skip to Main Content
On Recolzar-se Quan Tot és Incert

On recolzar-se quan tot és incert

Quan tot ens és incert, quan la temptació de la queixa toca a la porta perquè lo conegut se’n ha anat, i les boques criden cadascuna diferent veritat…on recolzar-se? On anar?
Si es que s’ha d’anar a qualque banda, que em diguin els vestits, quins d’ells avui m’he de posar? M’he de posar el rosa de la calma, i predicar meditació? O el verd de l’esperança, i donar-els hi abraçades virtuals als meus companys? Potser millor vermell de rebel·lia: no voler esperar més. O cel blau d’imaginari, escoltant mils de notícies, dels que també duen corbates blaves i diven saber? Jo em solc posar un groc juganer, i intentar jugar. Encara que qualque dia també em venen ganes de protesta… pens, que aquest moment és el moment de fer bones gestes, de no tornar enrere al passat. No aferrar-nos a velles idees, només perquè sempre hi han estat. Veig més aquest moment com un regal: benedicció. Cadascú en fa el que vol, el que està clar és que surt la nova opció per fer un món millor.
La de no anar cap enrere, amb el que hem aconseguit: aire més net, famílies que es coneixen per fi i més temps per allò que quedava arreconat…
Crec que aquesta és una oportunitat per reinventar-se. Encara que sí, jo també enyoro els concerts i les festes, abraçar els amics o passejar pel mercat… tot s’ha de dir.
L’altre dia parlant amb la perruquera vaig sentir que hauria quedat a casa seva, que tornar a la feina l’agotava, i vaig pensar que seria bonica una altra forma de viure, que ens donés més espai per gaudir de les petites coses: la de treballar per viure i no a l’inrevés.
I després mir per la finestra i pens… i si arriben els extraterrestres? Els nispros del nisprer ja són madurs, encara que el de la dreta sempre els fa traidors: més taronjes i grossos però àcids i durs de pelar. Per què sempre ens feim com aquests nispros, i no blanets i sense pretendre res, caminant pel camí? N’haurem d’aprendre perquè ara així, només aguanta allò que està segur, el que té les bases ben posades.
En aquest sentit puc dir que no tenc por, que no crec que n’haguem de tenir, que el sistema és caduc i hauran de canviar moltes coses? Sí, però cap a millor. El que sí que no canviarà és que tothom viurà la seva realitat, i justificarà les circumstàncies amb un “ho havia dit”, a no ser que algú desperti…
Per tant, on aferrar-se quan tot és incert?
Crec que ben bé a l’únic que ens podem aferrar és a allò que mai pot ser incert que és la mateixa incertesa, i no aferrar-nos, que ja vé de la desconfiança igual que qui s’aferra a una palmera per no caure, encara que els cocos potser l’amenacin de per sobre… no, aferrar-se no, sinó abraçar. Abraçar la incertesa, que a tots ens desperta pors i històries diferents, i ens obliga a revisar la motxilla de les pedres.
Aquesta per a mi és la gran ensenyança: que ningú més que nosaltres no caminarà aquest camí, que el poder sempre és a dintre i que el moment ha arribat.
Com a mínim aquest segle, ens haurem reinventat, i haurà renascut la pell de davall la pell, aquella amagada, protegida pels enganys. Ja no podrà ser el que era, no podrà encobrir tants paranys… i tindrem por, però en 10 anys, ningú voldrà tornar enrere.

Rita Shelyakina

Back To Top
×Close search
Search