skip to Main Content

Només són dones: per poder morir amb un nom

Quin sentit té la poesia després de la barbàrie dels camps nazis? Existeix, de fet, la sublimació artística, després de la festa macabra de la mort? L’atemptat sistemàtic contra les idees i la llibertat, contra la humanal raó, contra el seny de l’espècie, tenen contrapartida amb la forma d’un vers, dins l’ànima de les paraules? Hom podria arribar a pensar que no. Però tanmateix, la fe en el déu petit dels mots és insubornable i acaba sempre reverdint i rebrotant en el lloc més impensat. Les històries que conten les cinc dones (interpretades en forma de monòlegs de forma magistral per Míriam Iscla) són dures, escarrufen, corprenen, però no fan plorar, perquè la poesia amb que les fa parlar Carme Portaceli les dignifica. I la dignitat ens fa alçar el casp i mirar de fit a fit l’amenaça i la barbàrie. Sense por, amb fermesa. Sol Picó impressiona damunt l’escenari només amb la sola presència elegant, sòbria, nua d’artifici, real com ella mateixa, tota de carn, tota d’ànima. L’aigua del bateig maleït balla com balla la coreògrafa alcoiana. Fins on pot arribar la crueltat humana? Fins on s’allarga la rialla de hiena carronyaire d’unes monges de la Caritat capaces de deixar morir d’inanició tretze infants com a xantatge perquè una de les preses accepti el batiament catòlic?
Completant el triangle pancatalà, Maika Makovski, la cantant mallorquina, aporta la mescla necessària d’aspror i dolcesa a un espectacle que cerca els símbols per configurar-se com una proposta de memòria col·lectiva i de reivindicació d’unes dones que, com tantes d’altres, han romàs invisibles durant dècades fins que qualcú com Tomasa Cuevas (una de les preses analfabetes que aconseguí sortí de les presons franquistes) anà arreplegant en cintes de casset les històries de desenes de dones represaliades pel darrer règim feixista d’Europa. Un règim que encara avui no ha estat jutjat, i les víctimes del qual tampoc no han pogut ser rescabalades.
Només són dones, posa damunt la taula el deute que tenim tots amb les dones víctimes de desaparicions forçades, com per exemple aquelles que foren enterrades amb una botella entre la roba. I dins de la botella, el nom de cadascuna, perquè poguessin morir amb el seu nom.
L’Auditori de Manacor, corprès per cadascuna de les històries, conscient de l’exercici històric que acabava de practicar, s’aixecà per aplaudir incondicionalment no ja l’actuació de les tres artistes, que també, sinó la memòria dels milers de dones que no tengueren la sort de poder morir amb una botella amagada entre la roba ensangonada. Que cada aplaudiment els sigui un nom i un record digne.

Back To Top
×Close search
Search