skip to Main Content

“No volem ser només la veu de les cinc protagonistes, sinó de totes les dones represaliades a la guerra civil”

[pullquote] Valenciana de naixement, però instal·lada a Barcelona des de fa molts d’anys, Carme Portaceli ha liderat més de seixanta muntatges teatrals i aquest cap de setmana arribaa Manacor per dirigir Només són dones
[/pullquote]
Música, dansa, text i les històries de cinc dones entrellaçades. Com es menja tot això?
La història d’aquest muntatge neix a  partir d’uns monòlegs de Carmen Domingo, que escriu aquests textos sobre les dones represaliades a la guerra civil, per recordar aquestes dones de les quals ningú ha parlat mai a la vida, perquè sempre es parla dels homes, però mai de les dones.
Que resten invisibles. 
Sí, i tant el text com el muntatge volen ser un homenatge a aquestes dones heroïnes en silenci. Les dones no eren considerades preses polítiques, les tenien a la presó com si fossin prostitutes o lladres, i per tant no computarien en una eventual denúncia per crims contra la humanitat. El cas és que eren militants i tenien molt a veure amb la lluita per la llibertat i la democràcia. D’altra banda, també hi havia moltes dones que eren a la presó pel simple fet de ser filles de, germanes de… De totes aquestes dones no hi ha ni xifres de quines són les mortes o afusellades.
I per què la dansa, o la música?
Per expressar més el que volem dir hi afegim tots aquests llenguatges escènics. És un espectacle total. El teatre és un teatre total no és només text. I per això em surt un espectacle amb una ballarina i una música. Els textos són dits per l’actriu, tot i que en alguns moments interactua amb les altres.
Les cançons són de Maika Makovski?
Sí, és clar, i compostes expressament per a aquest espectacle. El que jo faig és agafar els textors i començo a barrejar els monòlegs cercant relacions entre les vides d’una i altra dona.
I el públic? 
El resultat ha estat interessant, el públic ha estat impressionant, i ha donat una resposta increïble, ens estan passant coses molt boniques. Tot això passa perquè estem parlant d’art i de teatre, però també estam parlant de les dones, de la seva invisibilitat i de la memòria.
Són històries reals?
Sí, però estan ficcionades, perquè no fossin exactament aquestes històries. Volem ser la veu de totes les dones, no només d’aquestes cinc. En aquest sentit va ser determinant el testimoni de Tomasa Cuevas, que es va salvar de la presó. Analfabeta, va ser la primera que va tenir consciència que en aquelles presons es cometien assassinats.
Som davant un drama, davant una obra absoluta, lacrimògena?
No. És una obra enormement poètica, és dura pel que explica, però sobretot és un homenatge a aquestes dones. Són històries terrorifiques. Ningú les anomena. Tothom parla de directors de teatre, de pintors, d’artistes, dels membres de la generació del 27, però ningú anomena les dones, com si no existissin. I el pitjor de tot plegat és que això encara passa avui. No escriuen de nosaltres.

Back To Top
×Close search
Search