És una obvietat que les estructures de poder, les econòmiques i també una important massa social de Mallorca són conservadores. Gosaríem dir que ni tan sols les podríem definir com a dreta enfront d'una esquerra més social i solidària. Són, simplement, una classe de gent que no poden concebre un altre govern que no sigui "dels seus". Són una classe de gent passadora de pena. Una classe de gent benestant, o més que benestant, que no vol perdre els seus privilegis i que, encara avui, tem que si governen "els comunistes" passi "la repartidora" i els ho prengui tot. Són una gent que han alimentat la seva intel·ligència amb la ignorància genètica i endogàmica d'una illa que, encara avui, viu tancada en si mateixa, repartint privilegis entre "els seus". I explicarem perquè ve a rotlo tot això. Ja hem parlat altres vegades en aquest mateix article del fenomen dels nimby (not in my back yard, 'no al meu corral de darrere'), que només protesten contra actuacions governamentals quan els toca una propietat o un interès propi. Seria, sens dubte, el cas dels afectats pel pas del tren-tram en el trànsit entre Manacor i Artà. Hi haurà expropiacions i molta de gent veurà alterada la placidesa que ara gaudeixen a fora-vila primer per l'expropiació i després pel pas d'aquest nou mitjà de transport. Les protestes són raonables i, molt sovint, dignes de ser escoltades. Deim molt sovint, perquè tenim constància que entre alguns dels afectats hi ha hagut perjudicis econòmics derivats d'una activitat (legítima, cal dir-ho) immobiliària. Un altre cas ben diferent al d'aquests nimby són els veïns de la plataforma Un passeig sense tren. Molts dels qui protesten ho fan des de la visceralitat i l'impuls, des del rebuig a l'inconegut i, fins i tot, des de l'enfrontament a un govern que no volen. La desmobilització de la societat és un fet real i la teoria dels nimby cau implacable sobre els organitzadors de la manifestació aquest dimarts passat davant el Parlament. Antoni Pastor (no sabem si en qualitat de batle o en qualitat de president del Partit Popular) brindà dos autocars. A la fi, només en calgué un i ni tan sols l'ompliren. Vint-i-vuit persones, comptant-hi tres representants populars a la Sala manacorina. Això demostra que molts estan disposats a signar, però molt pocs mostren cara, se sacrifiquen i es mobilitzen per una causa en la qual diuen creure. És el drama de la societat d'avui: "No em moc si no em toquen lo meu", sense voler entendre que el que és de tots, també és "lo meu".  La paradoxa de tot plegat, però, és que la plataforma Un passeig sense tren es mou, simplement, pensant que el pas del tren-tram els pot afectar comercialment, no perquè la nova infraestructura els toqui cap de les seves propietats. No són, en sentit estricte, nimby. Semblen, simplement, i de cada vegada més, gent de bona fe espantada i manipulada per un, o més, partits polítics. 

CpC 339 en format pdf part 1

CpC 339 en format pdf part 2

De tant en tant, el batle de Manacor, Antoni Pastor té per costum llançar un cop d'efecte cada un parell de mesos, per remoure una mica l'anodí i rutinari món mediàtic manacorí. Li agrada. Es fa protagonista i s'anota punts importants en la seva carrera política, farcida de sortides cap endavant. Ja fa alguns mesos, Pastor va posicionar el seu partit contra la decisió del Govern balear de fer passar el tren cap a Artà pel passeig del Ferrocarril. Hi hagué una manifestació i els subordinats del Partit Popular i d'ALM-UM hi acudiren. No s'hi va veure, però, cap peix gros. Hom no va acabar de saber si aquesta absència es devia a la por d'acudir a una manifestació fracassada o si, per contra, passaven pena de mostrar cara obertament i de manera contundent contra una iniciativa que, ho saben cert, ha de significar una passa endavant cap a la consolidació d'un transport públic eficient, econòmic, ecològic i modern. Caldrà veure ara quina és la postura, altra vegada, del Partit Popular i els seus caps. Acudirà Antoni Pastor a la manifestació? I encara més, aconseguirà el seu objectiu que hi acudeixin també Miquel Àngel Grimalt i Catalina Julve? Quina fe deu tenir el batle de Manacor en les cinc mil signatures aconseguides per la Plataforma si tan sols espera que hi acudeixin "dos autocars"? Tot això, tanmateix, és una mica igual, perquè entra dins el joc de la demagògia política i dins l'argumentari que un o altre partit, favorable o contrari al tren-tram faria servir. El que exaspera el més pastat del món, però, és un altre fet. I ara parlam no sols del Partit Popular, sinó de tota la classe política en general. Si volem tenir una societat plenament democràtica, sanament plural, convençudament moderna i europea, caldria que els nostres polítics fossin capaços de tenir sentit d'estat, de posicionar-se sempre a favor del poble i no en contra dels seus adversaris polítics, independentment de la bondant o maldat dels seus objectius. Parlam en general i ho feim amb coneixement de causa. Quina cara ha quedat als veïns de la Real després de la continuació de les obres de Son Espases per part del segon pacte de progrés? Què troben els votants dels partits nacionalistes del fet que justament ara no es pugui veure TV3 en condicions normals a les Illes Balears? Estava contra Son Espases Francesc Antich abans de les eleccions? O només estava contra el PP? Quin preu té governar, senyors Gabriel Barceló i Joan Lladó? No es veurà mai més TV3 a les Illes? Està Antoni Pastor en contra del tren-tram? O només està en contra de Gabriel Vicens i el seu govern? Està Antoni Pastor a favor dels manacorins? O només està a favor del seu partit? Mentrestant, el ciutadà democràtic, pluralista, modern i europeu s'ho mira entre escèptic i decebut, esperant que el seu país pugui prosperar, malgrat els qui el comanden.

CpC 338 pdf part 1

CpC 338 pdf part 2

Des del nostre petit refugi manacorí costa de vegades entendre com es llancen les campanyes informatives globals. Què fa que durant algunes setmanes no ens aturem de parlar d'un tema? Com s'enceta la paranoia? Com neix la histèria? Qui genera la notícia? Qui la pensa? Com es vehicula? Al segle XVIII una passa de grip va reduir poderosament la densitat de població arreu d'Europa. El 1918 un grip fort també va fer estralls entre la població. Són referents presents en la memòria històrica de la gent. En deu anys d'existència, la grip aviària ha provocat 250 morts, però en parlàrem dia sí i dia també com si Europa hagués de tornar dos segles enrere i les persones haguessin de morir pels capdecantons com moren els conills de mixomatosi, en una plaga irrefrenable i terrible que canviaria els destins del món. Tanmateix, l'apocalipsi no arribà i a banda d'alguns milers de pollastres sacrificats, moriren, en tot el món, 25 persones a l'any per aquesta casta de grip.
 Ara, fa mesos que, altra vegada, ens fan viure obsedits per un grip que en un principi anomenaren porcí i que ara rep el nom de "nou" o "A". Els morts per aquesta nova varietat vírica es compten a Mallorca amb els dits d'una mà i sempre són persones amb altres dolences, sovint respiratòries.
 Mentrestant, les autoritats, mediatitzades per la pressió mediaticofarmacèutica i per un postís sentit de la responsabilitat, insisteixen a trobar plans de prevenció, com ara la vacuna. El conegut Tamiflú es presenta com la salvació que s'haurà d'administrar a un trenta o un quaranta per cent de la població, mentre les prediccions més optimistes ens adverteixen que una de cada tres persones es veurà afectada per la malaltia. Hom s'ha aturat a pensar quants de morts hi ha cada any a causa del grip comú? I quin espai mediàtic ocupa això? De fet, fonts mèdiques contrastades afirmen que de moment, tant pel que fa a virulència com a mortalitat, el grip nou no ha aconseguit superar les xifres del grip comú. Les preguntes que fèiem al principi d'aquest article tornen a sorgir. És trist que ens haguem de malfiar sempre, però en un món comandat pels doblers, sembla que la cobdícia humana no té límits. I resulta que hi ha moments que tothom voldria ser fabricant de medicaments, si es pogués inventar una malaltia nova cada any, és clar.

CpC 337 en format pdf part 1

CpC 337 en format pdf part 2

Aquesta setmana la Conselleria d'Afers Socials del Govern balear ha concedit una subvenció a Aproscom perquè disposi de desset places més de residència. La decisió està directament lligada amb les demandes originades per la Llei de dependència promulgada pel Govern socialista de Madrid ara fa ja prop de tres anys. L'esmentada llei és pionera i avançada al seu temps i pretén consolidar el tercer gran pilar de l'estat del benestar entès des de la perspectiva socialdemòcrata: educació, sanitat i assistència social. La iniciativa del govern de Rodríguez Zapatero és innovadora, ambiciosa i valenta, però si la llei no es dota bé econòmicament, la valentia esdevindrà temeritat; l'ambició, frustració; i la innovació, rigidesa burocràtica. Sense anar gaire enrere en el temps, però cavalcant fugaçment cap al recent segle XX, hom recordarà la promulgació de la Logse per part del govern socialista de Felipe González. Els experts en ensenyament coincidiren que els postulats d'aquella llei significaren un abans i un després en la concepció de l'educació a l'Estat espanyol. La potenciació dels procediments i actituds enfront de l'aprenentatge memorialístic, o l'atenció individualitzada de l'alumnat foren propostes d'una llei que encara avui perduren en la manera de fer feina dels docents. No obstant això, aquella llei no va respondre a les expectatives generades perquè ni el govern socialista, ni el posterior govern popular de José María Aznar, no la dotaren pressupostàriament de manera suficient.
 Ens trobam, per tant, davant una situació semblant. El desembre que ve farà tres anys que la Llei de dependència fou aprovada. Fa pocs mesos, la directora general de Responsabilitat Corporativa, la manacorina Maria Duran, ja advertia de la manca de professionals preparats per aplicar amb garanties aquesta llei; i, tanmateix, si aquests professionals estiguessin disponibles, la sensació inicial és que no hi ha unes partides pressupostàries suficients per fer-hi front. En aquests tres anys que fa que es va aprovar, la llei no ha estat desenvolupada ni tan sols en un cinquanta per cent, en una mostra més de la dificultat d'aplicació que comporta, per exemple, el fet que totes les persones dependents cobrin una pensió. De fet, la segona fase de la llei ja ha generat controvèrsia, atès que aquelles persones que ja es beneficien d'un recurs públic no rebran cap tipus de subsidi econòmic. Són, aquests, alguns detalls que parlen per si sols de la dificultat en què es troba el govern de Madrid pel que fa a l'aplicació d'aquesta llei. Rodríguez Zapatero té dues sortides, modificar la llei a la baixa i fer-la menys universal però més realitzable, o ser valent i dotar-la econòmicament així com es mereix i passar a la història com el president que va consolidar l'estat del benestar de l'Estat espanyol a nivell europeu.

CpC 336 en format pdf part 1

CpC 336 en format pdf part 2

Aquesta setmana els mallorquins hem assistit atònits a l'atemptat que la banda armada ETA va cometre dissabte passat a Palmanova. Hi moriren dos guàrdies civils que encara no havien complit els trenta anys, Diego Salvà i Carlos Sáenz de Tejada. Des d'aquestes línies el nostre condol als seus amics i familiars. Les morts de Diego i Carlos s'han produït quan justament feia cinquanta anys de la creació d'Euskadi Ta Askatasuna, la banda armada que reclama la reunificació d'Euskal Herria i la seva independència. Es percep un cert esgotament de la via violenta. Una certa desorientació, si es vol. Però no una baixada de l'activitat, ni de les conviccions. I és important que parlem de conviccions perquè el problema del País Basc no és un conflicte entre els cossos de seguretat de l'estat i una guarda de criminals. El conflicte és entre un grup armat, que comet actes criminals, i que defensa uns postulats polítics i un estat, l'espanyol,  que també n'ha comesos, i que en defensa uns altres. D'altra banda, cal recordar que ETA, sense el suport d'una base popular àmplia faria anys que no existiria. L'entorn mediàtic espanyol s'apressa, cada vegada que hi ha un atemptat, a tractar els etarres com "una banda d'assassins comuns", però alhora surten a cada línia, a cada cinc paraules, les paraules "Espanya" i "espanyols" o afirmacions tan pròpies d'una situació de guerra com "era un dels nostres". No ho direm nosaltres aquí per primera vegada: ETA i l'Estat espanyol es retroalimenten. Es necessiten. Se cerquen. Cada atemptat d'ETA significa una pluja de missatges més propis d'una Espanya retrògrada i reaccionària que en teoria no existeix. Cada cop militar o polític espanyol a l'entorn d'ETA implica una nova allau d'atemptats i d'idees que intenten justificar-los.
 Ho direm alt i clar: no hi ha cap idea que mereixi una vida humana. No creim en els màrtirs, ni en l'èpica de la sang. Ni en la violència. Qualsevol mort, qualsevol, és gratuïta i innecessària. Però també, amb rotunditat, afirmarem que l'única sortida al conflicte basc és la negociació, així, en termes polítics, amb paraules, sense pistoles, sense il·legalitzacions de partits, sense criminalitzar idees.
 Ja hi ha hagut, aquests dies, qui s'ha apressat a facilitar noms a la guàrdia civil de persones que militen en l'independentisme a Mallorca, en un intent de vincular aquesta tendència ideològica amb l'aparat etarra. Una mostra més, desgraciadament, de la curtor de mires d'una gent que en lloc d'apagar focs afegeix llenya per fer-los prendre més. Diuen, a Mallorca, que dos no es barallen si un no vol. Que prengui llum de na pintora que n'hagi de prendre i que es posi fi a aquest degotís de vides humanes, però no amb pistoles, ni amb lleis repressores, ni amb policies, sinó amb paraules, com les persones.

CpC 335 en format pdf part 1

CpC 335 en format pdf part 2

Cent per Cent.
Revista d'informació setmanal.
Manacor i comarca.

• Inici
• Arxius
• Àlbums
• Enllaços
• Bloc de BalearWeb

• CpC 386 - La desídia mena sempre cap a la injustícia històrica
• CpC 385 - Jaume Ramis, l'homenatge dels amics
• CpC 384 - De solars i infraestructures
• CpC 383 - Polítics contra la justícia
• CpC 382 - Tornem-hi torna-hi, o la darrera i no en cant d'altra
• CpC 381 - Immunes a la consciència, impunes davant la llei
• CpC 380 - Privatitza, ara que pots
• CpC 379 - Escoles: de la desesperació a l'esperança
• El sentit de la solidaritat envers la cosa pública
• CpC 377 - Entre el "tanmateix" i el "ja està fet"

• Revistes [111]

• RSS 0.90
• RSS 1.0
• RSS 2.0
• Atom