skip to Main Content

De noms de carrers manacorins, símbols i l’espai viscut (i compartit)

Manel Santana i Morro Historiador i escriptor

M’agrada voltar pels carrers de Manacor. Camín mentre la meva vista pentina façanes, els detalls de l’espai urbà, vestigis antics i moderns: forats de moix, escopidors, baules i forrellats de ferro, motllures, etc. He vist que a la plaça de vora casa meva hi ha una doble retolació: una diu que es la plaça de la Constitució, i abaix, en una rajoleta que és la plaça de les verdures. Nom oficial i nom tradicional i al costat d’ambdues algú hi ha dibuixat amb pintura negra una estelada malgarbada.

Els noms dels carrers i places mai no són per casualitat, pens. Per això, amb la vista posada en el nomenclàtor urbà, he volgut abordar aquesta temàtica.

Des de la Plaça de ses verdures camí de sa Bassa, necessàriament hem de passar pel carrer del Mercadal, nom antiquíssim. Els carrers ens parlen, delaten una identitat, el passat i el present d’una comunitat sobre l’espai. Expliquen coses i delaten allò que es vol recordar (o el que volen que la gent recordi), són una visualització intencionada de la memòria col·lectiva, emparada en el passat, la tradició però també en decisions concretes.

Així, a tall d’exemple, la Plaça de ses Verdures i el carrer del Mercadal són senyals d’una identitat d’aquest bocí de Manacor que ens parla de comerç, de proveïment de queviures, de mercaderies, de tragí de gent, del que entra i es reparteix a Manacor. Som al voraviu de la ciutat antiga, pens mentre camín.

L’espai urbà té una dimensió vivencial, és a dir la ciutat on alenam, creixem, estimam. Entram, doncs, en el terreny de les emocions enganxades als llocs. Alhora té un component convivencial, on necessàriament ens hi relacionam, el bocí de món compartit. I la toponímia urbana està enganxada a un conjunt d’històries, d’idees i sensacions que atribuïm a l’espai. Mitjançant un nom de carrer representam un lloc concret i cream vincles emocionals.

He arribat a sa Bassa i m’assec a un cafè per a continuar aquesta meditació, ajudat per un plànol que m’ofereix una coneguda aplicació mòbil (recordau aquells gruixuts callejeros, amb tots els carrers dels pobles? Relíquies d’un passat recent). Mir el mapa i faig ús de la memòria visual acumulada en els meus passejos manacorins,.

Hi veig en primer lloc noms del passat agrícola (carrer del Llaurador, de s’Hort de sa Vila), menestral (dels gerrers, dels Argenters), fabril (de sa Fàbrica, de ses Perles, les places de les Perleres o de la Indústria). Pens, que en el futur potser hi haurà carrers dedicats al lloguer vacacional.

En segon lloc hi ha noms de personatges, manacorins o no, de tota condició (carrers de Rafel Ferrer Massanet, Simó Tort, Guillem d’Efak, del batle Amer, les places del General Weyler, del Rector Rubí o de l’Arquitecte Bennàssar). Personatges de molt diversa significació que conviuen a l’espai públic. N’hi ha uns altres que es posaren a la nomenclatura urbana en uns moments concrets, concretament el 1939, en acabar la Guerra: són els carrers del Cid Campeador, de Pizarro, d’Hernan Cortés, de Joan d’Àustria o de Valdivia. S’hi col·locaren fruit d’una concepció de la història que pretenia crear mites, exaltar un passat imperial i gloriós, un concepte d’hispanitat que calia perpetuar. En la mateixa línia trobam carrers de “gestes” considerades igualment glorioses com són els carrers del Dos de Maig, de Lepanto o de Trafalgar.

De tot això dues reflexions ben subjectives: els pocs carrers amb noms de dona (les dones han quedat al marge de la història oficial) i en segon lloc alerta amb determinats personatges, els quals tengueren un paper gris, una biografia en la qual hi trobam episodis discutibles. Alerta amb figures com el general Valerià Weyler (potser demanem devers Cuba quin balanç fan de la seva presència en aquelles contrades) o dels conqueridors que creuaren l’Atlàntic. Atresoren valors vigents en l’actualitat?

He fet una referència al 1939, l’any que s’acabà la Guerra Civil (tan incivil com les altres, però aquesta ho fou especialment). Els vencedors imposaren sols una memòria, la del bàndol franquísta i anorrearen la memòria dels vençuts. Proliferaren carrers amb noms i llinatges objecte de reconeixement, honor i memòria. També creus dels Caídos, monòlits, obeliscos. Són els honors als homes que pretenia convertir en mites i referents. Això a Manacor fou intens. Es retolaren places i carrers amb noms nom General Franco (carrer Major), José Antonio Primo de Rivera (Plaça des Cos), General Mola (Baix des Cos), Calvo Sotelo (plaça de sa Bassa), general Goded (Plaça de sa Mora). L’amic i historiador Antoni Tugores m’informa que aquests noms foren suprimits el 1984. N’hi havia d’altres, com els carrers dedicats al general i dictador Miguel Primo de Rivera, o a batalles de la guerra com la de Brunete, un altra fet que el franquisme volia convertir en epopeia. També n’hi va haver en homenatge als manacorins que perderen la vida en aquella guerra (carrers amb noms com Sebastià Planisi, José López, Jordi Caldentey, Pere Morey, Pere Riera, Jordi Sureda Salvador Juan o Pere Llull) Aquests noms foren suprimits del nomeclator el 2013.

L’espai convivencial, anteriorment esmentat, quedà embolcallat d’elements que feien un ús partidista de la memòria (i de la història) per exaltar uns fets i d’uns valors que s’imposaren amb una sublevació militar i una fratricida guerra. La imposició d’uns es va fer amb la negació d’uns altres, considerats contraris als valors i ideologia del vencedors.

Però al marge dels noms dels carrers també es va impregnar l’espai convivencial amb altres elements simbòlics, com la creu dels Caiguts, rere l’Església dels Dolors, i de la qual encara en queden uns pilons de pedra que la sustentaven. També els monòlits a Portocristo, un que era de dimensions paquidèrmiques en honor als falangistes i l’altra més modest en memòria dels militars. El que hi havia devora el Club Nàutic datava del 1937, mentre que el que honorava els militrs caiguts es va construir el 1958.

Uf!, pens mentre escric aquest article i project en el meu cap imatges d’aquells anys de camisa blava, de desfilades, de Vivas a Franco, de camarara aquí, de camarada allà, de proselitisme a balquena i de braços aixecats. Escric precisament a sa Bassa, i faig una pausa per fer un cafè amb llet mentre mir la balconada des de la qual el Conde Rossi (que no era conde ni Rossi) feia els seus discursos elèctrics on supurava tant fanatisme.

Però d’aquella època de propaganda encara queden vestigis al carrers manacorins. Són les antigues Via Alemania i Via Portugal, que meresqueren un carrer per ésser considerades potències afins a Franco (o Franco era afí a elles). Està clar que aquests estats poden tenir un carrer, però resulta interessant saber els motius pels quals en els seus moment es decidí que fos així. També el carrer amb nom de Mariano Gómez Ulla, metge i militar que entre d’altres coses participà com a metge a la Guerra del Marroc, la Guerra Civil i també a la Segona Guerra Mundial, com a integrant dels serveis sanitaris de la División Azul que participà a la campanya de Rússia.

Sort que els ajuntaments manacorins en bona part han fet la feina de suprimir tanta simbologia partidista que encarnen uns valors caducs. M’agraden més, pens, carrers amb noms de dones i homes dels camps de la medicina, pedagogia, literatura, arquitectura o higienisme entre d’altres. Un oasi, però, enmig d’aquella de foscor: l’Ajuntament de Manacor el 1958 va dedicar un carrer a Federico García Lorca. Quan deman els motius m’expliquen que hi havia regidors d’un tarannà prou obert. Recordem que el poeta de Granada havia estat assassinat per les seves idees, pel seu estil de vida, per no ser com els que es revoltaren.

 

Back To Top
×Close search
Search