skip to Main Content

“La nostra generació ha decidit el seu futur, per això, la culpa d’allò que ens passa és nostra”

[pullquote] Toni-Lluís Reyes (Manacor, 1985) és filòleg, actor i dramaturg. Va guanyar el premi Ciutat de Manacor de Teatre. Ara s’ha publicat l’obra guardonada, Nandi
[/pullquote]

De què tracta l’obra?

Nandi té quatre eixos fonamentals. El primer és la dicotomia de viure al poble o a la ciutat. El segon és la crisi dels 30-40 anys. El tercer, la qüestió dels refugiats i la immigració. I el quart, el ‘poliamor’, un tema del qual ara se’n sent parlar molt i és un tema per explorar. Amb aquests quatre ingredients feim un còctel i surt una història molt quotidiana, una obra que no pretén fer judicis de valor.

En quin gènere la podríem encabir?
És una comedieta. És fresca, àgil i hi passen moltes coses. Per això com a lectura també és interessant.

A quin públic li pot interessar més?
Segurament a la gent de trenta i quaranta anys, però no exclusivament a ells. Als majors també, per veure què haurien pogut viure si la societat els ho hagués permès, o també perquè puguin entendre millor els seus fills. I als joves també, per preveure què els pot passar.

Quina motivació et va empènyer a escriure aquesta obra?
Primer de tot que jo segurament ja he passat aquesta crisi, que crec que no és d’edat sinó de societat. Pens que la nostra generació s’ha format a partir d’allò que nosaltres hem decidit sobre el nostre futur. Per tant, tota la culpa o la responsabilitat d’allò que ens passa és nostra. Això no passava a les generacions anteriors, ja que moltes de coses els venien fetes. A nosaltres ens han fet creure que podíem arribar allà on volguéssim.
Per altra banda, el tema de la gran ciutat o el camp també està vinculat a tot això. Avui pareix que per prosperar, per ser feliç o tenir una vida plena has de viure a una gran ciutat. Jo personalment me’n vaig anar de Barcelona a un poble petit, a una masia. Perquè vivia una apatia estranya que no sabia d’on venia. A vegades, has de tornar a allò que et demana el cos.
Per últim també hi ha el replantejament de les relacions de parella. Venim d’una tradició cristiana que ens limita molt. De cada vegada és més patent el fracàs d’aquest model i és necessari veure l’experimentació cap on més ens pot dur.

On se situa l’obra pel que fa a l’espai i el temps?
La història és actual, i el lloc podria ser qualsevol. Sí que és vera que s’hi parla molt de Barcelona com a contraposició al món rural. També podríem parlar de Palma, però potser no és tan cosmopolita; fins i tot crec que Palma no és dins el nostre imaginari com a ciutat de progrés, sinó que normalment pensam en Barcelona o Madrid.

Volies transmetre qualque missatge?
Quan contes una història no és que vulguis transmetre res, sinó que la història traspua moltes lectures. De fet, allò més interessant, és que no et faci anar cap a una lectura única o maniquea, sinó que sigui oberta a tantes lectures com persones la puguin llegir o veure.

Què va significar per tu guanyar aquest premi?
Ser el primer manacorí que guanya un d’aquests premis et fa sentir molt orgullós. Sempre diuen que el més difícil és guanyar a ca teva. Malgrat la controvèrsia que hi va haver, en cap cas la intenció va ser posar en dubte l’honestedat, responsabilitat o professionalitat de les persones que hi ha darrere. Simplement d’un comentari objectiu se’n varen extreure lectures que no eren objectives. Es va constatar un fet, però no anava més enllà de constatar-lo. I deman disculpes públicament per si algú es va sentir ofès.

Creus que els organismes promouran la representació de l’obra?
Les bases diuen que s’intentarà promoure. Fins ara crec que s’han fet totes. Jo pens que aquesta obra seria interessant pels manacorins. Tant de bo que els organismes que hi ha al darrere i tenen els drets facin la passa, jo estaria molt agraït. Si no, si trob el temps i la motivació miraré de tirar-ho endavant.

És bona de representar, però, o és complicada?
És molt bona de representar. Són tres actors i dura una horeta i un quart, i tot passa al mateix espai. El teatre és per ser representat, per això has de posar les màximes facilitats perquè sigui així. Crec que avui en dia la dramatúrgia va cap aquí.

Com veus el món de la dramatúrgia a les Illes?
Jo crec que falten productores, aquí. És difícil que la gent aposti per dramatúrgies noves, tot i que s’escriuen moltes obres cada any. Jo amb Guium vaig tenir la sort que La Fornal la va presentar a coproduccions del Teatre Principal i vàrem poder fer un parell de representacions. Però no és fàcil, tirar endavant una producció. Els dramaturgs a vegades hem d’engegar la maquinària, també forma part de la nostra feina.

Back To Top
×Close search
Search