mèdiques directes”. Per això, digué, “és imprescindible la seva tasca per a qualsevol procediment de veritat, justícia i reparació”. Fernández insistí que “en tots els processos de guerra, les dones pateixen violència específica pel sol fet de ser dones, i aquesta situació queda invisibilitzada”. L’advocada acabà el seu discurs donant les gràcies a Tugores “per ajudar-nos en aquest procés i a posar nom a aquesta part de la història: “Si no contam el que va apssar a aquestes dones, no estam contant la veritat completa. No és remoure coses del passat, sinó recuperar la nostra memòria”.

També era present a la taula de presentació Anne Buxadé, filla de Carles, i reneboda de Daría i Mercedes: “No record un sol dia de la nostra vida a Irlanda que mon pare no fes alguna invedstigació, recerca de fotos, d’articles, sobre la família dels seus pares. Ho hem viscut cada dia a la família, i la història de Daría i Mercedes és un tema de cada dia a casa nostra a Irlanda”.

“Aquest era el seu somni, que avui es fa realitat”, acabà dient, mentre recordava la primera venguda a Manacor de la seva família, “havien perdut tota esperança de trobar-ne cap rastre, i un jove a la biblioteca els va mostrar el camí del cementeri, a partir d’aquí tot va ser mésfàcil”.

Seguidament prengué la paraula Llorenç Capellà, prologuista del llibre, que, amés destacà que “és una joia, tant d’edició com de contingut”. Capellà començà destacant l’aspecte creatiu: “Conec en Toni investigador, un pèl fred en la seva expressió perquè s’excedeix de rigorós, però en aquest llibre se’ns descobreix el Toni creador, és el llibre més extraordinari que ha fet fins ara”. “En Toni i en Carles Buxadé creen un llibre de correspondència on la memòria històrica, d’aquells fets del 36 hi és present constantment però alhora permet conèixer tot un món familiar, tota una xarxa econòmica i social, les coses que va destruir la guerra civil, no sols les vides de les persones que moriren, sinó les vides de les persones que les envoltaven”.

Capellà, contundent, denuncià que “vivim, hem viscut, un procés de desmemòria extraordinari. Mentre s’assassinava gent a Son Coletes, la desmemòria ja funcionava a través de la mentida, inicialment, o de la nova visió de les coses que no podien ser combatudes ni rebatudes”.
L’autor del Diccionari Vermell recordà que “a l’Argentina tengueren vuit anys de dictadura, a Xile, setze. Aquí parlam de quaranta, amb tot el que això significa”. I aclarí que “la gent sabia coses però quan s’havia d’entretenir no pensava en la cultura popular. La desmemòria va ser tan important com la mort física de les víctimes”.

Tanmateix, per Capellà, a Mallorca es va donar un fet extraordinari: “Per molt que lluitassin per fer desaparèixer el record de les coses, sempre va quedar gent de les classes populars per servar aquesta memòria”.

Capellà digué que en aquest llibre Tugores “la paraula i el record arriba a la intimitat i les coses petites, i acabà recordant un sermó de Francesc Sureda i Blanes, rector a Manacor en aquells moments, el mateix dia que morien assassinades les cinc infermeres: “Hemos experiomentado dolorosamente la atmósfera que respiran las hordas desembarcadas, el del materialismo más bestial, el robo sistematizado, el incendio la ruina, la iconolatria y el abuso moral múltiple y sin entrañas”, un sermó que contrasta, i molt, amb el to de les cartes que s’escrivien Daría i Mercedes amb la família, recordava l’escriptor palmesà. “És igual si va disparar ell o no, amb paraules com aquestes és com si ho hagués fet”, digué referint-se al sermó de Sureda i Blanes, mentre recordava que l’endemà, a Palma , Llorenç Villalonga donava el braç a la dona del marquès de Zayas, mentre miraven desfilar els soldats valents que venien de Manacor d’assassinar les cinc infermeres”.

Per Capellà, en aquest llibre “surt el novel·lista Tugores, que sense dir una sola mentida pot recuperar les emocions familiars i tot l’entorn de patiment i desesperança d’una família”. I acabà dient que “no moriren dues vegades, moriren cada dia i cada hora durant setanta anys. Ell les ha rescatades”.

Clogué l’acte Antoni Tugores, agraint la col·laboració de Carles Buxadé: “Sense ell aquest llibre no s’hauria fet mai, tant per l’ànim que hi ha posat com per la documentació, com també per la que ha aportat el seu cosí Joan Serra Buxadé”. Tugores agraí també la feina feta per “companys de viatge” com Tomeu Ferrer i Jaume Miró.

Han estat catorze anys de feina, centenars de corresu electrònics, lectures, arxius… i tot “via Carles Buxadé, que sempre ha mostrat passió per Daría i Mercedes, les seves tietes, una passió que em va arribar a contagiar”.

Tugores acabà remarcant que “la mort de les cinc dones voluntàries de creu roja no va ser un crim qualsevol”. “Passaren de víctimes a culpables i s’escampà aviat la infàmia del feixisme més barroer deixant caure que es dedicaven a satisfer sexualment la tropa. El que he volgut amb aquest llibre és desmuntar la difamació i retornar la dignitat a qui mai no l’havia perduda”.

Tugores reconegué que “resten incògnites per resoldre, potser qualsevol dia tanquem algun dels interrogants pendents, i si qualque moment veim que la travessia cap a Ítaca se’ns fa llarga, girarem l’ullada cap enrere per veure el camí que hem fet cercant-la”.

Back To Top
×Close search
Search