skip to Main Content

“El nou rector ha de ser respectuós amb la festa i ha de saber escoltar el bate del poble”

[pullquote] Andreu Genovart és el rector de la parròquia dels Dolors de Manacor. Si no hi ha res de nou, aquest Sant Antoni del 2018 serà el darrer que visqui com a titular de la parròquia manacorina.
[/pullquote]

Heu estat a Manacor dues etapes. I entre una cosa i l’altra, gairebé són trenta anys…
Sí. Vaig arribar-hi l’any 1969 com a vicari dels Dolors el 1969 i hi vaig estar fins el 1984, també com a rector de la parròquia de Crist Rei. El 2005 vaig tornar com a rector dels Dolors, i fins ara.

Com era aquell Manacor de les acabatalles dels setanta?
Molt diferent. Era molt més poble que no ara, i això es podia veure en tot: l’edificació de les cases, les façanes, els carrers, les botigues, no hi havia grans supermercats, no hi havia hospital, les tres parròquies estaven molt delimitades, cada una tenia el seu territori, i a nivell de religió encara hi havia ressonàncies del passat. Es cantàvem tedeums, es feien les quaranta hores… hi havia molta més religiositat que no ara, i de forma molt tradicional.

Sou un rector santantonier, pels vostres orígens coloniers.
Sí, de nin vaig veure sempre Sant Antoni a la Colònia de Sant Pere. Era una celebració pobra, modesta… però hi feien foguerons, amb un caire molt familiar, amb bastants d’animals a les beneïdes… si hi havia quinze bísties al poble, hi havia quinze bísties a beneir. Fins i tot hi havia carrosses molt senzilles… Des de nin vaig veure sant antoni a la colònia, molt pobre, però feien foguerons, caire molt familiar, bastants d’animals a les beneïdes, quinze bísties que hi havia quinze bísties a beneir, carrosses molt senzilles.

Quan arribau a Manacor el 1969 el Patronat encara no existia. Com trobau la festa?
Eren els anys de la decadència. Les beneïdes eren molt magres. Amb don Mateu arribàrem a parlar de suspendre-ho. Però ell venia d’Artà i ho feia amb la bombeta encesa: “No ho hem de deixar perdre”, deia. Els anys setanta varen ser molt magres, però la festa mai va morir del tot.

La volta dels dimonis devia ser molt poc concorreguda.
Sí. Però era una volta simpàtica.

Qui feia la festa, aleshores?
Era l’herència de la gent de la pagesia que sempre ho havia vist així. Beneïen les bísties induïts per una fe que els feia pensar que allò els preservava els animals de malaltia o de mort. Manacor era dels primers llocs de Mallorca on arribà la televisió en blanc i negre. No hi havia tantes influències de fora. El turisme tampoc no havia rosegat el que ha rosegat ara. La gent era creient, noble, feinera, neta, en el sentit de no haver rebut influències. I havien conservat el que els venia d’avior.

Però molts d’aquells pagesos que havien abandonat el camp potser tenen també una sensació de rebuig per allò que consideren antic o poc rendible…
Els anys setanta eren anys de canvi, eren els darrers anys de Franco. L’església estava bastant al costat del món obrer. Des de les trones es feien sermons molt reivindicatius i fins i tot es posaven multes per segons quines coses que s’hi havien dit.

Arribam als anys vuitanta amb les ànsies de recuperar la festa. Però no és un desfer calça, ans al contrari…
Don Mateu va pegar moltes suades per arreplegar gent per poder muntar el Patronat i la festa. De fet, el Patronat va néixer perquè la festa no es perdés del tot.

Don Mateu, un llorencí amb vinculacions a Artà. Andreu Genovart, un colonier santantonier. Fins a quin punt la festa de Manacor està influïda per l’entorn artanenc?
En aquests moments la festa és ben manacorina. Però les motivacions i els punts de referència de don Mateu eren a Artà i les meves a la Colònia. I aquell va ser el motiu cabdal que va tenir ell per conservar la festa a Manacor de totes passades.

Tornau a Manacor l’any 2005 i us trobau una festa revolucionada, massificada, allunyada d’aquell Manacor tradicional de trenta anys enrere. Quins pros i contres hi veis?
D’una banda, la participació popular, amb una adequació proporcionada als nous temps. Jo encara he vist el primer ball dins el Jordi des Racó. Hem pres consciència que la festa es fa entre tots, i a això el Patronat també hi ha ajudat. Entre els contres, hi veig aquesta preponderància del dimoni en perjudici de Sant Antoni, quan ambdues figures s’haurien de mantenir com a mínim en igualtat de condicions. La massificació de les completes no sé si és bona o es dolenta. Hi haguérem de fer un canvi substancial: en suprimírem l’ofici. Va ser un any que per jo baixar del presbiteri a donar la comunió m’hi vaig veure amb feines. Hi hagué gent que m’ho va criticar i gent que em varen dir que està molt bé. Una vegada separat l’ofici de les completes, també la passa que vaig fer va ser distingir molt la part de pregària que són les completes, del càntic dels goigs. Avui és una celebració digna, cantada, respectada. Ha costat, però ho hem aconseguit. Els goigs són una altra cosa. També hem minimitzat l’entrada de gent gata o amb botelles dins l’església i hem posat un pla d’autoprotecció amb un aforament limitat a unes 1.800 persones.

Una festa massiva, però un allunyament del sentiment pagès i religiós.
No poden quedar arraconats: les beneïdes juntament amb completes i ofici, són els elements clau de la festa. Hi ha hagut un increment de ninets que duen les seves mascotes, animals domèstics. Un tendrà més o manco fe, gracies a déu no tenim un termòmetre per mirar-ho, però el sentit religiós no el podem perdre. Queda també un reducte de gent que creu en la pagesia. I les beneïdes no són una desfilada de carnaval ni de Fires i Festes, sinó un homenatge a l’agricultura, a la pagesia i a Sant Antoni, i això, a diferència d’altres pobles, a Manacor ho hem sabut conservar. Potser hi ha gent que hi va per concursar, però ningú rebutja la beneïda del capellà.

Cal mantenir, idò, aquesta vinculació amb l’església?
Sí. En aquest sentit, hem recuperat l’antiga obreria de Sant Antoni, una institució creada el 1386 i que va desaparèixer a la darreria dels anys seixanta. Si pel que fos desaparegués el Patronat, quedaria l’Obreria, que és una institució d’església, que ara mateix té cura d’ornamentar la capella de Sant Antoni per a la festa.

Parlem del Patronat. És curiós que en el moment més exitós de la festa, la institució que l’ha servada durant prop de cinquanta anys rebi tanta contestació. Passa, això, a pobles com a Artà?
No. A Artà, el que diu l’Obreria va a missa. Per exemple, el rector d’Artà, per raons pràctiques, volia fer les completes de l’altar major. I l’Obreria va dir que de cap manera, que les completes es feien des de la capella de Sant Antoni. I així es fa. A Manacor partim d’un desconeixement de com funciona el Patronat. Molta de gent es pensa que no hi ha canvis i que sempre hi ha la mateixa gent. Els darrers anys hi ha hagut molts de canvis. Hi ha molta gent nova, entre els quals, cinc dones. Es fa moltíssima de feina. I es reben subvencions de l’Ajuntament, sí, però que s’inverteixen íntegrament a la festa. De tot això, a més, se’n passen comptes a través d’internet. D’altra banda, quan una cosa funciona, a tothom li agrada pujar al carro de l’èxit. Hi ha una mica d’envegeta…

Aquest serà el vostre darrer Sant Antoni com a rector. Ha de ser santantonier el rector nou que ens posin?
Cada rector és diferent, cada un té un estil i té una manera de fer. Faré tot el possible perquè el rector que vengui sigui molt respectuós amb la festa, que participi en les reunions del patronat en la mesura del possible, i que sàpiga escoltar el batec del poble.

Fins a quin punt la presència d’un rector poc procliu a la festa la pot arribar a condicionar.
Condicionar, no, perquè hi ha el Patronat i hi ha l’Obreria. El rector en forma part, i hi pot tenir més pes o més poc, però al cap i a la fi, és el poble el que ho demana. Però el rector hi ha de ser. El primer any a segons qui li pot venir de nou. Però qui més qui manco ja sap com és la intensitat de la festa a Manacor.

Hem parlat poc dels joves, que són els que donen color, vida i alegria a la festa, però en canvi potser ho fan frívolament o allunyats de la tradició.
La festa fa festa. Els joves van on van els joves. Molts vénen a Sant Antoni a Manacor com poden anar al Much de Sineu. Però a Manacor hi veig una mescla de sentiments, de vivències i de tradició que han vist de petits. Ells viuen la festa i s’animen els uns als altres. Canten, participen activament, fins i tot alguns vénen als assajos de les completes. Els joves que ara tenen devuit anys ho han vist sempre així, i això és bo perquè per a ells ja és tradició. La massificació és molt mala d’evitar. Des del patronat, convidam a triar: no podem anar a tot. N’hi ha molts que s’engaten, però també s’engaten cada cap de setmana i no deim res. El que sí que viuen molts és el sentiment. S’acosten i et diuen: “Tenc la pell de gallina”. I dins l’església hi ha un respecte, quan jo avís. No et pots enfadar i has de tenir paciència. I jo els ho dic sempre: “Quan vegeu qualcú de fora que fa l’ase, avisau-lo que aquí ens comportam”.

Tornarà Andreu Genovart a Manacor per viure la festa de Sant Antoni?
Una cosa la tenc molt clara: un capellà quan se’n va d’un poble mai ha de fer ombra al seu successor. Jo hi tenc molts d’amics i amigues i els continuaré conservant. Enyoraré Manacor, n’estim les persones. I hi ha molta gent que m’estima. No té per què haver-hi ruptura. Però també et dic una cosa, en tots aquests anys no m’he perdut mai ni l’ofici ni les beneïdes de la Colònia, que són la setmana de després de Sant Antoni. Ni tan sols quan era vicari general.

Back To Top
Search