skip to Main Content

Organitzadíssims, digníssims. Crònica de l’1-O

 

Amb trenta-sis anys que tenc ja sé que això que he viscut a Catalunya aquests dos dies m’acompanyarà tota la vida que em resta. Tot i que les imatges de les xarxes socials són carregades d’emocions i permeten fer una idea molt aproximada d’allò que s’ha viscut a cada lloc, estic contenta d’haver decidit anar-hi, per viure-ho en primera persona i poder gravar els sentiments més endins.

Poder estar devora centenars de persones, veure’ls palplantats tot el dia a les portes del col·legi per protegir les urnes i els vots, o dit d’una altra manera, per protegir la seva dignitat, és una sensació indescriptible. Pell de gallina és poc. Enveja sana, o millor dit, orgull. Sí, perquè jo em sentia sens dubte part d’aquest “ellos”, objecte de l’ “a por ellos” que corejava la gent que acomiadava els guàrdies civils destinats a Catalunya. “Ellos”, ells, eren centenars de persones, milers. Tot el dia palplantats. A centenars, milers, de col·legis electorals. Organitzadíssims. Digníssims. En alerta constant per si venien a robar les urnes, els seus vots, la veu del seu poble.

He vist els joves deixar passar els majors. He vist els majors alçar les mans en haver votat, o aferrar-les fort al caminador enmig del silenci sepulcral de les mamballetes, enmig del passadís solemne d’estima, d’orgull, de respecte i d’agraïment dels joves als seus majors. Tant d’amor, no pot fracassar mai.

He cantat “Votarem.” He vist dones valentes. Conegudes admirades, que ja eren un referent per jo, però que ara ho seran encara més. Les he vist informar a la gent, fer declaracions als mitjans internacionals, calmar-nos a tots, orientar-nos a tots, encoratjar-nos a tots. No pot ser que això no vagi bé si està en mans d’aquesta gent. Organitzadíssima. Digníssima.

Malauradament també he vist l’altra cara de la moneda, perquè he presenciat la càrrega policial del Ramon Llull. He vist gent asseguda enterra, per protegir les urnes, els seus vots, la veu del seu poble. I he vist policies començar a pegar-los, indiscriminadament, incomprensiblement. Tot i ser a prop, era prou enfora i a mi ningú no m’ha tocat, cap porra no m’ha ferit. I així i tot m’he sentit trepitjada, vexada, humiliada. Una incomprensió brutal i una perplexitat immensa s’han apoderat de mi. No em puc ni imaginar com s’ha de sentir algú que ha rebut cops de porra per defensar vots. Digníssim, organitzadíssim. Tot el dia palplantat. Després de deixar passar els majors. Després d’aplaudir-los i de plorar en veure’ls passar. Això que han fet no té nom. M’entristeix profundament que hi hagi gent que no ho vol veure. Quan hi ha una llei que incentiva a pegar a una persona per posar una urna, i tu trobes que això està bé perquè la llei ho diu, una de dues, o no tens cervell, o no tens cor.

Les lleis les fan les persones, i les canvien les persones. Temps enrere la llei deia que les dones no podíem votar. I les dones d’avui votam perquè algú es va rebel·lar contra aquella llei.

Tenc molt clara la diferència entre estat i nació. Tenc molt clara quina llengua parl. I tenc molt clar com acabarà el meu poble si continua dins l’Estat Espanyol. Deia Guillem d’Efak, quan residia al Principat: “Vaig tornar a trobar les arrels per la Catalunya profunda. Va ser quan vaig veure aquella gent, aquella fe, aquella cosa… Era talment com quan vaig fer escola a fora vila; era el mateix poble, érem la mateixa gent.”

Malgrat la mescla de sentiments, d’aquest cap de setmana tan llarg, indubtablement guanyen els positius. Veure tota aquella gent digníssima, organitzadíssima, m’enorgulleix, m’aconhorta i m’esperança. Tant d’amor no pot fracassar mai. Després de viure l’1-O estim més la vida i estim més la gent.

Back To Top
×Close search
Search