Aquesta setmana ha estat inaugurada la planta que abastirà en els pròxims anys llars i empreses de Manacor amb gas natural liquat. La nova és bona i és positiva, si entenem que la innovadora infraestructura (la primera que s'instal·la a Mallorca) aporta una nova font d'energia, i que, a més, és una marca, una senya, clara de progrés.
 En un principi, el gas arribarà on l'empresa que la distribueix consideri més rendible. Zones de l'eixample amb finques de pisos, escoles, empreses, etc. De moment, sembla que el centre quedarà exclòs d'aquesta inversió.
A banda d'aquest, podríem trobar-hi altres emperons. El gas natural és, efectivament una font d'energia menys agressiva amb el medi ambient que no el petroli, tot i que també genera l'energia per combustió. Cal tenir present, no obstant això, que el gas natural no deixa de ser una font d'energia fòssil, al mateix nivell que el petroli o el carbó. No es tracta, per tant, d'una aposta decidida per les energies renovables.
 D'altra banda, amb l'arribada del gas a través del gasoducte tornam a assistir impertèrrits i amb els ulls esbatanats, a la manca de sentit d'estat que impera en les ments i les accions dels nostres governants. Mallorca, des de fa anys, viu immersa en una voràgine de consum de territori i recursos naturals que l'han convertida en un tros de terra brut, miserable, desfet i absolutament dependent de l'exterior. Per això es va decidir fer arribar un gasoducte connectat amb la Península, però al mateix temps que s'engegava una altra gran infraestructura, com és ara l'arribada del cable elèctric submarí. Dues infraestructures semblants, que aporten el mateix recurs, quan segurament amb una n'hi hauria hagut prou. Sembla com si els nostres governants cercassin inflar l'illa i la seva economia de manera que fos necessari dur a terme actuacions d'aquesta casta,  i a la fi, tant arriben a creure's l'extrem de la situació que no duen gas, sinó que també ens arriba més electricitat.
D'altra banda, l'arribada del gas tampoc no suposa novetats respecte dels proveïdors d'energia a casa nostra. I és que l'empresa encarregada de distribuir-lo és Gesa-Endesa. Parlam, doncs, d'una multinacional que continuarà tenint el privilegi de gestionar gairebé en exclusiva la "venda" d'energia a les Illes Balears.
 I un darrer apunt en clau més municipal: suposam que per fer arribar el gas on s'han proposat hauran d'alçar carrers. Demanam per favor a autoritats competents que per una vegada obrin els ulls i facin les coses amb sentit comú. Per favor, alçau el carrer, feis-hi una galeria de serveis, feis-hi passar el cablejat i deixau-ho preparat per no haver-ho d'alçar pus mai. Que just faci falta renovar els asfaltats. Podrà ser?

CpC 329 en format pdf part 1

CpC 329 en format pdf part 2

Diumenge, eleccions europees. I qualque despistat demanarà a veure a quin col·legi ha d'anar a votar. Que no, home, que no! Que les eleccions varen ser diumenge passat. L'anècdota, imaginària, podria formar part tranquil·lament de la rutina real de cada dia. Europa no estira. El vell continent europeu, format per estats-nació mil·lenaris, parteix amb un mal endèmic que serà difícil de superar. La maquinària propagandística de cadascun dels integrants de la Unió Europea camina en un sol sentit, el de l'enaltiment dels seus trets distintius respecte d'Europa i unificadors respecte de les realitats diferenciades que puguin incloure fronteres endins. Als europeus, en general, no els interessa Europa, perquè saben que no és una comunitat nacional unida. Un francès, poc o gens té a veure amb un eslovè. Un portuguès no sap què té en comú amb un polonès. I un suec se sent un estrany davant un italià. Els aparats propangandístics dels estats europeus haurien de maldar per potenciar aquesta figura de la Unió Europea en tant que futurible estat amb institucions potents i decisòries. Els votants europeus no han anat a votar, entre altres coses, perquè no sabien quins eren els possibles presidents ni a quins partits pertanyien. Cadascú votava en clau estatal i punt. La part més delicada, però d'Europa, les seves eleccions i la representativitat de cada estat, són les decisions que es prenen al Parlament i a la Comissió europeus. Des de fa alguns anys, hom té la sensació que des de Brussel·les i Estrasburg es van marcant gols a tort i a dret als ciutadans. La presentació sempre sol ser la mateixa: "Ha sortit una normativa europea que diu...". Com si hagués sortit per generació espontània. I, tanmateix, resulta que la normativa l'han impulsada uns representants que hem triat entre tots. La casualitat de tot plegat sempre és que aquests "gols" sempre solen tenir un marcat to neoliberal, com si l'única manera d'esdevenir estat poderós i unitari fos escarnir el gastat model dels Estats Units.
En clau manacorina, el PP ha tornat a guanyar, però amb una minva d'un tres per cent dels vots, mentre que el PSOE ha aconseguit una pujada d'un u per cent. Molt milor han anat les coses per a Unió Mallorquina i la Coalició per Europa, que han assolit prop d'un nou per cent dels vots. Gairebé amb un sis per cent Esquerra i Entesa s'han consolidat com una referència dins el mapa de l'esquerra nacional, mentre el grup d'EU no aconseguia arribar al tres per cent dels vots.
Però tanmateix, allò que ha despertat vertadera expectació en els cercles polítics illencs ha estat la partida de Rosa Estaràs cap a Brussel·les i la designació, no sense polèmiques i estires-i-amolles, d'Antoni Pastor com a portaveu del Partit Popular al Parlament balear. El batle de Manacor ha fet valer el pes que va assolir al congrés insular, enfrontant-se directament a la direcció del partit i inicialment va ser designat portaveu pel que queda de legislatura. Les protestes dins el mateix PP han fet reduir aquest càrrec per a Pastor al darrer any de legislatura. Caldrà veure com afecta això la gestió del manacorí al capdavant del consistori del seu poble. Segurament, ben poc, si tenim en compte la intensa activitat que per Ciutat ha anat desenvolupant Antoni Pastor durant els darrers dos anys.

CpC 328 en format pdf part 1

CpC 328 en format pdf part 2

O perdre la llet pasturant. Vaja, que on pensàvem que es podria recuperar una zona ambientalment degradada, aprofitam per abocar-hi una mica més de porqueria. Aquesta podria ser la conclusió de les actuacions que una coneguda empresa manacorina du a terme a la pedrera de la Torre, devora el cementeri municipal. Una vegada més ens trobam davant un intent de política de fets consumats, ja que l'empresa en qüestió ja fa temps que presumptament du a terme aquests abocaments, segons denuncia PSM-Esquerra-Verds. Tant si és així com si no, des d'aquesta pàgina apel·lam una vegada més al sentit comú paisatgístic, ambiental i cultural. No apel·lam a la llei. Perquè les lleis, tanmateix, les fan els qui comanden i qui sap si, en més d'una ocasió, vulnerarien allò que entenem com a sentit comú i bon criteri. El cas és que les nostres autoritats, per una vegada, haurien de fer valer el vertader significat del mot que els defineix ("autoritat") i s'haurien d'imposar part damunt interessos particulars o de cercles de poder. No hi ha res més trist que l'ensabonament i la untada enllustradora. No deim que hagi passat, sinó que, simplement, demanam que no passi, encara que sigui per simple decència, per decòrum o per empegueïment.
D'altra banda, caldria que les institucions (entenem aquí que la competència és del Consell de Mallorca) regulassin d'una manera adequada, pràctica (tornam a apel·lar aquí al sentit comú) i econòmica la gestió dels enderrocs i residus d'obra. Són massa els professionals que s'han queixat de les dificultats afegides que els suposa adherir-se a la gestió de residus proposada per la institució insular. No volem amb això justificar de cap manera l'actuació de l'empresa manacorina esmentada més amunt però sí fer un crit d'alerta sobre els perills que una gestió defectuosa pot comportar.
Finalment, cal fer també una reflexió sobre la política de recuperació de pedreres com a nous espais naturals modèlicament sostenibles, una política que entraria en un conflicte obvi amb les intencions de crear un abocador de residus tòxics a l'indret de la Torre.

CpC 327 en format pdf part 1

CpC 327 en format pdf part 2

Els manacorins han assistit atònits aquesta setmana a un succès desagradable, desgraciat i penós. Un ciutadà manacorí ha perdut la vista d'un ull arran d'una disputa amb uns joves que bevien al carrer, on, a més de fer renou, orinaven a la via pública i envaïren el domicili de l'agredit en no acceptar les protestes que aquest els féu coneixedores. El fet és només la punta d'un iceberg que s'intueix grandiós. Al contrari del que passa a altres països, l'Estat espanyol no legisla el fet de beure al carrer. Així, els joves i no tan joves poden consumir alcohol obrint les maletes dels seus cotxes en qualsevol punt de la via pública. Això no hauria de suposar cap greuge per al ciutadà de carrer, si no fos per les actituds violentes que sovint van associades a la ingesta d'alcohol i d'altres substàncies estupefaents. Manacor ha esdevingut des de fa alguns anys centre neuràlgic de la marxa nocturna no sols de la comarca, sinó de gran part de Mallorca. La gresca s'allarga fins a altes hores de la matinada i la presència de persones begudes al carrer ha generat protestes més que irades dels veïns del centre. Els locals nocturns cobren les begudes a uns preus elevats (justificats, suposam, pel gravamen fiscal que implica tenir obert un local d'aquestes característiques), amb l'objectiu de fer viables (o pròspers) els seus negocis. Això genera un "exili" dels bevedors més joves, amb menys poder adquisitiu, cap a les maletes dels seus cotxes, on pel preu d'una copa de bar, poden beure's tota la botella.
El carrer, així, esdevé un absolut desgovern, on els gats, els orinadors i els vomitadors esdevenen reis d'una nit dolça per a ells i agra per als veïns. Sobta, si més no, la manca de reacció de les forces de seguretat en un cas com aquest, en què la integritat física d'una persona corre perill. Mentrestant, la guàrdia civil si que té temps per perdre detenint activistes polítics com en Tomeu Martí. On eren les forces de seguretat mentre Toni Marcús era agredit al portal de ca seva? Per què no eren just devora ca seva, on se celebrava la punxada de discs de Matinee? Per què no custodiaren l'entorn del concert, preveient el que hi podria passar, sabent que la presència d'incidents era més que probable?
Aquesta només és una cara d'aquest prisma de mil colors en què s'ha convertit l'evolució dels nostres joves. Però n'hi ha més. Quins valors governen les consciències dels agressors de Toni Marcús? La competitivitat, l'agressivitat, la violència, la venjança, l'instint de superació, són valors sovint associats al feixisme ideològic. Estam convençuts, però, que en aquest cas no hi ha vincles d'aquesta casta. Es tracta, això sí d'uns valors transmesos que generaran en un futur molt pròxim una societat podrida, sense ideals, sense altra ambició que la prosperitat personal, amb els valors de la solidaritat, la generositat o l'amistat esbucats. Sense nord. Així caminam. Ancorats a la consola, a la televisió porqueria i als xats d'internet, els nostres joves només pensen en la diversió, perduda ja la cultura de l'esforç i del valor de la vida humana. Assistim, sense remei, a la mort de l'humanisme. I mentrestant, qui fa res per canviar-ho?

CpC 326 en format pdf part 1

CpC 326 en format pdf part 2 

En sentir parlar del Fangar, els més joves recordaran únicament les mobilitzacions que periòdicament s'hi han anat fent els darrers anys per reclamar la titularitat pública dels camins que travessen la finca més gran del terme de Manacor. I recordaran també pàgines i pàgines escrites als mitjans de comunicació reclamant aquests camins per al poble. Però el litigi ve de molt més enrere, llargues dècades de desavinences entre els propietaris de la possessió i l'Ajuntament i els mateixos usuaris dels camins.
La lluita tenia antigament un rerefons utilitari ja que si els veïns de la finca no la podien travessar feien una voltera considerable. Avui, la reivindicació ha agafat una tonalitat simbòlica que va camí d'esdevenir històrica. L'Ajuntament, avesat des de fa massa anys a complir els desitjos dels poderosos, semblava resignat (satisfet) a cedir en el contenciós i acceptar la voluntat de Peter Eisenmann. Durant aquests darrers anys, la Plataforma Camins Públics Oberts ha liderat les mobilitzacions ciutadanes reclamant l'obertura de tots els camins públics tancats. El Fangar n'ha estat el cim simbòlic. A la fi, la propietat, aclaparada per la fortalesa documental de la Plataforma i també pel suport popular que aquesta tenia ha acabat claudicant. El fet paradoxal és que la negociació l'hagi haguda de dur a terme la Plataforma davant la inoperància (no sabem si volguda) de l'Ajuntament. L'acord, és cert, no serà vàlid fins que no el ratifiqui l'Ajuntament. I aquí és on tot entra en un terreny més llenegadís. És ver que les contrapartides que Eisenmann ofereix a canvi de variar el traçat del camí de la Plana són sucoses. Però caldrà veure quina és l'actitud de l'Ajuntament davant tot això. La Plataforma ha mogut peça, s'ha arriscat amb un acord que sens dubte és beneficiós per a Manacor però que pot deixar la iniciativa en aquest afer en mans de l'Ajuntament. Si la Sala ratifica l'acord, serem davant un moment històric en què el Fangar admet, damunt el paper, la titularitat pública de tots els camins que passen per la zona ANEI de dins la seva finca. Però qui garanteix que Pastor vulgui ratificar aquest acord? La Plataforma mateixa explica que si el plet continua, Eisenmann i el Fangar tenen totes les de perdre. Qui pot assegurar ara mateix que el batle no farà altra volta el mateix paper de sempre? Quines negociacions deu haver mantingut el batle amb els propietaris del Fangar? Era a dues bandes, la negociació entre la Plataforma i Eisenmann? O per darrere també hi negociava Pastor? És molt possible que Pastor es manifesti de manera molt políticament correcta: "Ho estudiarem" o "En principi ens agrada, però volem esperar a veure què diu el jutge" o "Volem ser molt prudents perquè volem un acord beneficiós per al poble de Manacor". I la prudència, l'espera i l'estudi s'allargaran mesos, i després seran anys, i l'acord no s'haurà ratificat i tot quedarà en paper banyat. És, és clar, un supòsit. Però un supòsit possible. Mentrestant, més val que facem feina emparats en l'esperança i pensem que Antoni Pastor voldrà ratificar aquest acord sense cap altra contrapartida política. O seria esperar massa d'ell?

CpC 325 en format pdf part 1

CpC 325 en format pdf part 2

Cent per Cent.
Revista d'informació setmanal.
Manacor i comarca.

• Inici
• Arxius
• Àlbums
• Enllaços
• Bloc de BalearWeb

• CpC 386 - La desídia mena sempre cap a la injustícia històrica
• CpC 385 - Jaume Ramis, l'homenatge dels amics
• CpC 384 - De solars i infraestructures
• CpC 383 - Polítics contra la justícia
• CpC 382 - Tornem-hi torna-hi, o la darrera i no en cant d'altra
• CpC 381 - Immunes a la consciència, impunes davant la llei
• CpC 380 - Privatitza, ara que pots
• CpC 379 - Escoles: de la desesperació a l'esperança
• El sentit de la solidaritat envers la cosa pública
• CpC 377 - Entre el "tanmateix" i el "ja està fet"

• Revistes [111]

• RSS 0.90
• RSS 1.0
• RSS 2.0
• Atom